Quan parlen els que ja no hi són

Elisa García-Prósper i Manuel Polo-Cerdá presenten el seu article «La memòria escrita en els ossos» a estudiants de Periodisme

necròpoli romana de València

Deia la periodista argentina Leila Guerriero, en la seua crònica El rastro en los huesos, que quan s’ajunta l’os amb la història, tot cobra sentit. Són, justament, aquests relats que hi ha sota la pell els que Elisa García-Prósper, doctora en Arqueologia, i Manuel Polo-Cerdá, doctor en Medicina, han pres com a centre de la seua investigació sobre la necròpoli romana del carrer de Quart de València. Una investigació que han recollit en forma d’article sota el títol «La memòria escrita en els ossos», publicat dins del monogràfic que ells mateixos han coordinat recentment en la revista Mètode.

Dimecres 30 d’octubre, ambdós investigadors es presenten davant de la classe de quart de Periodisme de la Universitat de València, disposats a transmetre no només les històries dels que ja no hi són, sinó també el mètode de treball adoptat per descobrir-les. Martí Domínguez, biòleg, escriptor i director de Mètode –i professor dels alumnes que reben Elisa García-Prósper i Manuel Polo-Cerdá–, introdueix els ponents, ambdós membres del Grup Paleolab, equip multidisciplinari en actiu des de fa més de quinze anys, dedicat a l’estudi bioantropològic de restes humanes arqueològiques i l’antropologia forense dels drets humans.

«Jo volia excavar morts, saber què tenien per contar, quina era la seua història particular, no l’oficial. Volia conèixer la vertadera història, que és la que conformen els xicotets relats», comença Elisa García-Prósper. Així, la doctora explica com, per a poder contactar amb aquest passat, és necessari «tornar als escenaris d’un moment històric i aportar noves dades, fer un gir».

Això és el que ella i el seu company van fer a la necròpoli romana de València que, segons defensen, tenia un origen i una cronologia que després es van demostrar incorrectes. Amb un treball prolongat i una combinació de diferents àmbits científics, l’equip va poder sumergir-se en la història d’uns antics habitants que, en lloc de vindre del sud d’Itàlia –com es pensava– venien del nord, així com en la seua estratificació social, en els seus ritus, en les seues malalties i en la seua forma de vida.

Elisa García-Prósper: «La vertadera història és la que conformen els xicotets relats»

Però la presentació dels autors de «La memòria escrita en els ossos» no només se centra en el «què», sinó també i sobretot, en el «com». Elisa García-Prósper i Manuel Polo-Cerdá parlen als futurs periodistes dels mètodes científics d’investigació, de com van començar establint hipòtesis de treball, buscant unes possibles respostes als interrogants plantejats, que després havien de demostrar empíricament. De la mateixa forma, Manuel Polo-Cerdá destaca l’ajuda rebuda de tècniques i estudis recents, com, per exemple, la tecnologia de l’ADN o les investigacions sobre malalties òssies congènites.

Ambdós investigadors, especialistes en antropologia forense, expliquen el seu mètode de treball. «El que es pretén en qualsevol anàlisi interdisciplinària d’una necròpoli es pareix a allò que es fa en una clínica: s’interroga els subjectes. Ells no ens contestaran, és clar, però allò biològic sí que ho va fer. El que hem de saber és allò que volem preguntar, i posar els mitjans per fer-ho», destaca Manuel Polo-Cerdá.

És aquesta idea d’interdisciplinarietat sobre la qual els dos ponents es recolzen en tot moment. Afirmen que sense una col·laboració entre distints cercles científics, la seua investigació no hauria estat possible. «La incorporació en els equips d’investigació de noves disciplines ens donava dades, ens permetia concretar i confirmar hipòtesis», assenyala Polo-Cerdá. Elisa García ho ratifica: «En arqueologia has d’estar sempre mirant el que fan els del costat. És com en la tasca periodística: has d’anar contrastant sempre la informació que tens».

Passat i present

Els ponents lliguen la seua tasca, a més a més, amb l’actualitat política i social, i en particular amb la memòria històrica. Adverteixen del perill de vendre des del periodisme que l’ADN pot resoldre sempre les identificacions, i de no aprofundir en la vertadera gestió de l’aproximació a la història i la identitat dels ossos. I no només critiquen la simplificació i tergiversació que a voltes la premsa generalista presenta, sinó també la incapacitat de gestionar la memòria històrica que caracteritza al poder polític, tant estatal com valencià. «Hem compartimentat la memòria històrica», denuncia Manuel Polo-Cerdá, i posa com a exemple la fosa de Pajaroncillo, a Conca, on hi ha cossos valencians que les seues famílies fa anys que intenten exhumar, però l’accés als quals és difícil per tractar-se d’una altra comunitat.

Així, passat i present connecten, el mètode científic es presenta i les reivindicacions socials troben un espai, de la mà d’una doctora en Arqueologia i un doctor en Medicina. Així, es fa memòria dels ossos, projecció de la correcta divulgació científica, i apologia de la interdisciplinarietat i la cooperació entre experts. I una necròpoli es revela com a nexe entre ciència i periodisme, entre la societat d’abans i la de hui. «És una forma de dignificació del mort, però també del viu», com deia Leila Guerrero. És una connexió que esdevé una necessitat social.

© Mètode 2019
Estudiant de Periodisme de la Universitat de València