Il·lustració: Anna Sanchis
Les rates i els ratolins ho devoren tot, és ben sabut. Darrerament han desenvolupat una especial apetència pels recobriments del cable elèctric i de la fibra òptica. A ciutat són una murga; a pagès, un malson. Tenen una ben guanyada mala premsa. Tanmateix, no podrien perpetrar totes les seves malifetes sense un gran enginy. Sense una considerable intel·ligència, de fet.
Vaig ser educat en la idea que només els humans érem intel·ligents. Un abisme intel·lectual ens separava dels animals. Gràcies a l’ànima, és clar. Fets a imatge i semblança del creador (quina arrogància!), érem una altra cosa. Jo em preguntava per quina raó, posats a fer, no se’ns va dotar d’un cos igualment distint i incomparable. Resultava que l’ànima i l’intel·lecte, que no es veien, eren diferents, però el cos, que es tocava, era similar. Sospitós…
Avui sabem que les capacitats cognitives, bé que indiscutiblement exaltades en els humans, són presents en molts vertebrats més i fins en alguns invertebrats. Depenen del cervell, que forma part del cos. Alguns experiments amb ratolins arriben a resultats sorprenents: aquests animals relacionen fets, aprenen coses i treuen conclusions per actuar. Aquests estudis demostren que els maleïts rosegadors de formatge i fibra òptica no són temibles perquè sí. També s’han constatat sorprenents capacitats d’aprenentatge en els pops. El pop comú pot obrir recipients sòlidament tancats o escapar-se a través de conductes laberíntics després de considerar la situació i assajar solucions, mentre que el pop dels cocoters recorre a conquilles o a cocos buits com a eines oportunes per caçar o desplaçar-se. Els pops també exploren, relacionen i conclouen.
Totes aquestes activitats són conegudament comunes en diversos animals domèstics. Qui hagi tingut gossos o cavalls, per exemple, ho sap perfectament. Els nivells de comprensió del gos són proverbials. Els gossos expressen sentiments d’estimació, de por, de contrarietat o de desig resultat de prèvies experiències viscudes. Basta mirar-los als ulls per establir-hi complicitats. El cavall, Déu n’hi do. Per no parlar dels primats, especialment dels pòngids (ximpanzés, goril· les i orangutans). Les conductes espontànies observades i les evidències experimentals són concloents. El cas potser més famós és el de Washoe, un ximpanzé femella capturada l’any 1965 a l’Àfrica occidental a qui la parella austro-nord-americana de psicòlegs Allen i Beatrix Gardner van ensenyar el llenguatge de signes. Fins que va morir, l’any 2007, Washoe no parà d’aprendre (més de 350 paraules!) i de comunicar-se, i fins va ensenyar el seu fill Loulis un centenar llarg de mots. Algú pot dubtar de la intel·ligència d’un ésser no humà que aprèn i que es comunica mitjançant sons i signes amb individus de la seva espècie i de l’espècie humana? A més, ara sabem que el genoma dels ximpanzés i dels humans coincideix en més d’un 98 %…
«La noosfera abastaria tots els éssers vius amb graus més o menys elevats d’intel·ligència»
D’aquí el concepte de noosfera (del grec νόος, ‘noos’, i σφαῖρα, ‘esfera’) introduït pel geoquímic russo ucraïnès Vladímir Vernadski. Per a Vernadski, la noosfera abastaria tots els éssers vius amb graus més o menys elevats d’intel·ligència i seria un estadi evolutiu superior de la biosfera (concepte, per cert, que també introduí ell). El paleontòleg i filòsof francès Pierre Teilhard de Chardin donà un sentit teleològic al terme, mentre que James Lovelock i Lynn Margulis, amb la seva teoria de Gaia, van creure trobar indicis d’una certa intel·ligència planetària sistèmica. Caldrà reunir més evidències, però ja mai més podrem dubtar que els humans no estem sols a la noosfera. A més, ara hem engegat la intel·ligència artificial, amb alguns HAL 9000 com els de 2001 A Space Odyssey en l’horitzó… És una lliçó d’humilitat, un al·legat contra l’antropocentrisme i un apassionant camp de recerca.
