La gestió de l’horta medieval (I)

De vegades trobes un llibre que aclareix una matèria llarg temps buscada. És el cas d’Arbitris i notes per a Quart i València: la gestió agrícola d’un terratinent de l’Horta, publicat per la Universitat de València el 2007 i editat pels professors Manuel Ardit i Rafael Valldecabres. Un llibre únic i curiós que ens parla dels models tradicionals de producció d’aliments. De fet, és el primer document en llengua catalana de literatura memorialista sobre la direcció d’una hisenda agrària.

Es tracta d’un dietari redactat entre 1679 i 1698 pel terratinent Joan Peris Perdiguer, que a l’època té béns en emfiteusi al terme de Quart i Manises. És a dir, el dret d’ús a canvi d’un cens, però el domini complet el tenen els monjos del Monestir-Hospital de Sant Vicent de València. Així, el nostre autor ha de fer front a delmes, primícies, l’excusado… a més de l’obligació d’utilitzar els forns, molins i almàsseres del priorat, situació que originava nombrosos conflictes i litigis.

Peris no és un burgès rendista, sinó que viu de la venda de les seues collites i negocis. Contínuament pren decisions davant circumstàncies canviants i es troba a vegades en situacions financeres difícils. Treballa directament algunes terres, amb la col·laboració de bracers i jornalers; altres les gestiona en parceria o arrendament. De fet, està molt atent a les condicions dels arrendaments, i exigeix a l’arrendatari clarament «[…] que no puga sembrar tres anys arreu, encara que feme, ni després de dos anys de forment que no puga fer dacsa sinó faves […]» per tal de mantenir la fertilitat de les seues terres.

L’agricultura de l’època era la típica del secà mediterrani (cereal, olivera i vinya), ampliada amb garrofes per als animals de treball, més tots els cultius de regadiu extensius (cànem, alfals, dacsa…), moreres per als cucs de seda, fruiters i collites d’horta. La finca comprenia terres de secà a Manises i de regadiu a Quart, així com nombrosos equipaments situats en diverses cases: celler, graner, estable, galliner i corral per al ramat, barraques dels arrendataris, basses de fem i de cànem, almàssera pròpia, andanes per als cucs de seda, perols per a escalfar els capolls, i torns de filar la seda. Tot junt un maldecap constant.

Destaca l’atenció que dedica a l’hort i el nombre d’espècies i varietats presents. Demana als treballadors que li planten o empelten pereres «sucrenyes», «mosqueroles», «de Sant Miquel» i «de cuixa de dona», magraners de la llei «de Carcaixent», codonyers i codonyetes, llimes «de suc», «comunes» i «imperials», poncillers i tarongers. Busca per a l’hort nogueres, serveres, prunyoneres i nespleres de la Foia. Fins i tot té una palmera datilera que lliga per aprofitar les palmes. De verdures, es preocupa per tindre-hi carabasses llargues i per a confitar, carabassins, melons d’Alger, carxofes i cards, espàrrecs i cigrons, faves i dacsa, albergínies i tàperes.

Joan Peris Perdiguer coneixia l’art de seleccionar i guardar les llavors de moltes espècies: dedicava un trosset de terra a sembrar sols per a llavor, com fa amb el cànem o el forment, ja ben triat del camp llevant la xeixa i el rebordonit, o posava unes dotzenes de cebes grosses per a traure’n llavor. Altres llavors les comprava a l’almodí o les canviava. Escrivia que mudar la llavor freqüentment prova millor, i ho feia, però sempre sabia quina llavor era la millor per a cada terra.

Tota llenya era necessària: si a un mitger se li moria una morera, havia de recollir-li la branqueta de les rames i arrancar la soca i dur-li-la. Peris aprofita els sarments de la poda, els porta a València per a vendre’ls a garbons als forns i pastisseries o per escalfar sa casa; també per a escaldar els capolls del cuc de seda al perol, i encara de les cendres finals feia sabó. Un exemple de l’economia circular de l’època, on tot s’aprofitava, de la qual podríem aprendre avui en dia.

(Continuarà…)

© Mètode 2021 - 109. El segrest de la voluntat - Volum 2 (2021)

Tècnic agrícola. Estació Experimental Agrícola de Carcaixent.