Fa poc vaig veure un documental sobre la vida de Frida Kahlo que vos recomane. Ja tenia al cap escriure aquesta entrada i em va agradar especialment una frase del principi on es qualifica el seu art com el seu «superpoder». Perquè aquesta gran artista va haver de patir molt durant la seua curta vida i va utilitzar la pintura com una forma d’alliberament del dolor constant. La forma com pintava pot resultar cruel i esgarrifosa. Però és que tal volta fins aleshores ningú s’havia atrevit a representar el sofriment físic i psicològic d’una forma tan crua.
Sobre la pintora mexicana s’ha escrit, pintat i repintat molt. Fins i tot s’han venut tota mena de productes amb la seua icona. No vull ni pensar què diria al respecte la llengua afilada d’aquesta comunista acèrrima. Jo em centraré en la seua història clínica que també ha sigut protagonista d’articles ben interessants a revistes de neurologia.
Frida va néixer el 6 de juliol de 1907 a la demarcació de Coyoacán de la ciutat de Mèxic. Als set anys començava la seua història clínica quan va emmalaltir pel virus de la poliomielitis. Com a seqüela va patir una atròfia muscular de la cuixa dreta que li va provocar una alteració de la marxa crònica. Curiosament, va contraure la malaltia l’any 1914, el mateix en què va néixer Jonas Salk, que a la dècada dels cinquanta obtindria la primera vacuna contra aquest virus actualment erradicat a escala mundial.
Frida «la coixa» va créixer com una nena més fins que, com ella diu als seus diaris, als 18 anys es va fer adulta de sobte. El 17 de setembre de 1925 l’autobús on viatjava va ser travessat per un tramvia. A l’accident varen morir desenes de persones i d’altres quedaren greument ferides. Els informes clínics de Frida a l’entrada a l’hospital parlen de «politraumatismes, aixafament de la cama dreta i penetració d’objecte metàl·lic en la zona pelviana». Fins mesos després no se li varen fer radiografies on es varen poder objectivar les fractures de les quatre últimes vèrtebres lumbars, tres fractures a la pelvis, múltiples fractures del fèmur dret, luxació del colze esquerre i penetració d’objecte metàl·lic des de l’esquena fins a la vagina. Només de llegir-ho ja fa por, i sorprèn com es va mantindre viva.
Després que se li retirara l’objecte metàl·lic que travessava la pelvis, el tractament prescrit durant més d’un any va ser repòs absolut amb fixacions de la columna amb cotilles de diferents materials com guix, cuiro i metall. Durant aquest temps, i també la resta de la seua vida, Frida va patir els tres tipus de dolor que estan descrits: somàtic (procedent de les lesions musculoesquelètiques), visceral (per dany de les vísceres de la pelvis) i neuropàtic (per alteració de les estructures del sistema nerviós). Aquest últim tipus de dolor és el més complicat de tractar perquè afecta les vies de transmissió i inhibició del dolor.
També durant aquests primers anys de convivència amb el dolor va ser quan va començar a pintar. Els seus pares idearen un cavallet perquè pogués pintar gitada al llit i a més afegiren espills al sostre. Així va començar a crear el seu univers màgic i a pintar els seus coneguts autoretrats, dels que se’n conserven cinquanta-cinc.
Dos anys després de l’accident va poder començar a caminar amb dificultat. Però el seu caràcter rebel la va ajudar a intentar fer una vida com la d’una altra jove. És aleshores quan reprèn les seues relacions amb el partit comunista mexicà on coneix l’any 1928, entre altres representants culturals de l’època, al muralista Diego Rivera. Molt prompte començaren la turmentosa relació que de segur coneixeu i a l’agost de l’any següent es varen casar.
Al cap de pocs mesos Frida es va quedar embarassada, però va patir un avortament a conseqüència de les seqüeles de les lesions a la pelvis. Aquest seria el primer de tres avortaments. El tercer dels quals va ocórrer el 1932 quan la parella estava a Detroit mentre Diego pintava uns encàrrecs per a la fàbrica de Ford. Aquesta pèrdua durant el segon trimestre d’embaràs va ser extremadament traumàtica i la va dur a pintar la colpidora obra «Henry Ford Hospital» o «La cama volando».
Dos anys abans, mentre residien a San Francisco, va haver de ser ingressada per forts dolors lumbars. En eixe moment va ser valorada pel Dr. Eloesser que li va practicar la primera intervenció de fixació lumbar de moltes que en vindrien després. Al llarg de la seua vida va ser operada un total de trenta dues voltes. Moltes d’elles per a fer diferents fixacions lumbars i d’altres per amputar els dits del peu dret. Recordeu que la cama dreta va quedar molt lesionada a l’accident però ja era la que estava afectava des de menuda per la poliomielitis.
En la seua famosa obra «La columna rota» podem veure la representació del seu patiment per les fractures lumbars i l’opressió de la cotilla. Però el que més destaca és el dolor irradiat per les lesions neurològiques a tot el cos que representa amb claus. Aquesta distribució ens recorda als dermatomes anatòmics. Un dermatoma és la regió de pell innervada per una arrel nerviosa concreta i on s’irradia el dolor o l’alteració sensorial si aquesta arrel està afectada. És ben cridaner com a la pelvis i la cama dreta, on les lesions eren més importants, els claus són més nombrosos i d’un calibre major.
La seua pintura plena de color està profundament marcada pel dolor físic i emocional que no li va impedir fer una vida ben activa. Això sí, amb llargs períodes de convalescència al llit i fortes addiccions a l’alcohol, el tabac i la morfina, entre altres substàncies. En aquesta situació de fragilitat física, a finals de 1953 li varen amputar la cama dreta per davall del genoll. Després d’aquesta última operació pràcticament ja no es va alçar del llit. Però res no va impedir que en abril de 1954 acudira a la inauguració de la seua primera exposició en solitari, transportada en un llit cobert de flors.
Els mesos posteriors venen marcats per un deteriorament progressiu. Uns dies després de complir quaranta-set anys, el 13 de juliol de 1954, va morir a causa d’una pneumònia segons la versió oficial. Altres fonts es decanten per una barreja intencionada de diferents substàncies. Seixanta-nou anys després d’aquell dia publique aquesta entrada en record de la dona dins de l’artista.
