Francisco J. Ayala

Gràcies als seus més de trenta anys de treball als Estats Units, Francisco J. Ayala (Madrid, 1934), catedràtic de Ciències Biològiques a la Universitat de Califòrnia, s’ha convertit en la màxima referència dels estudis sobre evolució, considerat com «l’home del renaixement de la biologia evolutiva», segons va dir el periòdic The New York Times. La seua trajectòria comprèn aspectes tan diversos com l’origen de les espècies, la diversitat genètica dels organismes, l’evolució de la malària o el rellotge molecular de l’evolució, i atresora una interminable llista de distincions, entre elles la de doctor honoris causa per la Universitat de València. Al desembre del 2006 va viatjar a València per impartir la conferència Pelegrí Casanova amb motiu de l’homenatge a l’evolucionista valencià que per tercer any van celebrar la Càtedra de Divulgació de la Ciència i l’Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva de la Universitat de València.

En el mes de juliol del 2005, Lawrence Krauss, Kenneth Miller i vostè van enviar una carta al papa Benet XVI, a fi d’aclarir la posició de l’Església Catòlica en relació amb la teoria de l’evolució i el «disseny intel·ligent». Què els va moure a escriure-la?
Quan el cardenal Christoph Schönborn, arquebisbe de Viena, va publicar en The New York Times l’article «Finding Design in Nature», moltes persones que el vam llegir en vam quedar horroritzats. Estava escrit exactament en el llenguatge que usa el Discovery Institute de Seattle, institució que impulsa el moviment intelligent design (ID). Aquesta fundació mou molts diners i disposa d’una agència de relacions públiques dedicada a organitzar activitats que promouen una campanya a favor del creacionisme i de desprestigi de l’evolucionisme i de la ciència en general. Alguns començàvem a sospitar que el moviment ID era al darrere de l’article de Schönborn, i això es va confirmar poc després. Efectivament, qui llavors era vicepresident del Discovery Institute [Mark Ryland], amic personal de l’arquebisbe des de fa molts anys, sembla que va convèncer Schönborn perquè enviara l’article signat amb el seu nom a fi que hi haguera més possibilitats que l’acceptara The New York Times. Vam enviar aquesta carta a Benet XVI per aclarir la situació i prevenir el Papa i el seu entorn sobre les conseqüències negatives que açò podria tenir. La carta va tenir ressò i va ser arreplegada per The New York Times i altres periòdics. La vam escriure tres persones molt interessades en el problema de l’evolució i de la religió, en la interacció entre la religió i la ciència. El primer firmant [Lawrence Krauss, professor de Física a la Universitat Case Western Reserve, Cleveland] d’educació jueva, ha escrit sobre les relacions entre ciència i religió. A continuació apareix la meua signatura, educat en el catolicisme i molt interessat en aquest missatge. Finalment, Kenneth Miller, que és professor de Biologia a la Universitat de Brown [Providence, Rhode Island] i un actiu catòlic practicant. Preteníem representar tres punts de vista un tant diferents. En el meu cas, he procurat estar molt actiu representant l’Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units en diverses activitats relacionades amb aquesta qüestió.

Quina va ser la resposta que va tenir la carta?
En primer lloc vam saber que no havia estat iniciativa del Papa, fins i tot sembla que no li va agradar, encara que això no es va fer públic. Així doncs, unes setmanes després, el cardenal Schönborn va impartir una conferència a la catedral de Viena en què se’n va retractar. Va afirmar que o no se li havia entès bé, o no s’havia expressat bé. Ell no pretenia negar l’evolució, sinó que s’havia referit a l’ànima humana, en què havia d’haver-hi intervenció divina, cosa que ja havia dit també Joan Pau II en el discurs de l’Acadèmia de Ciències d’octubre de 1996, que havia pres una actitud molt positiva pel que fa a l’evolució. La retractació de Schönborn es va recollir en la seua pàgina web i, sens dubte, s’hi va deixar veure la influència del Papa. Un cardenal no canvia, no es retracta, encara que sàpia que s’ha equivocat, llevat que reba instruccions de més amunt.

Però no va ser l’única conseqüència de la seua carta.
Una altra resposta molt interessant va tenir lloc poc després. Va ser la publicació en L’Osservatore Romano [17 de gener del 2006], d’un article [«Evolucione e creazione»] de Fiorenzo Facchini, un antropòleg evolucionista professor a la Universitat de Bolo­nya i que és sacerdot catòlic. En l’article de L’Osservatore Facchini només cita dos evolucionistes, Theodosius Dobzhansky, que va ser el meu mestre i mentor, i a mi. Som molt amics i de fet jo crec que va ser el prime mover, el motor primer que va motivar que m’atorgaren un doctorat honoris causa a la Universitat de Bolonya fa uns anys.
Alguns periodistes americans, entre ells de The New York Times, em van preguntar si l’article de Facchini era un document oficial del Vaticà. Vaig respondre que no ho era. Però un article d’aquesta mena, afirmant l’evolució i criticant la posició del cardenal Schönborn, no es publica en L’Osservatore sense que l’hagen aprovat les més altes instàncies del Vaticà. No hi ha dubte que la publicació de Facchini en L’Osservatore Romano tenia l’aprovació, almenys indirecta, del Papa. No sembla que hi haja hagut un canvi d’actitud de Benet XVI respecte al missatge del Papa anterior, cosa que hauria estat desastrosa. Amb la carta volíem alertar el Papa i el seu cercle immediat de la catàstrofe que podria representar per al prestigi de l’Església catòlica en el món de la ciència. Seria terrible, perquè la teoria de l’evolució no és una idea recent que no estiga ben establerta científicament. Qüestionar-la seria equivalent a negar que la Terra gira al voltant del Sol.

Últimament a Europa alguns ministres d’Educació de governs conservadors han plantejat la introducció de la teoria del disseny intel·ligent en l’ensenyament. Té tanta acceptació l’ID en la comunitat científica perquè siga una matèria docent?
L’acceptació de l’ID és nul·la. En la comunitat científica a penes hi ha un biòleg que ha escrit sobre això. Es tracta de Michael Behe [professor de bioquímica a la Universitat de Lehigh, Pennsilvània], bioquímic no evolucionista que, per cert, és catòlic. En la seua proposta del disseny intel·ligent posa com a exemple el flagel bacterià, del qual diu que és un òrgan tan complex que no pot haver sorgit gradualment per evolució. És clar, això és un poc més misteriós que parlar de l’ull, que ja havia estat esgrimit molt bé com a argument pel teòleg William Paley en el seu llibre Natural Theology (1802). I els únics «altres científics» que proposen el disseny intel·ligent són un parell d’enginyers, gent que treballa en matèries de computació. El que ha escrit més sobre aquest tema és William Dembski, que no té ni idea de com funciona l’evolució. Insisteix en uns càlculs que són completament irrellevants en relació a la manera com opera la selecció natural. Però fora de la comunitat científica, el públic té millor predisposició a l’ID. És una situació típica nord-americana, en la qual es respon molt a la propaganda, i que ha sabut utilitzar el Discovery Institute de Seattle. Aquest institut ha fet molta feina proselitista a través de bastants mitjans, intentant presentar l’intelligent design com una manera de provar que la ciència demostra que Déu existeix. Aquesta propaganda es mescla amb el sentiment religiós i amb la ignorància, que, igual com la resta del món, els nord-americans tenen en matèria de ciència. Però el públic nord-americà està predisposat a acceptar molt bé tot el que siga més o menys ingenu o elaborat, sempre que tinga un aspecte positiu respecte a la religió.