Editorial núm. 22

«Açò és el que dóna fama a València i el que millor la caracteritza. Quan volem personalitzar-la, ens la figurem com una formosa llauradora, amb el cistell a vessar de fruites i flors. Els seus camps sempre han tingut, en el concepte general, alguna cosa de verger; floribus et roseis formosus Turia ripis, deia el poeta Claudià, i encara proclama una copla vulgaríssima en tota Espanya: “Per a jardins, València!”. Pels seus exquisits fruits, més que per les seues flors, ha       estat en tots temps celebrada i tinguda com a país privilegiat per la naturalesa.»

Teodor Llorente, València. Els seus monuments i arts. La seua naturalesa i història, 1887.

L’objectiu de Mètode és divulgar la investigació científica de la Universitat, i, en aquest sentit, hi volem donar entrada a tots aquells investigadors el treball dels quals estiga d’alguna manera vinculat amb les ciències de la naturalesa. La millor mostra n’és el monogràfic d’aquest número 22 de la revista, coordinat per Joan F. Mateu, catedràtic de Geografia de la nostra Universitat, on se’ns aporta una ben suggerent —i en molts aspectes nova— visió dels problemes de l’horta valenciana, i de les mesures que amb urgència s’haurien de dur a terme. Els valencians som un poble especialment predisposat a deixar-nos seduir pels tòpics, i aquella sentència barroca de «València, jardí de flors» continua figurant en el repertori mític de la major part dels valencians. No obstant això, el millor «jardí», que és el de l’horta, desapareix a poc a poc, fins l’extrem que alguns investigadors tan sols li donen uns quants anys de vida. Alhora, gran part dels valencians que fan un ús, tan irreflexiu com freqüent, del tòpic, l’única horta que coneixen és la que entreveuen des de l’autopista o, en alguns casos més grotescs, des de les finestres de les seues cases. La distància entre el ciutadà de València i la seua horta no és física (perquè la ciutat és a frec de l’horta), sinó, el que és més greu, exclusivament mental. Per tot això, creiem que és absolutament necessari que la Universitat faça tot el que estiga a les seues mans per tal de conscienciar els valencians i descobrir-los l’immens patrimoni natural i paisatgístic que tenen a tan sols uns quants passos de la seua casa. I és que un dels grans problemes dels tòpics és que t’emboiren i et desfiguren la realitat. Aquest és el gran repte de la nostra Universitat: presentar a la societat els problemes tal com són.

© Mètode 1999 - 22. Hortes valencianes - Número 22. Estiu 1999
POST TAGS: