Marusela Granell

Som al llindar que separa la immobilitat del moviment. Una tremolor subtil, lleugera, imperceptible amb un poder extraordinari sobre els plecs que titubegen cap a l’origen del món. Plecs rojos que condueixen a un abisme involuntari però carregat de desig. Un llindar en penombra; o un llindar la llum del qual es perd en l’infinit que és origen. Entre la immobilitat i el moviment, la llum fosca. Moviment brownià d’un roig dolorosament feliç. Imatge fotogràfica que ha captat l’instant decisiu: una pausa no immòbil on habita el roig inevitable.

Perquè quan un mira, no pot deixar de mirar amb les imatges ja vistes. Encara que no tot allò que s’ha vist haja hagut de ser necessàriament mirat. També es mira amb la imaginació que emergeix de les paraules. Així: imatges de la imaginació que emergeixen en la contemplació estètica i es contrasten amb les imatges físiques d’unes teles roges que titubegen entre la llum i la foscor. Jo mire les fotografies de Marusela Granell a través dels versos de Leopardi: «Mes assegut i mirant, infinits/ espais més enllà d’ell, i sobrehumans/ silencis, i quietud profundíssima/ en el pensament em fingesc, en què quasi/ s’espanta el cor.»

Les teles roges de Marusela són d’un roig quasi absolut; un roig a través del qual «quasi s’espanta el cor». Rojos embolcalladors que inviten al coneixement impossible. Impossible en la mesura en què només mostren el trajecte del retorn. «Silencis i quietud profundíssima» que donen forma a allò informe i assenyalen el llindar on «quasi s’espanta el cor». «Assegut i mirant» veig els espais infinits que ens esperen darrere dels rojos quasi absoluts que conflueixen en l’escala invertida del desig. «Espais infinits» que es troben més enllà de mi; espais «sobrehumans» que condueixen allà on la imaginació no arriba; espais que, per ser infinits, generen una suspensió que quasi «espanta el cor». Quasi.

Aquestes imatges roges de grandària real creades per Marusela Granell són imatges carregades de temps suspès. El seu sentit es troba per tant en una aturada del temps en què la pausa no és exactament immòbil perquè es troba carregada d’energia. És l’estranyament d’aquest sotsobre el que produeix el sentit. El sotsobre d’aquesta pausa que es troba en el principi d’un moviment no començat: la tremolor del roig quasi absolut. Una tremolor inquieta de «quietud profundíssima».

Alberto Adsuara. Artista, València.
© Mètode 71, Tardor 2011.

«El sentit d’aquestes imatges roges creades per Marusela Granell es troba en una aturada del temps en què la pausa no és exactament immòbil perquè es troba carregada d’energia»
Número 71 (2011): La cara del dolor
{rokbox album=|3151| text=||}images/stories/MetodArt/Marusela_Granell/HACIA-EL-OTRO-LADO_b.jpg{/rokbox} {rokbox album=|3151| text=||}images/stories/MetodArt/Marusela_Granell/PASEO-POR-EL-AMOR-Y-LA-MUERTE_b.jpg{/rokbox} {rokbox album=|3151| text=||}images/stories/MetodArt/Marusela_Granell/SANGRE-FACIL_b.jpg{/rokbox} {rokbox album=|3151| text=||}images/stories/MetodArt/Marusela_Granell/OBSESIoN_b.jpg{/rokbox}
Marusela Granell. Cap a l’altre costat, 2011. Fotografia, dimensions variables. Marusela Granell. Passeig per l’amor i la mort, 2011. Fotografia, dimensions variables. Marusela Granell. Sang fàcil, 2011. Fotografia, dimensions variables. Marusela Granell. Obsessió, 2011. Fotografia, dimensions variables.
{rokbox album=|3151| text=||}images/stories/MetodArt/Marusela_Granell/SOLEDAD_b.jpg{/rokbox} {rokbox album=|3151| text=||}images/stories/MetodArt/Marusela_Granell/NOCHE-ETERNA_b.jpg{/rokbox}
Marusela Granell. Soledat, 2011. Fotografia, dimensions variables. Marusela Granell. Nit eterna, 2011. Fotografia, dimensions variables.
© Mètode 2012 - 71. La cara del dolor - Número 71. Tardor 2011

Artista, València.