La participació activa de la societat en la ciència no és nova. Hi ha àmbits com l’astronomia o la botànica, per posar només dos exemples preclars, en què el pes

Hi ha tot un gènere dins de la divulgació de la ciència dedicat a la paleoantropologia. I és prou recent: potser unes de les primeres obres són els llibres de

«No hi ha enigmes. Si un problema pot plantejar-se, també es pot resoldre», va escriure Ludwig Wittgenstein. Certament, hauria de ser així, tot i que de vegades hi ha problemes

«Quan mire el cel estrellat m’abisme en la seua infinitud» escrivia Pascal. Certament, la mirada al cel estrellat és motiu de qüestions eternes, sobre la nostra insignificança en el cosmos,

Deia la filòsofa i historiadora de la ciència Bernadette Bensaude Vincent que la necessitat de comunicar la ciència és un efecte secundari de la creativitat científica. En efecte, si avui

«Sentia jo llavors vivíssima curiositat –una mica novel·lesca– per l’enigmàtica organització de l’òrgan de l’ànima. “Regna l’home –em deia– sobre la Naturalesa per l’excel·lència arquitectònica del seu cervell.”» Així explicava

Per a comunicar temes de salut es requereix especialització, ser capaç d’entendre determinats conceptes, posar en context xifres, resultats d’investigacions, no deixar-se dur per afirmacions alarmistes però tampoc minimitzar possibles

«Què és la vida? Com han aparegut els éssers vius que ens envolten? La resposta a aquestes preguntes constitueix un dels problemes més grans de les ciències naturals. Conscientment o

La ciència necessita ser comunicada i en aquesta comunicació, el què i el com van ineludiblement de la mà. La retòrica és fonamental tant en la pròpia concepció científica com