La biologia del “sex-appeal”: elecció de parella en humans

Quan considerem l’enorme quantitat de diners que mou la indústria de la bellesa, des de la cosmètica a la cirurgia plàstica o la moda, es fa evident que l’atractiu físic és un tema que ens preocupa molt. És erroni pensar que aquesta preocupació és exclusiva de les societats occidentals actuals. La bellesa és i ha estat una inquietud constant des dels orígens de la nostra espècie, i fins i tot abans (s’han trobat ornaments corporals com ara collars o polseres al costat de les restes d’homínids anteriors a l’Homo sapiens). Homes i dones de cultures molt diferents, adornen el seu cos amb alguna classe de maquillatge, tatuatges, piercing o quincalla de tota mena.

Charles Darwin, en el seu llibre The descent of man, and selection in relation to sex, va ser el primer que va tractar el tema de la bellesa humana des d’un punt de vista biològic. Basant-se en els comentaris de diversos missioners britànics, va intentar trobar patrons de bellesa comuns a tots els humans. Probablement a causa dels prejuís i falta d’objectivitat científica dels informadors, Darwin va acabar concloent que no hi havia un estàndard general de bellesa: distintes cultures tenien distints patrons de bellesa. Això no obstant, alguns estudis transculturals realitzats recentment han demostrat que sí que existeixen uns patrons de bellesa universals. Persones de diferents classes socials, edats, cultures i races comparteixen un mateix sentit estètic de la bellesa humana i coincideixen a l’hora de discriminar què és atractiu i què no.

 Per què ens resulten sexys determinats trets facials o corporals? Per què els homes se senten atrets per les jovenetes i, en canvi, les dones s’interessen per homes més grans i ben situats? Recentment alguns científics s’han plantejat que per a comprendre aquests i altres aspectes del comportament humà és necessari començar per reconèixer que es tracta d’un problema de biologia evolutiva. Arran d’aquestes idees ha sorgit una nova disciplina, denominada psicologia evolucionista, que té com a objectiu descobrir i comprendre el disseny de la ment humana des d’una perspectiva evolutiva. Els principis en què es basa aquesta nova ciència són molt simples i alhora molt suggeridors, i es poden resumir en la següent afirmació: els nostres circuits neurals són el resultat d’un procés evolutiu, han estat dissenyats per la selecció natural per resoldre els problemes a què els nostres ancestres s’han enfrontat al llarg de la nostra història. Una generació darrere l’altra, durant més de 10 milions d’anys, la selecció natural ha anat lentament escolpint el cervell humà i ha afavorit aquells circuits que permetien resoldre de manera apropiada els problemes a què s’enfrontaven els nostres ancestres: trobar parella, aconseguir aliment (caçant i recol·lectant), buscar aliats, defensar-se dels enemics, criar els fills… Això significa que, per a entendre el nostre comportament en el present, hem de tenir en compte que és generat per mecanismes de processament d’informació que existeixen perquè resolgueren problemes adaptatius en el passat, és a dir, en els ambients ancestrals en què els humans van evolucionar. Això no vol dir que la selecció natural no continue la seua acció en el present, però les condicions que avui dia ens resulten tan familiars, les ciutats, les nacions, les màquines, les fàbriques i els col·legis, per esmentar-ne algunes, són molt recents. Representen menys d’una mil·lèssima de la història de la nostra espècie i l’evolució necessita molt de temps. El nostre cervell conté diferents circuits neurals especialitzats a resoldre diversos problemes adaptatius, i un dels problemes més importants amb què s’enfronta tot animal al llarg de la seua vida és el de trobar parella i reproduir-se. Encara que puga resultar massa pragmàtic i poc romàntic, els nostres cervells han estat dissenyats per detectar i considerar sexualment atractius aquells estímuls que són indicadors de major potencial reproductor. Aquells humans primitius que van elegir parella amb major capacitat reproductora deixaren més fills i tots nosaltres som els seus descendents.

Persones de diferents classes socials, edats, cultures, races i orientació sexual comparteixen un mateix sentit estètic de la bellesa humana i coincideixen a considerar que els homes i les dones més simètrics són els més atractius.
Foto: J. Micó

La nostra experiència quotidiana ens mostra que homes i dones afronten la sexualitat de manera molt diferent. Això té sentit des d’una perspectiva evolutiva, ja que, com succeeix en altres espècies animals, les dones realitzen una major inversió parental i tenen un potencial reproductor molt menor que els homes. Un home pot engendrar molts més fills del que la monogàmia li permet. Per tant, hi ha hagut un conflicte d’interessos que ha dut que homes i dones hagen desenvolupat estratègies sexuals diferents. La psicologia evolucionista ha formulat algunes hipòtesis sobre les diferències d’estratègia entre els dos sexes a l’hora d’elegir parella, i moltes de les prediccions que sorgeixen a partir d’aquestes hipòtesis han estat comprovades experimentalment. En general, els homes tendeixen a ser més promiscus i més disposats a mantenir relacions sexuals amb parelles ocasionals que les dones, i aquestes són molt més exigents (selectives) respecte a les seues parelles sexuals.

Estudis sobre les preferències a l’hora d’elegir parella d’homes i dones de cultures molt diverses han demostrat que les dones valoren en primer lloc els recursos que pot aportar l’home, mentre que els homes valoren la bellesa. Però quins trets resulten bells als ulls dels homes? De manera universal, les dones més atractives, més sexys, són aquelles que exhibeixen caràcters que indiquen un alt valor reproductiu. Els homes aprecien aquelles característiques físiques que es correlacionen amb la joventut, com el nas i el mentó menuts, els llavis grossos i la pell fina, i amb la fertilitat com una cintura estreta i uns malucs amplis (una relació cintura-maluc de 0,7 es considera sexy). D’altra banda aquests trets estan controlats pels nivells d’estrògens (més concretament per la proporció entre estrògens i testosterona). Curiosament les dones troben atractius distints trets masculins depenent del moment del cicle menstrual. Encara que en general prefereixen homes amb trets facials suaus, una mica feminitzats, en el moment de màxima fertilitat del cicle menstrual elegeixen homes amb trets facials i corporals més masculinitzats (indicadors de nivells elevats de testosterona).

Una característica que tots els humans independentment del sexe o l’edat valoren a l’hora de jutjar l’atractiu d’una persona és la simetria. Aquesta atracció per la simetria és un fet que tenim en comú amb moltes espècies animals. Però què indica la simetria? Es considera que el grau de simetria és un indicador de “qualitat genètica”. Quan triem una parella simètrica elegim “bons gens” per als nostres fills. En totes les cultures, els homes i les dones més simètrics són considerats els més atractius. S’han realitzat nombrosos estudis sobre les relacions entre simetria facial o corporal i l’èxit en l’aparellament o l’atractiu sexual en humans. Els resultats d’aquests estudis demostren que les dones més simètriques s’aparellen amb homes amb més recursos. Els homes més simètrics perden la virginitat abans, tenen més parelles sexuals, inverteixen menys recursos en la relació i són més infidels, A més a més, la seua olor resulta més sexy. D’altra banda, la freqüència dels orgasmes femenins durant la còpula es correlaciona amb el grau de simetria de la seua parella, de manera que els homes més simètrics estimulen més orgasmes en les seues parelles. L’aportació més curiosa d’aquests treballs és que demostren que el nostre cervell està capacitat per detectar i respondre davant la més mínima asimetria de manera totalment inconscient!

    Comprendre el paper de l’evolució en el fascinant procés de l’atracció sexual no ens evitarà enamorar-nos bojament quan es presente l’ocasió, però potser ens ajudarà a enfocar de manera més pragmàtica algunes de les decepcions que poden sorgir en les relacions amb “l’altre sexe”.

Les fotografies que il·lustren aquest article han estat cedides pel fotògraf Jesús Micó i formaren part de l’exposicio “Natura hominis. Taxonomías”.

Ester Desfilis. Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva. Universitat de València.
© Mètode 30, Estiu 2001.