Ciència-ficció

En una conversa recent amb una amiga sobre aquesta secció, va sortir el tema de la ciència-ficció, i per què, en més de seixanta lliuraments, no havia trobat el moment per parlar-ne. No tinc cap bon motiu per evitar l’elefant a la sala, i avui és un dia tan bo com un altre.

Com a gènere literari, la ciència-ficció és una categoria indiscutible, amb una secció pròpia en qualsevol llibreria mitjanament gran. Potser per la seva omnipresència, el seu abast és molt flexible: pot incloure des del terror gòtic de Frankenstein (Mary Shelley, 1818) fins a l’humor bonhomiós de la Guia galàctica per a autoestopistes (Douglas Adams, 1978). Totes les distopies dels darrers 150 anys, amb H. G. Wells, Aldous Huxley i companyia, poden entrar en aquesta categoria, juntament amb obres especulatives de caire polític com les de Stanisław Lem o Ursula K. Le Guin. En altres gèneres ben definits com la novel·la negra o la novel·la romàntica, els criteris d’inclusió són molt rígids, però l’etiqueta ciència-ficció pot fer veïnes de lleixa obres ben dispars. Hi ha un fil que uneix De la Terra a la Lluna (Jules Verne, 1865), Els habitants de la Lluna (Josep Morató, 1906), La distància de la Lluna (la primera «cosmicòmica» d’Italo Calvino, 1964) i 2001: Una odissea de l’espai (Arthur C. Clarke, 1968). Totes quatre tenen com a tema la visita dels humans a la Lluna i poca cosa més, però qualsevol d’elles podria ser una bona representant del gènere.

I, en tot això, què hi té a veure la ciència, o la literatura científica? Cal tenir un mínim de coneixement científic per escriure ciència-ficció? Si féssim un índex de versemblança científica, trobaríem científics com Isaac Asimov i Carl Sagan amb puntuacions altes i no científics com Kurt Vonnegut i Ian McEwan a la cua? Quant es pot forçar la versemblança sense desconnectar la trama literària de la premissa científica? Els viatges en el temps són ciència-ficció o fantasia? Per què donem tanta importància al fet que en una història hi hagi coses que no existeixen a la realitat (robots conscients, humans clonats, armes làser…), però no considerem ciència-ficció La vida trafegosa (1921), on Massimo Bontempelli descriu detalladament una videoconferència? La subtrama de Vida i destí (Vassili Grossman, 1959), que tracta sobre el programa nuclear soviètic durant la Segona Guerra Mundial, és ciència-ficció, història-ficció o ficció i prou?

Qualsevol d’aquestes preguntes podria donar peu a una discussió intensa, perquè si hi ha una cosa que sé sobre la ciència-ficció és que té una comunitat lectora militant, molt més que altres gèneres. Potser gràcies a això té una àmplia oferta de títols en català, tant d’obra original com traduïda. Científics lletraferits com Jordi de Manuel, Carme Torras, Salvador Macip i altres han seguit el rastre de pioners com Morató, Joaquim Ruyra i Manuel de Pedrolo, agrupats entorn de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia (que, amb l’admissió d’aquests dos conceptes dins una mateixa organització, respon algunes de les preguntes del paràgraf anterior).