Al nostre hort ens alliberem de la necessitat de viure de les collites i podem pensar sols en la satisfacció personal. Així i tot, no ens alliberem d’un gran condicionant: el clima local i la variabilitat de l’oratge que tant determina el nostre èxit.

La carxofera és parenta propera del card, i mentre que aquest s'aprofita per la penca, la carxofa, com sabem, ho és per la flor. Es tracta d'una planta de cultiu senzill amb moltes propietats beneficioses per a la nostra salut.

Thomas F. Glick (Ohio, EUA, 1934), professor d’història medieval a la Boston University, és sens dubte un dels millors coneixedors del regadiu valencià.

Ara fa una dècada encunyàrem el concepte de regadiu històric valencià a l’hora de definir els espais irrigats dissenyats i construïts abans del segle xix, un conjunt d’antigues hortes amb una problemàtica comuna, derivada del seu doble valor productiu i patrimonial.

Els investigadors de les hortes valencianes solen trobar-se davant un material cartogràfic dispers, poc precís i de vegades, massa antic. Tampoc els organismes públics ni les comunitats de regants solen disposar de plànols detallats de la infraestructura de canalitzacions.

Durant deu segles, la Séquia de Montcada ha anat configurant un agrosistema i una cultura de l’aigua adaptats als canvis socials i ambientals. A hores d’ara, la comuna de Montcada és una institució representativa de la tradició hidràulica valenciana, que, al seu torn, encara el seu segon mil·lenni amb reptes inèdits.

La imatge tradicional (que s’ha presentat) de les hortes valencianes ha remarcat el predomini del costum en la gestió de les comunitats. Els valencians, s’ha dit, hem sabut mantenir les sàvies formes d’organització heretades del passat, i com a mostra, cada dijous el Tribunal de les Aigües encara es reuneix a la porta dels Apòstols de la Seu.

La política territorial i diguem-ne paisatgística de Jaume I, després d’una primera fase de neteja ètnica i atrotinada colonització feudal (1233-1250), tindria importants conseqüències per al futur desenvolupament econòmic i poblacional del País Valencià.

El substrat arqueològic d’una ciutat conté les formes d’explotar i gestionar els recursos hídrics en successives etapes històriques. Tot i que les restes de les antigues infraestructures hidràuliques no solen manifestar-se al ulls de l’arqueòleg urbà amb la freqüència i rotunditat d’altres restes materials...

El camins que fa l’aigua, des d’un riu o una font fins els camps regats, estan jalonats per artefactes i fites arquitectòniques pensades, bastides i reconstruïdes per successives generacions.