‘Astrophysics for people in a hurry’, de Neil deGrasse Tyson
Dotze píndoles d'astrofísica per a gent sense pressa
Hi ha dues maneres d’apropar-se a la ressenya d’un llibre de divulgació: com un entès que analitza els encerts i les errades des del coneixement del contingut, o bé com un lector que, dins del perfil al qual el llibre va dirigit, només és capaç de dir si aquest ha satisfet o no la seua curiositat i si, en el millor dels casos, l’ha augmentada. Malgrat estar científicament alfabetitzat, no sóc astrofísic i em considere constantment amb pressa, així que imagine que sóc el públic objectiu del llibre. Aquesta és, doncs, una ressenya del segon tipus.
Neil deGrasse Tyson és un dels grans de la comunicació científica: autor d’assajos, llibres, podcasts i fins i tot relleu de Carl Sagan en la recent revisió de la sèrie documental Cosmos. A més, també és molt actiu a les xarxes socials, on combat les creences que qüestionen el paper fonamental de la ciència en l’avanç de l’ésser humà. Aprofitant l’atenció mediàtica de què gaudeix l’astrofísica, publica una obra «dedicada a persones massa ocupades per a llegir llibres grossos però que igualment busquen una finestra al cosmos». Ho aconsegueix?
L’autor desplega l’estil proper que el defineix, dinàmic, carregat d’anècdotes i digressions lingüístiques o històriques, de vegades humorístic, i demostra completament la seua mestria i passió pel tema. Tal volta, però, això solament no siga prou per a fer funcionar el llibre. Un text divulgatiu, a banda de ser accessible en la seua forma, ha de ser-ho també en el seu contingut i en la manera en què aquest es presenta i es desgrana capítol rere capítol.
Pel que fa al contingut, qui el llegesca in a hurry es pot trobar amb un pendent de complexitat de vegades vertiginós. El primer capítol parla de la universalitat de les lleis físiques i introdueix l’anàlisi de l’espectre electromagnètic que ens arriba dels estels i la constant d’estructura fina en només un parell de pàgines. Agafant amb tranquil·litat cada capítol, per separat, és certament interessant, amb passatges memorables que abasten una gran quantitat de temes en dotze episodis, incloent-hi la matèria i l’energia fosques, el Big Bang i la cosmologia, l’exploració de l’univers en diferents freqüències, la cerca de vida extraterrestre…
Quant a l’estructura, el ritme és un poc atrotinat; canvia bruscament de tema amb una certa falta de coherència. Alguns capítols arriben fins i tot a superposar-se i no acaba de quedar clar quin és el fil argumental que travessa i ordena tota l’obra. Res d’açò és estrany, donat que aquesta, en última instància, no és més que un compendi d’assajos prèviament publicats.
Astrophysics for people in a hurry no és divulgació per a regalar a gent aleatòria amb presses, no es perd en introduccions. Cal una certa familiaritat amb el vocabulari científic i, segurament, cal temps per a llegir-lo amb la concentració que es mereix. Pot funcionar molt bé considerant els capítols per separat, com a presa de contacte per a gent que compleix els requisits.
