«What If?», de Randall Munroe

What If? Serious Scientific Answers to Absurd Hypothetical Questions (traduït a l’edició espanyola com a ¿Qué pasaría si…? Respuestas serias y científicas a todo tipo de preguntas absurdas) és, probablement, el millor llibre de ciència que llegireu enguany. I ho dic conscient que, si teniu la revista Mètode a les mans –i la secció de ressenyes!–, és perquè us agrada, això de llegir de ciència. I tanmateix, vinc a parlar-vos d’un llibre que és com una espurna resplendent en un mar de textos que, de vegades, pequen d’artificis innecessaris o posats gravíssims, d’una grisor impostada (o no) que allunya el lector. What if? és divertit sense ser autoparòdic, és divulgació sense voler ser-ho, és un llibre de ciència que es pren molt seriosament ser imprevisible i irreverent. No renuncia a res, en un arriscat exercici de malabarisme literari (i editorial). Però comencem pel principi.

Xkcd, el nucli i origen del llibre, és el resultat de l’acumulació pacient del talent que traspuen els dits de Randall Munroe, un físic que deixà la NASA per a dedicar-se a viure de dibuixar ninots monocroms a Internet. El salt –triple mortal– va implicar crear del no-res una pàgina de nom enigmàtic que, això sí, uns anys després és tota una referència de l’humor cibernètic. Les vinyetes de Munroe, però, no eren vinyetes qualssevol: el seu és un humor amb múltiples referències culturals i científiques, absurd, tendre, incisiu. És per això que es defineix com un webcòmic de romanç, sarcasme, matemàtiques i llenguatge. Fruit d’aquesta unió, Munroe ha parit absolutes genialitats (algunes recollides en un volum en paper, xkcd volume 0), i ha protagonitzat la millor retransmissió que es va fer arreu del món sobre el descens al cometa 67P/TG de la sonda Philae, de la missió Rosseta de l’ESA. Té milions de seguidors que esperen la propera actualització de la web, amb el somriure ja mig dibuixat a la cara. Però… per a gaudir de What if? cal ser un fan empedreït de l’obra de Munroe? En absolut.

Fa un parell d’anys començà a rebre –i a contestar– preguntes absurdes remeses per internautes d’arreu del món. Al principi semblava una ocurrència sense massa trellat. Recorde el primer «What if», que va córrer com la pólvora per les xarxes socials: «Què passaria si tractares de colpejar una pilota de beisbol llançada al 90 % de la velocitat de la llum?». Em va fer una mica de peresa llegir-ho i vaig pensar: «Realment m’interessa saber què passaria?». I, sorprenentment, sí. Abans d’acabar l’apunt estava realment emocionat, escoltant a dintre meu les explosions nuclears que provocaria una simple i menuda pilota de beisbol que mai ningú podria llençar. Però allò més interessant és que Munroe no ens situa en un univers estrany, on ens són alienes les lleis físiques: tret que de vegades es materialitza un succés inicial altament improbable (llençar una pilota a 270.000 km/h, que la Terra pare de rotar però l’atmosfera mantinga la velocitat), el món funciona tal i com el coneixem. Les regles són les mateixes, i podem experimentar una sensació pertorbadorament paladejable de saber exactament com acabaria la civilització si succeïra allò que algú ha plantejat com una impossibilitat i un interrogant. L’autor es documenta, llegeix articles científics (hi ha bibliografia disponible per a curiosos) i contesta de manera detallada i exquisidament coherent. I és per això que el llibre enganxa, perquè no parlem de galàxies on tot és distint, sinó del nostre món amb un afegit: «What if?»

Què passaria si construírem una taula periòdica feta de cubs dels elements que la formen? Us garantesc que quan arribeu als transurànics la cosa, que ja estava calenta, es posa realment interessant. Durant quant de temps podria mantenir-se un submarí nuclear en òrbita? Més del que esteu pensant, sens dubte. Què passaria si tractàrem de disparar al terra una bala amb la densitat d’un estel de neutrons? Que tindríem l’Empire State Building al palmell de la mà, i l’escenari s’acostaria ràpidament al d’una atracció de fira amb el sòl desnivellat. I si tractarem de fer volar una avioneta normal i corrent als distints cossos celestes del sistema solar? Que el Dragon Khan pareixeria una atracció per a menors de sis anys.

Altres lectors, en canvi, pregunten per successos factibles (deixem-ho així, vinga), o per dades que desconeixen i són impossibles de trobar a les estadístiques oficials. Són preguntes curioses que tots, en certa mesura, ens hem fet en algun moment. Quina és la major distància a la qual un ésser humà pot llençar un objecte? Des de quina altura hauries de deixar caure un filet de carn perquè es cuinara durant la caiguda? Quin és l’estat més sobrevolat d’Estats Units? També s’hi detecta al llarg del llibre una particular obsessió amb cronogrames impossibles, des del més habitual «Què passaria si s’apagara el Sol?» fins al càlcul de quant tardarien dos persones immortals a trobar-se en un planeta desert de la grandària de la Terra. I també hi ha respostes per als qui, com jo, pensàveu que algun dia començarien a repetir-se els tuits, perquè hauríem exhaurit totes les combinacions possibles de lletres encabides a 140 caràcters. La resposta a «Quant de temps tardaríem a llegir tots els tuits que l’anglès possibilita escriure?», ja us avise, fa feredat.

Per acabar, un consell: si podeu, feu-vos amb l’edició anglesa en paper. El llibre electrònic (disponible) no és el continent més adequat per a un manuscrit que intercala text i dibuixos amb total naturalitat. A la contracoberta, a més, trobareu un mapa que il·lustra meravellosament la resposta a una de les preguntes més angoixants: «Què passaria si s’obrira un portal de deu metres al punt més profund del Pacífic i s’escolara l’aigua de l’oceà per allà?». Sense haver llegit l’edició espanyola (amb una portada a anys llum de l’anglesa), alguna cosa em diu –em disculpareu la gosadia– que a l’humor delicadíssim i molt particular de Munroe, que fa saltar la rialla enmig de làsers i supernoves amb els seus «Citation needed», no li escau el vestit de la traducció. Ja sabeu el que diuen (i que em perdonen els amics i coneguts traductors): Traduttore, traditore. El primer culpable, jo, traduint-vos les preguntes. I ara que ho pense, i si poguérem construir un traductor perfecte amb una base de dades que…?

Andreu Escrivà
Consultor i divulgador ambiental (València).
© Mètode 86, Estiu 2015.