Alfons Cervera. Escriptor i coordinador del Fòrum de Debats de la Universitat de València.
El sac familiar d’històries tristes
s’obria en cada casa…
Joan Margarit
Han passat vuitanta anys des d’aquell llunyà 1 d’abril de 1939. El final de la guerra d’Espanya. Diuen algunes veus que va ser una guerra civil i fratricida. També diuen, les mateixes veus, que no la va guanyar ningú, que la van perdre les dues parts en conflicte. Però no va ser una guerra eufemísticament civil ni fratricida: va ser una guerra política, ideològica, de classe. Els militars reaccionaris, les dretes polítiques i econòmiques i l’Església, en un costat. En l’altre, la defensa de la Segona República, legítimament guanyada en les urnes un altre llunyà mes d’abril de 1931. Al mig, un colp d’Estat militar que va provocar la «guerra llarga», com se la sol anomenar algunes vegades. Tampoc la guerra la van perdre els uns i els altres. La va guanyar el feixisme (amb tots els matisos que vulguem donar a la paraula) i la va perdre la República.
Han passat vuitanta anys des d’aquell abril de 1939 i moltes vegades tinc la sensació que aquella Victòria (escrita així, amb una majúscula tan orgullosa dels seus excessos) segueix massa viva entre nosaltres. Diuen que la memòria ha sucumbit als desastres de l’oblit. Però això no és del tot veritat. Ací no ha oblidat ningú. El que vivim ara mateix és, com escriu l’historiador Francisco Espinosa Maestre, una lluita de memòries: la dels qui van guanyar la guerra i la dels qui la van perdre.
La dictadura franquista va obrir en la terra forats on anaren a parar els cossos de la derrota. Encara continuen ací, aquells cossos. Invisibles. Aguerrits en la seua perdurable sequedat. Remugant a través del silenci una espera interminable. Els hereus del franquisme continuen negant-se radicalment a la seua exhumació. No sé com es pot viure sense memòria. El temps ens construeix i quan mirem enrere el que veiem és un temps que, com deia Eliot, no admet cap redempció. Però parlem del present, del que el present és per vindre d’on ve. Del que som, individualment i col·lectivament, per habitar el país que habitem. Del que potser serem demà per no omplir-nos d’arraps en el desvetllament ara mateix de la terra desmembrada. El relat del que va passar a partir d’aquell 14 d’abril de 1931 no pot estar, no hauria d’estar, en mans dels qui van alçar una ficció heroica i cruel sobre els fonaments de la Segona República. El llenguatge de la reconciliació i els consensos –tan habituals en els processos de transició– no hauríem de situar-lo abans de la veritat. Perquè la veritat –amb totes les seues complexitats– existeix. I ja va sent hora, vuitanta anys després d’acabar la guerra, que la fem valdre enmig de tant desvergonyiment polític, ideològic i intel·lectual que ens envolta.
«L’exhumació dels cossos de les víctimes de la dictadura franquista és imprescindible»
L’exhumació dels cossos de les víctimes de la dictadura franquista és imprescindible si volem que la seua memòria no ens desperte per les nits com un fantasma vaporós del passat. I és ací on la ciència exerceix un paper fonamental per a entendre millor l’itinerari del passat a la immediatesa moltes vegades desconcertada del present. La identificació de les víctimes –i no només de les del franquisme, sinó inclús molt més llunyanes en el temps– és hui més possible que mai amb les proves d’ADN, però la ciència forense va encara més lluny, i gràcies a les seues investigacions sabrem molt més de la vida quotidiana de les víctimes, del temps domèstic que va ser el seu i que no sempre es reflecteix als arxius. Com apunta Martí Domínguez, en el que podria ser un encertat resum de les meues paraules: «Aquestes pàgines ens mostren que la ciència ens pot ajudar a conèixer i recuperar la nostra història, com ara per a saber més sobre la població romana de València o al servei de diferents institucions que recuperen i dignifiquen les víctimes de la I Guerra Mundial».
Aquest número de Mètode és, per tant, un bon lloc per a debatre sobre el passat. Sobre la seua història. Sobre la mort enterrada en la foscor de les fosses comunes. I sobre la vida. També –i potser principalment– sobre tanta vida acumulada en la memòria més insubornable.
