Segur que si vos pregunte noms de metges valencians il·lustres podeu contestar-ne algun, fins i tot de fa molts segles com Lluís Alcanyís o Jaume Roig. I noms de metgesses? Això ja és més complicat. Elles no ixen als llibres ni els seus noms estan al hall de la Facultat de Medicina.
Però metgesses sense títol n’hi ha hagut sempre. Des de l’antiguitat es coneix el paper de les dones com a llevadores, metzineres i curanderes. A diferents entorns eren les principals proveïdores de salut. Elles eren les encarregades d’aplicar els seus coneixements mitjançant remeis físics i químics estrets de les plantes per a tractar tota mena de feridures. Però això de tindre un reconeixement social o títol oficial de Medicina, ai, això ja era una altra cosa. Estem parlant de tindre poder. De fet, la cacera de bruixes arreu d’Europa i Nord-amèrica està relacionada amb aquesta situació, però això seria un altre tema que donaria per a molt més que una entrada d’aquest blog.
A l’estat espanyol les dones no varen poder cursar estudis superiors fins a la segona meitat del segle XIX, coincidint amb la Primera República. Això sí, havien de fer-ho amb una autorització oficial per a cada cas. A València sabem que entre els anys 1874 i 1889 varen iniciar estudis universitaris set dones, sis en la carrera de Medicina i una en la de Ciències.
Ara centrem-nos en la nostra protagonista. Manuela Solís i Claràs és coneguda, tot i que no massa, per ser una d’eixes primeres llicenciades en Medicina a la Universitat de València. Quan la facultat estava encara al carrer Hospital, al centre de la ciutat. Manuela va néixer a València el 27 de juny de 1862. Filla de Manuela Claràs i Prudencio Solís, professor de l’Escola Normal de la Província de València i ferm defensor de les reformes escolars de l’època. Segurament això va propiciar que a la família cursaren estudis de Medicina tant León, el fill major, com Manuela, la menuda.
Després de cursar el batxillerat a l’Institut Lluís Vives de València amb unes notes excel·lents, Manuela es va matricular al primer curs de Medicina a la Universitat de València el curs 1882-83. Va compartir curs amb Concepción Aleixandre Ballester i poc després se’ls afegiria Trinidad Sánchez Fernández. El fet era tan extraordinari que fins i tot els diaris de l’època com La Unión Democrática, El Liberal o El Magisterio Español es feien ressò del fet que «Dos señoritas asisten este año a la escuela de Medicina de Valencia».
La futura Dra. Solís va obtindre la llicenciatura en Medicina i Cirurgia l’any 1889. Posteriorment, es va desplaçar a Madrid per treballar a l’Instituto Rubio del Hospital Universitario de la Princesa on va completar la seua formació en ginecologia. Poc temps després treballaria una temporada a la Clínica de Parts de la Facultat de Medicina de París on va poder aprendre les noves tècniques de parts instrumentats o el funcionament de les primeres les incubadores.
En tornar a Madrid va compaginar la tasca assistencial en la seua consulta privada amb l’assistència en diferents centres de beneficència. L’any 1905 va aconseguir el grau de doctora amb la seua tesi titulada «El cordón umbilical», sobre l’anatomia, fisiologia i disfuncions d’aquesta estructura imprescindible durant l’embaràs. De la integració de la seua experiència professional i acadèmica, l’any 1907 va publicar el llibre Higiene del embarazo y de la primera infancia, prologat per Santiago Ramón y Cajal. La intenció del text era divulgar entre la població general, òbviament femenina, les principals cures i consells higiènics durant l’embaràs i els primers mesos de vida dels nadons.
Manuela Solís i Claràs va tornar a la ciutat de València junt amb el seu marit, el Dr. Reyes Romero. Va continuar exercint la medicina fins l’any 1910, quan va morir als quaranta-huit anys. El mateix any en què es va establir la llibertat d’inscripció per a les dones a totes les universitats espanyoles.
Actualment vàries iniciatives volen recordar la seua figura. Des de 2016 dona nom al que fora l’Hospital Militar de Quart de Poblet-Mislata, ara convertit en hospital de llarga estada. Un any després va rebre el seu nom un carrer del barri de la Font de Sant Lluís de la ciutat de València.
Per acabar vull fer-vos una pregunta perquè reflexioneu. Penseu que és casualitat que les doctores Solís i Claràs. Aleixandre Ballester, Castells i Ballespí, Aleu i Riera o Medina Verdeja es dedicaren a la ginecologia o la pediatria? Per què les primeres metgesses es concentren en aquelles especialitats dedicades a la cura dels infants i de les dones? I és que fer investigació i divulgació amb perspectiva de gènere no va només d’afegir noms femenins als llistats. Va de fer-se les preguntes d’una manera diferent i d’analitzar la realitat des del punt de vista de l’altra meitat de la població que ha estat invisibilitzada a l’espai públic i acadèmic fins fa ben poc. Això és el que intente també des d’aquest espai, per elles, per Manuela, per tantes, per totes.
