Uns dels grans privilegis de mantenir el contacte diari amb la natura és poder percebre i viure el rellotge biològic dels diferents éssers vius que en formen part. El ritme estacional aïllat de les dates assenyalades als nostres calendaris i de les agendes electròniques, marca minuciosament el que entenem com a calendari fenològic. Les blanques flors dels cirerers i barrulers (Prunus espinosa), encimbellen les seues capçades amb aromàtiques fragàncies, perfumen l’entorn i ens fan adonar que el paisatge també es pot percebre per l’olfacte. Les estètiques prímules s’alcen pels vorals dels camins, les agraciades potentil·les, arrapades arran dels prats, encara mandregen del repòs hivernal, mentre de mica en mica mostren els seus delicats pètals groguencs. Aquesta setmana, s’ha deixat sentir l’oriol (Oriolus oriolus), amb el seu cant aflautat inconfusible, avisa de nou que ja ha deixat enrere terres africanes per acompanyar-nos un any més el que esdevé, amb permís del cucut, un dels sons primaverals diürns més característic del nostre país. L’enyorada pluja per fi ha arribat i fa goig tornar a veure bassals pels camins, barrancs i salts d’aigua que brollen incansablement i la neu, rebost d’aigua, apareix de nou per damunt de les muntanyes. Tot sembla tornar a la normalitat, a la veritable primavera de l’alta muntanya.
Enfilo el camí que puja de Cerbi a l’ermita de St. Beado amb la intenció d’arribar al planell de Sartari. El terra és xop, el paisatge revifa i els núvols orogràfics que s’esvaeixen lentament, dansen entre les serres Mitjana i de Campirme. El crit metàl·lic de les cigales (Pyrrhocorax pyrrhocorax) se sent de fons, en un cel on de tant en tant una tímida ullada de sol enlluerna l’entorn. La pujada a la rústega i fotogènica capella és de bon fer, i un cop a dalt paga la pena admirar la sensacional panoràmica que abraça un paratge que s’estén muntanyes enllà. Segueixo l’itinerari, el camí davalla arran de roca per un corriol maldestre. Travesso amb cura unes llenasques de gresos relliscoses, mentre m’acompanya la remor del riu d’Unarre que, ufanós, segueix el seu curs pel fons de la vall.
Entremig d’unes escobes que encara no han florit, alcen el cap un petit grup d’hercs (Capra pyrenaica victoriae), que en detectar la meua presència, romanen aturats. Se’m fa difícil pensar qui s’ha sorprès més, però la veritat és que la calma es trasllada mútuament i això ens permet sense immutar-nos compartir l’observació al llarg d’una bona estona. Per la mida de la banya intueixo que són femelles amb un grup de joves cabrits. L’herc tornà a ser present al Pallars gràcies a un programa de reintroducció fet al vessant occità de l’Arieja amb exemplars provinents de la serra de Gredos. Malgrat que es tracti d’una subespècie a l’autòctona, podem tornar a gaudir d’aquest mamífer ungulat tal com ho va fer Gaston Phébus comte de Foix. Descriu acuradament l’herc –bouc sauvage– en el seu extraordinari llibre de caça, escrit al s. XIV, garantint haver-ne vist a centenars.
«Els hercs no perden les banyes com els cérvols o altres bèsties, i com més ratlles hi hagi en les seues banyes i més llargues i grans siguin, més vell és l’herc. Té grans barbes i són marrons, de pèl de llop, i peluts, i tenen una ratlla negra al llarg del llom, i les natges i el ventre lleonats[…] ».
«A les meues muntanyes […] hi ha moltes d'aquestes bèsties. I, en un cop d'ull, he vist a l'hivern que se’n trobaven més de cinc-cents. I, tant per la carn com per la pell, cada paisà és bon caçador d'aquests animals, perquè no fa falta un gran mestratge per a matar-los».
Arribo al planell de Sartari, xafant la neu d’aquest primer de maig, diada de les Valls d’Àneu. Aprofito per seure tranquil·lament, en un tronc habilitat com a banc. Em deixo seduir per l’entorn, escoltant l’agradable brollar de l’aigua, badant a tort i a dret, conscient del privilegi de poder viure, sentir i observar aquests veritables regals de primavera.
