Què farem quan siguem grans?
El Festival de les Humanitats de Dénia dedica la seua edició de primavera a l’aproximació de la ciència, la filosofia o la ficció a l’envelliment
L’esperança de vida de les persones als països desenvolupats ha augmentat en gran manera en les últimes dècades i encara avui es manté una tendència creixent. Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística, el 1991, l’esperança de vida per a homes se situava en els 73,5 anys i, en el cas de les dones, en 80,6 anys a l’Estat espanyol. Totes dues xifres han crescut fins als 80,4 i els 85,7 anys respectivament per a l’any 2022, i compten amb perspectives de continuar augmentant en els pròxims anys. Davant d’aquestes dades, junt amb les d’una natalitat a la baixa, l’envelliment de la població ha passat a ocupar un espai important dins de les polítiques públiques i ha esdevingut objecte d’estudi i reflexió de distints camps; per descomptat, de la biomedicina o la psicologia, però també de l’economia, la filosofia o la literatura.
Què vol dir fer-se «vell»? Quan una persona es considera «vella»? Tot i que aquestes preguntes no tinguen una resposta clara, el moment de «considerar-se vell» definitivament «s’ha ajornat», en paraules de Josep Ramoneda, director de la revista La Maleta de Portbou i director acadèmic de la II Edició de Primavera del Festival de les Humanitats de Dénia, que va celebrar-se els dies 10 i 11 d’abril a la capital de la Marina Alta. La sessió principal del Festival –organitzat per la Fundació Creativa Dénia del Pensament, amb la col·laboració d’institucions com l’Ajuntament de Dénia o la Generalitat Valenciana – va posar el focus en el procés de l’envelliment, amb una sèrie de ponents que van impactar l’auditori amb variades perspectives al respecte.
Va encetar l’acte a l’Auditori del Centre Social de Dénia un tàndem format per María Ángeles Durán, catedràtica de Sociologia del Centre de Ciències Humanes i Socials del CSIC, i Josefa Ros, investigadora de la Universitat Complutense de Madrid i especialista en l’avorriment en persones majors, amb moderació de Josep Ramoneda. María Ángeles Durán, Premi Nacional d’Investigació l’any 2002, va començar fent una distinció entre els termes envelliment i longevitat: el primer «mira cap a la mort», mentre que el segon «parla del mateix, però des de la perspectiva de conquerir la vida». «Així, no em diguen vella, sinó longeva», va bromejar.
Malgrat l’optimista canvi de perspectiva, què comporta la longevitat en la nostra societat? Quin impacte tindrà, d’ací a uns anys, tenir una 30 % de població jubilada? Com a especialista en treball no remunerat, María Ángeles Durán va assenyalar sense embuts els reptes socioeconòmics que resulten de tenir «una economia centrada en els diners i no en les necessitats de les persones» davant aquest gran canvi demogràfic. Durán va recordar que, tradicionalment, han estat les dones les que han assumit el treball de cures no remunerat (dels fills, dels marits, de les persones grans, de les malaltes…) que ha sostingut l’economia capitalista. Un treball no comptabilitzat, no valorat, invisible. Ara, en canvi, s’hi dona la doble circumstància que, d’una banda, hi ha més població que necessita cures; de l’altra, menys disponibilitat d’aquesta força de treball completament gratuïta i desinteressada que havia mantingut fins ara el sistema. Com assumirà aquesta circumstància de forma justa l’economia del futur? La catedràtica va admetre que aquest repte no té una aproximació fàcil, però que un primer pas seria «començar per redistribuir el temps hipotecat» de tantes dones que encara avui duen a terme les tasques reproductives de forma invisibilitzada.
Per la seua banda, Josefa Ros va sorprendre el públic amb la seua investigació sobre l’avorriment en persones grans. Ros, que entre 2017 i 2021 va ser investigadora del programa postdoctoral Research Fellowships for Distinguised Junior Scholars en la Universitat de Harvard, investiga l’avorriment disfuncional en les residències per a persones grans. Segons la investigadora, igual que la por o el fàstic, l’avorriment té una funció evolutiva: ens impulsa a deixar enrere activitats que no ens estimulen prou, de manera que evitem invertir massa energia en una situació que no té valor per a nosaltres. L’avorriment pot ser disfuncional quan l’individu s’avorreix però, per motiu o l’altre, no pot trencar la situació, ni que siga breument. Segons els estudis de Ros, les persones en residències pateixen sobretot un tipus d’avorriment causat per la mateixa institució: les persones saben què els agradaria fer (o no fer) per a eixir d’aquest estat anímic, però per motius de seguretat, logística, etc., no poden fer-ho. Aquestes circumstàncies poden derivar en una situació d’avorriment profund cronificat i les persones s’hi queden atrapades.
«Potser podem pensar que no és el problema més greu que es viu a una residència, però passar anys així de forma constant és horrible» va afirmar Ros, que va emmarcar la seua investigació dins dels estudis de les «malalties de l’ànima», però amb conseqüències físiques i psicològiques ben tangibles, com ara trastorns de l’estat anímic (que poden comportar reaccions violentes), depressions, desordres de la son i decreixement de les habilitats cognitives, el que, és clar, deriva en més dependència.
Tant Josefa Ros com María Ángeles Duran van estar d’acord en el fet que homogeneïtzar les necessitats de les persones grans no té sentit i que cal un gran esforç per a repensar com garantir-ne el benestar, partint de l’econòmic. «L’economia real és la del temps i de les cures», va concloure María Ángeles Duran.
No és país per a vells?
L’última conferència de la vesprada va reunir en l’escenari les reflexions del filòsof Norbert Bilbeny i l’escriptora Xita Rubert, que hi va participar per videoconferència. Norbert Bilbeny, catedràtic d’Ètica de la Universitat de Barcelona i autor, entre moltes altres obres, del llibre La enfermedad del olvido. El mal de Alzheimer y la persona, va centrar la seua reflexió en la concepció de la vellesa. Bilbeny va desgranar la paradoxa sorgida del fet que la nostra societat valore l’experiència però alhora prioritze la joventut. Això condueix a la «invisibilització» de la vellesa i tot el que comporta, que ben bé podria considerar-se una «segona adolescència», pel fet que no deixa de ser un canvi que obri la porta a noves vivències. «La vellesa deixa espai a fer el que es vol, per a dir el que es pensa, per a triar amb qui es desitja estar, i permet assaborir el pas del temps d’una forma distinta. Fins i tot es pot gaudir d’un temps de millor qualitat» va afirmar el pensador.
No obstant això, quan la gent queda fora del sistema productiu, el grau d’arraconament que pateix va augmentant, i s’intensifica si la persona pateix alguna mena de deteriorament cognitiu. La pèrdua de les capacitats mentals sol desdibuixar la «personalitat» que li atribuíem i, per tant, deixem de veure-la de la mateixa manera. «Però una persona és més que la seua memòria» va remarcar Norbert Bilbeny, «També és la seua sensibilitat, la seua mirada, el contacte… I totes tenim el mateix dret a la felicitat».
Prenent aquest fil, l’escriptora Xita Rubert, actualment investigadora doctoral i docent a la Universitat de Princeton, va exposar la seua aproximació al deteriorament cognitiu des de la literatura. Rubert s’ha interessat tant pels processos d’adquisició del llenguatge (sobretot en les etapes primerenques de la vida), així com de la pèrdua d’aquest (en persones grans o amb demència). Va exposar un projecte mitjançant el qual havia mantingut trobades amb persones amb diferents estadis i tipus de demències, però no només amb elles, sinó també amb la gent del seu voltant, per a escriure’n una sèrie de textos. Totes les persones que Rubert va entrevistar van expressar «vergonya per la seua situació, però alhora volien compartir la seua intimitat, mostrar que com totes les altres, és canviant, de vegades amb situacions molt tristes, d’altres molt divertides». Segons Rubert, aproximar-se a aquestes històries i d’altres similars a través de la ficció fa emergir «els secrets d’una societat, els seus tabús» i, pel que fa a l’envelliment i el deteriorament cognitiu, «és clar que hi ha un gran estigma» va concloure Rubert.
Les qüestions plantejades pels ponents van remoure profundament l’auditori, que també va participar de la sessió llançant idees interessants, com ara la necessitat d’integrar les residències en la societat per reduir les situacions d’aïllament i d’estigma esmentades. En aquest sentit, Xita Rubert va afegir que, efectivament, la societat actual «té por de visitar la persona gran, la persona malalta» i potser no és culpa de ningú, però que és una forma de tractar malament les persones, que s’hauria de replantejar. I és que, tard o d’hora, amb més o menys salut, tots ens farem grans.
El Festival de les Humanitats de Dénia tornarà a l’octubre per a la seua sessió de tardor, amb el tema «Què fer amb el futur, tan lluny i tan a prop?», per a reflexionar tant «sobre la incertesa que suposa el futur com sobre la construcció que l’ésser humà fa d’aquest», segons fonts de l’organització.
