Aquest matí, he tingut el privilegi de ser dels primers a obrir traça damunt d’una neu acabada de caure. Després de la bonança extrema del mes de febrer, uns dies seguits de neu, han retornat la blancor al paisatge. Un bon maquillatge, que permet de nou, recuperar l’enyorada bellesa de l’hivern i fer un petit i tan necessari rebost hídric.
La vall de Baciver és un dels indrets més orientals del territori aneuenc. El Pallars i l’Aran s’hi abracen, s’hi troba el contrast de la pura naturalesa amb la petjada d’un espai humanitzat. Dos universos: l’actual, amb el formigueig de nombrosos esquiadors que remunten muntanya amunt per lliscar pels pendents, sovint innivats artificialment i l’altre, el de les restes d’un temps passat amb el testimoni toponímic1 d’antics corrals, cabanes, pletes i orris que evidencien el seu vincle amb el pastoralisme.
Intento sortir de pressa, abans que arribi la multitud d’esquiadors, creuant pels antics corrals del Coret. Aquí, actualment, s’hi troba un espai elitista anomenat comercialment un winter lounge d’una marca de xampany francès. Cap al migdia nombrosos esquiadors d’alt nivell adquisitiu s’hi sadollen amb una ampolla de bombolles cares. M’imagino un temps no gaire llunyà en què les ovelles araneses després de pasturar durant el dia un bon tall de verd al pla de Beret, per la nit belaven arrupides entorn d’aquest escenari, avui antagònic als temps passat.
Tinc la sort de caminar en direcció oposada a la massificació i no trigo gaire a assaborir la calma de l’indret. M’enfilo per un costerut i ample corredor de neu que em duu directe al Pla de l’Orri. S’hi perceben les pedres que evidencien la presència d’aquesta construcció, la que permetia als pastors munyir i poder elaborar un exquisit formatge d’ovella.
Encara faig camí per enfilar-me damunt d’un barranc ara totalment innivat, arrecerat del vent, on de tant en tant el so de l’aigua que s’escola per sota aporta més sensació de calma. En aquest indret, a l’estiu s’hi troba una gran varietat d’insectes de la família dels odonats (espiadimonis i libèl·lules), com la Maragda lluent (Somatochlora metallica), una espècie que a península, només és citada en petits racons com aquest.
El camí s’ajup i s’evidencia la nova pista d’esquí que l’estació va esgarrapar des del pic de Baciver per ampliar el seu domini. Una ferida innecessària a un espai on es va trencar la bellesa i l’estètica d’aquest paratge. Immers de ple en territori d’Àneu, arribo a l’estany de Baciver de baix. El solitari, sec i estètic pi negre de l’estany sota la immensitat dels tucs de Rosari, la Llança i el cap de Vaquèira2 reclama la mirada. Sempre a punt per immortalitzar-lo amb una imatge.
De retorn, com acostumo a fer a l’hivern, faig una petita marrada cap a un petit turó sense nom que batejo com el bony de l’Estany. Al fons, cap a ponent, s’enlairen un reguitzell de cims de més tres mil metres. Em proporcionen el record de les primeres sortides d’alta muntanya, quan amb l’ajut d’aquells mapes de l’Alpina descobríem el Pirineu.
Un temps, uns valors que van quedar impregnats per sempre a una manera d’entendre, conèixer i, sobretot, respectar la muntanya.
