Guerres oblidades
Ciència i tecnologia s’alien per a descobrir la violència del passat
Els avenços científics i tecnològics prometen que en el segle XXI poques morts quedaran sense resoldre. La ciència permetrà descobrir la causa dels enfrontaments a mort i els detalls de les cerimònies i ritus funeraris més inaudits.
Les batalles d’altres èpoques estan més de moda que mai. L’arqueologia s’ha aliat amb les tecnologies més capdavanteres de les ciències forenses per a descobrir i analitzar esdeveniments de fa milers d’anys que van delmar poblacions senceres i van configurar territoris. La reconstrucció del passat gràcies a les tècniques forenses més modernes ha recuperat històries de lluites i morts totalment desconegudes fins ara. Així, incomptables assassinats van quedar impunes en l’antiguitat: una fletxa llançada en la foscor, un verí ocult darrere del sabor del vi, o un apunyalament cara a cara però sense testimonis. En molts casos, una guerra podia començar, simplement, perquè calia lluitar contra el desconegut, contra aquells que podien ser una amenaça. I molts van gaudir, sens dubte, dels beneficis i dels èxits conquistats a força de mort, engany o tortura.
«La reconstrucció del passat gràcies a les tècniques forenses modernes ha recuperat històries de lluites i morts desconegudes fins ara»
Filòsofs, emperadors i reis del Renaixement van usar l’assassinat com a mitjà per a aconseguir els seus objectius. Però és clar, encara que les sospites assenyalaren els culpables, era quasi impossible demostrar-ho. I mentre que els uns intenten descobrir els assassins, molts s’han dedicat a practicar la damnatio memoriae. «Aquest fet es produeix quan, intencionadament, s’actua per a esborrar la petjada, els testimoniatges, imatges o escrits i, per tant, el record d’una persona, un esdeveniment o una època del passat. Amb això es busca un benefici polític o econòmic», assenyala l’egiptòleg del CSIC José Manuel Galán, consultat per a aquest article.
Reconstruint el passat
La ciència forense i l’antropologia comparteixen avenços que ajuden a fer que tots dos camps evolucionen. El mètode de datació per carboni-14 ens permet establir l’antiguitat dels materials orgànics amb bastant fidelitat, això sí, només per als últims 50.000 anys.
Però cada vegada volem saber més. L’absència d’ossos als quals realitzar-los les proves és, habitualment, el major problema dels antropòlegs per a confirmar alguna cosa que intueixen, com la presència d’homínids en un jaciment. Però una nova tecnologia desenvolupada per un equip internacional liderat per l’investigador del CSIC Antonio Rosas promet revolucionar el món de l’antropologia: l’anàlisi de fragments de l’ADN mitocondrial. El nou mètode aplica les tecnologies de seqüenciació massiva del genoma a les mostres de sediment del sòl dels jaciments arqueològics, un fet que fins ara es rebutjava. En l’estudi, publicat en 2017, es van analitzar 85 mostres de sediment de 550.000 i 14.000 anys d’antiguitat procedents de vuit coves d’Euràsia, entre les quals, la cova asturiana d’El Sidrón. Els resultats no van deixar lloc a dubte: l’equip va confirmar la presència de neandertals, denisovans i de megafauna com ara mamuts i rinoceronts llanuts.
Aquest estudi era una prova de concepte, un primer experiment amb el qual demostrar que la tècnica funciona i que, per tant, es podrà utilitzar en qualsevol jaciment. La investigació científica sempre vol anar més enllà i, com fan les ciències forenses, pretén saber per què aquells ossos van acabar ací, què va ocórrer en els últims minuts de la vida d’un individu i, fins i tot, qui el va assassinar.
La història està plena de lluites, traïcions i grans batalles per a conquistar territoris i riquesa. Però moltes d’aquells lluites van quedar ocultes pel pas del temps, tal vegada oblidades per sempre. Alguna cosa semblant li va ocórrer a Tusculum, una ciutat situada a tan sols 27 quilòmetres de Roma que està sent desenterrada en l’actualitat. La proximitat amb Roma els va fer competir per l’hegemonia i pels recursos. Roma va decidir atacar-la, i Tusculum va ser arrasada a l’abril de l’any 1191 després d’una cruenta batalla. Posteriorment va ser enterrada i a poc a poc oblidada. Per aquest motiu, la ciutat només era coneguda pels textos de l’època, però ningú sabia el lloc exacte de la seua localització.
En l’actualitat es continuen usant aquestes macabres tècniques per a aniquilar l’enemic; no solament arrasen una població i la seua gent, sinó que intenten esborrar qualsevol vestigi de la seua existència, la qual cosa inclou destruir el seu art i la seua cultura. Però aquesta no és l’única manera de fer desaparèixer l’adversari.
El canibalisme com a ritu o venjança tribal
Hi ha alguna cosa més dramàtica per a exterminar l’enemic que eliminar els seus descendents?
Fa 800.000 anys, molt abans que les línies de sang marcaren ducats i herències, també era important desfer-se de les estirps. Investigadors del Centre Nacional d’Investigació sobre l’Evolució Humana que treballen a Atapuerca han recuperat les restes de, almenys, onze xiquets Homo antecessor que van ser devorats pels seus congèneres. Aquest fet representa la primera barbàrie de la història, el paradigma de tot el que encara desconeixem d’aquesta espècie.
Els homínids de la serra burgalesa podien haver decidit lluitar contra un altre grup com s’ha fet sempre, però van decidir dur a terme atacs de baix risc. Eliminar els nens del grup rival era el més fàcil. El seu assassinat aconseguia per si sols espantar el grup rival i que fugira, per la qual cosa l’única explicació dels investigadors al fet que se’ls menjaren era que buscaven un benefici nutricional. Aquests descobriments afegeixen un tret més animal a aquest comportament, que s’assembla a l’observat en ximpanzés.
«Neandertals i ‘Homo sapiens’ han practicat el canibalisme per diferents raons: com a ritual, com a acte de guerra i per fam»
En l’actualitat, hi ha obert un debat sobre el canibalisme, ja que hi ha casos recents documentats etnogràficament en diverses cultures. Hi ha un canibalisme ritual que els experts no estan segurs de poder distingir, a nivell del registre fòssil, del canibalisme anomenat de supervivència.
El d’Atapuerca no és un fet aïllat, perquè almenys hi va haver dos episodis més de canibalisme en aquella zona. Però aquest grup és l’únic d’homínids que s’ha menjat exclusivament els nens. Això sí, en diferents moments, tant neandertals com Homo sapiens han practicat el canibalisme per diferents raons: com a ritual, com a acte de guerra i per fam. És el cas dels neandertals del jaciment belga de Goyet, que van practicar el canibalisme fa poc més de 40.000 anys en, almenys, cinc individus. Els ossos tenen marques produïdes per eines de pedra en tallar la carn, i fractures per a extraure la medul·la. Fins i tot es van aprofitar alguns ossos per a fer eines amb les quals tallar útils de pedra.
«Però hi ha casos molt recents. En la dècada dels cinquanta del segle passat els fore, una tribu de Papua Nova Guinea, consumia la carn, les vísceres i el cervell dels membres morts, com a símbol de respecte. Encara que trobe que és molt possible que per als homínids del passat, incloent-hi els neandertals, el canibalisme fora majoritàriament per supervivència. Els senyals de fractura i descarnament dels ossos recuperats segueixen els mateixos patrons que els ossos dels herbívors que caçaven», conclou Carlos Lalueza-Fox en una entrevista en exclusiva per a aquesta peça.
Però abans d’aquestes pràctiques, va haver-hi una baralla més personal, més directa, cara a cara, que s’ha convertit ja en l’assassinat conegut més antic de la història.
Imatge del jaciment de Tell Qarassa a Síria, on arqueòlegs espanyols del CSIC i de la Universitat de Cantàbria van trobar un soterrament neolític molt peculiar: onze cranis disposats en dos cercles i coberts per lloses. Tots els cranis tenien els ossos de la cara destrossats i separats de la calavera. Algú havia tractat d’esborrar els seus rostres per a condemnar-los a l’oblit etern. / Luis Teira
L’assassí d’Atapuerca
Avui sabem que algú va cometre un homicidi fa 430.000 anys. El «cos del delicte» va aparèixer en un pou de 13 metres de profunditat en la Sima de los Huesos d’Atapuerca. El crani de l’individu en qüestió, conegut com Cr-17, es va recuperar a poc a poc després que en 1990 se’n trobara el primer fragment. En l’estudi han participat, entre altres, els tres directors del Projecte Atapuerca, Juan Luis Arsuaga, José María Bermúdez de Castro i Eudald Carbonell. Els 52 trossos, després de recompondre’ls, van mostrar dos enormes forats en l’os. La hipòtesi de la mort del propietari d’aquell crani estava clara: va ser assassinat de dos colps al front amb un objecte contundent. Almenys, l’atac no va ser per l’esquena. Aquest crim s’ha pogut reconstruir perquè l’equip va sotmetre el crani a diferents anàlisis típiques de la ciència forense i van crear un model en 3D del crani per a poder veure amb més detall les fractures. Així, van descobrir que ambdues ferides eren exactament iguals, per la qual cosa les havia realitzades el mateix objecte. No hi ha cap senyal de cicatrització ni de recuperació del teixit ossi. És a dir, l’homínid no es va poder recuperar d’aquells colps i va morir o, millor dit, va ser assassinat. Però les restes d’aquell individu no estaven soles, ja que en total van aparèixer els fòssils de, almenys, 28 individus, tots ells del llinatge dels neandertals.
Com van arribar els cossos al fons d’aquell pou? Hi ha un detall que no se’ls ha escapat als investigadors: el 70 % dels esquelets trobats pertany a adolescents i joves, és a dir, als més forts d’un grup. Com assenyalen els experts de l’estudi, és molt estrany. En un enterrament a l’ús, els difunts solen ser persones grans i nens, que són els més febles. I per a acabar d’afegir misteri a l’enterrament, els investigadors van trobar al costat d’ells la batejada com a «Excalibur», una destral de pedra roja perfectament tallada, que podria ser una ofrena ritual. Aquesta és una clau més per la qual es plantegen la hipòtesi que allí es va produir el primer acte funerari de la història.
Com esborrar algú de la història
En l’antic Egipte, els enemics d’un difunt podien venjar-se’n esborrant la seua història i destrossant el seu enterrament. Una societat centrada en el més enllà i tan preocupada pel present i per ser recordats quan se n’anaven rebia un dels pitjors càstigs per mitjà de la damnatio memoriae. El primer testimoniatge d’aquesta pràctica es va produir a l’Egipte quan es van començar a confeccionar llistes de reis i se’n va ometre algun (per no ser de la seua ciutat, de la seua família, per ser dona o per adorar un altre déu). Està clarament documentada cap al 1470 aC, amb la reina Hatshepsut, a la qual van intentar fer desaparèixer de la història.
Els més de 2.000 ossos humans trobats en Alken Enge (Dinamarca) apunten a una massacre terrible. En aquest jaciment s’han produït troballes inquietants, com cranis amb perforacions en la part posterior (dalt a l’esquerra), un conjunt d’ossos del maluc travessats amb un pal (dalt a la dreta), i fins i tot armes i animals sacrificats, el que reforça la teoria que es tracte d’un ritual. En la imatge de baix a l’esquerra, destral de 75 centímetres tallada en freixe recuperada a l’excavació danesa. A la dreta, vista de la massacre. / Ejvind Hertz, Skanderborg Museum – Peter Jensen, University of Arhus – Moesgård Museum – Moesgård Museum
Molt abans, fa 10.500 anys, a tot un grup li va succeir alguna cosa similar. El descobriment se situa a Tell Qarassa, al sud de Síria, una zona on va treballar un grup d’arqueòlegs espanyols del CSIC i de la Universitat de Cantàbria abans que començara la guerra en 2011. Allí, en una espècie d’habitació ovalada subterrània de dos metres de llarg, els investigadors van trobar un enterrament neolític molt peculiar. Al terra, cobert de lloses, es van recuperar onze cranis en dos cercles, la majoria d’individus joves de 18 i 25 anys. Fins ací tot normal, perquè no és el primer espai mortuori amb aquestes característiques. La sorpresa va venir quan es va comprovar que tots els cranis tenien els ossos de la cara destrossats i separats de la calavera. Algú els havia esborrat el rostre, com si els volguera condemnar a una damnatio memoriae.
Aquests cranis podrien narrar una venjança, perquè es van amputar els ossos de la cara, de tots excepte d’un nen. Encara que aquest mateix grup d’investigadors pensa que és un ritual, potser de nigromància, i que aquelles poblacions atribuïen molt de valor al crani. L’enigma, de moment, continuarà sense resoldre fins que els investigadors puguen tornar a la zona.
La lluita pels recursos
La massacre més antiga de la història se la disputen Síria i Kènia. En aquest país africà, prop del llac Turkana, 27 persones van ser assassinades fa aproximadament 10.000 anys. Els cossos es van trobar per casualitat, perquè no van ser enterrats. Alguns van caure al llac i uns altres van ser coberts de manera natural per sediments. En els últims anys el vent ha erosionat aquest sediment i això ha permès veure les restes. Per aquest motiu no es descarta que apareguen més cossos.
«Els avenços científics han ajudat a resoldre la mort de l’últim gran faraó egipci, Ramsès III»
Va ser un succés únic. Deu dels cadàvers presenten ferides greus que probablement els van produir la mort de manera immediata i n’hi ha almenys cinc que van ser ferits amb fletxes. A més, cinc van patir greus danys al cap, possiblement causats per un pal o un garrot de fusta. Una de les dones, en avançat estat de gestació, va ser trobada en una posició molt peculiar:estava asseguda i amb les mans encreuades entre les cames, el que assenyala que va ser lligada de peus i mans. El lloc on es va produir l’atac, amb recursos pesquers i aigua potable, potser era cobejat per altres grups. La causa de l’enfrontament podia ser un intent d’apoderar-se dels recursos.
La mort discreta
Per fi sembla que els avenços científics han ajudat a resoldre un dels majors dubtes de l’últim gran faraó egipci, Ramsès III, com és el motiu de la seua mort, que es va produir l’any 1153 aC. Alguns documents, com el Papir Judicial de Torí, de l’any 1155 aC, assenyalen que durant un intent de colp d’estat es va intentar matar el faraó, però no se sabia si ho havien aconseguit. Fins ara, la seua mort era tot un misteri. La mòmia havia sigut ja estudiada, però les benes que la cobrien ocultaven el motiu de la mort.
Segons sembla algú li va tallar la gola. Les ecografies del cadàver momificat han revelat ara que el faraó va morir per una ferida de set centímetres d’ample al coll realitzada per una fulla esmolada i que va morir de manera immediata. Per a tractar de resoldre aquest misteri momificat, el professor Albert Zink, paleontòleg de l’Institut de les Mòmies i de l’Home de Gel de Bozen (Itàlia), va estudiar la seua mòmia i la d’un altre cos sense identificar que es va trobar en la tomba reial prop de la Vall dels Reis d’Egipte. Les proves d’ADN han demostrat que aquest cos correspon al d’un jove d’uns divuit anys i que era familiar de Ramsès III, probablement el seu fill Pentawere.
El faraó Ramsès III va morir el 1153 aC en estranyes circumstàncies i milers d’anys després s’ha descobert com. Les ecografies del seu cadàver momificat han revelat que el faraó va morir per culpa d’una ferida de set centímetres d’ample en el seu coll realitzada per una fulla afilada, i que la mort va ser immediata. / G. Elliot Smith, The University of Chicago Library
Quan l’equip de Zink va analitzar el cos del jove, van descobrir que tenia el pit inflat i unes arrugues i plecs estranys al voltant del coll. Segons l’estudi, això podria indicar que el jove va morir penjat. Aquesta teoria es basa a més en el fet que el difunt no va rebre una momificació normal, sinó que el seu cos estava cobert amb pell de cabra, en el que es considerava un «ritual impur», el que podria haver estat un càstig. En els documents que es conserven d’aquesta època, alguns el culpen de l’assassinat del seu pare.
Un ritual difícil d’explicar
I uns 8.000 anys després de la matança de Kènia, a Alken Enge (Dinamarca), es va produir una massacre encara més bàrbara i sense una justificació clara. Segons la datació de carboni-14, la massacre va succeir entre l’any 2 aC i el 54 de la nostra era. El resultat és una gran fossa comuna amb més de 2.000 ossos humans de 84 persones, encara que els arqueòlegs pensen que n’hi podria haver quasi 400.
«No va ser un combat entre iguals. Molts cossos van patir ferides a les cames, típiques de les persones que fugen i que són ferides per darrere. Els que van morir no eren persones bregades en la lluita, perquè no tenien ferides prèvies cicatritzades, és a dir, no havien lluitat abans, eren pastors i agricultors, no guerrers. La majoria dels ossos pertanyien a homes de vint a quaranta anys. El normal en aquella època és que les dones del grup dels vençuts foren segrestades i convertides en esclaves», assenyala Mette Løvschal, arqueòloga i antropòloga de la Universitat d’Aarhus i directora del projecte, en una entrevista per a aquest article.
«Mentre les ciències forenses i les tècniques d’investigació continuen avançant, els crims del passat no cauran en l’oblit»
L’escena que es dibuixa és realment dantesca. L’estudi dels cadàvers ens parla que els cossos, després de la batalla, van quedar estesos per terra i van ser devorats per animals. Els ossos s’han trobat en petits paquets en el fons d’un llac, però abans d’això, algú va retirar la carn que els quedava i els va desmembrar. Entre les restes també es van trobar armes i animals sacrificats i això reforça que es tracte d’un ritual. Una de les troballes més inquietants és un pal que uneix quatre ossos del maluc. Aquest jaciment ens descriu una magnitud de violència mai vista fins llavors.
Hi ha molta informació per descobrir. No hi ha textos romans sobre aquesta batalla i els pobles germans de l’època no tenien escriptura, així que aquests ossos són els únics que poden dir què va passar. El següent pas ja ha arribat, i en l’actualitat l’equip de Løvschal està fent proves d’ADN per a saber exactament qui eren i per què van morir aquelles persones. El mètode usat per a matar algú potser va quedar ocult llavors, però avui dia la ciència és la millor aliada.
La ciència trobarà els culpables
Els rumors sempre han existit: el faraó, l’alt càrrec o l’amant havia sigut enverinat, però fins a quasi les acaballes del segle XIX no era possible detectar el verí en els cossos. Per això, els «tastadors» de menjar eren abundants entre els seguicis dels més poderosos i alguns, evidentment, duraven poc en el càrrec. Diuen, de fet, que Neró disposava d’un nodrit grup d’esclaus la missió dels quals era tastar el menjar del mandatari. Amb el pas del temps és fàcil imaginar-lo com un home desconfiat, especialment perquè se sap que va assassinar sa mare i el seu germanastre i va condemnar a mort el seu tutor, el filòsof Sèneca.
La por, el mal, l’horror i la guerra semblen estar escrits en el nostre ADN. Quan no es pren la paraula com a forma de negociació, les cartes són els punyals, les llances i el verí. Mentre les conquestes s’aconseguisquen amb la mort i mentre l’assassinat puga quedar impune, els individus estaran en perill. Això sí, mentre les ciències forenses i les tècniques d’investigació continuen avançant, aquests crims del passat, encara que queden impunes, no cauran en l’oblit.
