Ja fa un any que vaig començar a escriure aquest blog i vull agrair-vos que continueu llegint-lo. Al cap, a més d’un llistat, tinc moltes històries pendents de contar-vos i que es sumen als nous projectes que han aparegut en aquests mesos.
Si vaig començar amb la història clínica d’una investigadora que no necessita cap presentació, en aquesta ocasió vull presentar-vos una altra dona més propera i molt menys coneguda. La protagonista principal de hui serà Sagrario Mochales del Val, però com ara veureu, a la seua història i a l’esdevenir de la medicina s’ha de sumar un altre personatge inesperat, la terra del Montgó. Deixeu-me que us conte més detalls.
La biografia de Sagrario Mochales és poc coneguda. Sembla que de xiqueta volia estudiar medicina, però la seua família no ho veia amb bons ulls i finalment va estudiar Biologia a la Universidad de Madrid. Prompte es va decantar pel camp de la microbiologia clínica i l’any 1954 va entrar a formar part de l’equip d’investigació de la Compañía Española de Penicilina y Antibióticos (CEPA). Aquesta companyia situada a Aranjuez es va crear l’any 1949 amb la intenció de produir penicil·lina a Espanya i d’impulsar la investigació de nous antibiòtics.
El departament on treballava la Dra. Mochales era l’encarregat d’analitzar substàncies i organismes recollits de diferents terrenys d’arreu de la península per buscar elements antimicrobians provinents de la natura. En un viatge per la Marina Alta en abril de 1966, un altre investigador de la CEPA, Sebastián Hernández, va recollir una mostra de terra del vessant sud del Montgó al terme de Xàbia per al seu estudi microbiològic.
Sagrario Mochales va continuar l’anàlisi d’aquesta mostra alacantina al seu laboratori, on poc temps després va detectar una gran activitat bacteriana provocada per una soca de Streptomyces fradiae. Aquest gènere de bacteris gram positius coneguts des del segle XIX és considerat el productor més important d’antibiòtics de la natura, segurament com a mecanisme de defensa front altres microorganismes. Mochales va poder aïllar d’aquesta espècie el primer antibiòtic de la CEPA, la fosfomicina, però se’n coneixen fins a sis més provinents del mateix bacteri. El viatge que va començar a la vora de la mar, passant per Aranjuez, va concloure a l’estat de Nova York tres anys després. En la revista Science d’octubre de 1969 un grup de catorze investigadors, entre ells tres espanyols amb la nostra protagonista, publicaren la troballa de la fosfomicina, com a resultat de la col·laboració entre la companyia farmacèutica estatunidenca Merck & Co i l’espanyola CEPA.
Podeu trobar informació més detallada sobre el gènere Streptomyces, la recerca d’antibiòtics als diferents terrenys naturals i el desenvolupament de la fosfomicina en aquest interessant article de Pedro Romero per a la revista Aguaits.
Però què és la fosfomicina? Doncs un antibiòtic amb una estructura química prou peculiar que no està relacionat amb cap altra família d’antimicrobians. Aquest fàrmac aconsegueix una potent activitat bactericida inhibint la producció de certes molècules necessàries per a la síntesi de la paret cel·lular d’alguns microorganismes. Es pot administrar per via intravenosa, però sens dubte la seua presentació oral és la més utilitzada arreu del món. Tot i que el seu ús en l’actualitat està quasi exclusivament reservat per a les infeccions urinàries no complicades, la fosfomicina té un ampli espectre d’activitat front microorganismes resistents a altres antibiòtics. De fet, en el moment actual en què les resistències microbianes són un problema realment important, certes línies d’investigació es basen a recuperar antibiòtics clàssics com aquest.
I què va ser de Sagrario? La veritat és que sabem poc de la seua vida, només que va continuar treballant en el camp de la microbiologia clínica i la farmacologia. A ella també li devem el descobriment de la lovastatina, un dels primers tractaments per a la hipercolesterolèmia, a partir del fong Aspergillus terreus.
És una llàstima no haver trobat cap fotografia lliure de drets d’autor per a mostrar-vos el rostre d’una de les investigadores més importants del segle XX que, com tantes altres, roman pràcticament en l’anonimat. Sí que vos reproduiré una anècdota que apareix a una entrevista recent, al poc de complir els noranta anys. Pel que sembla Sagrario va haver d’anar al metge de capçalera a causa d’una infecció d’orina: «Le pregunté al médico qué antibiótico me había dado, me respondió que era fosfomicina y yo le dije: 'Ese es mío'».
