Quan es crema un bosc, no sols es crema un paratge viu, amb un ecosistema sempre singular, sinó també una història viva, uns records del poble que n’ha gaudit.

Entre els milers d’espècies d’insectes amb què convivim n’hi ha que ens preocupen en especial. I, en general, quan als humans ens preocupa una espècie animal vol dir que en traiem profit econòmic o bé que amenaça els nostres interessos. Cosa ben lògica, d’altra banda.

Quan un paisatge galleja hi sura alguna cosa a l’ambient. Hi ha la sensació d’estar en un lloc especial, en aquell indret del bosc que fa temps que no trepitja ningú, l’ambient nemoral de les pinedes de pi negre.

Al seu Dillatari, el poeta menorquí Ponç Pons es pregunta si «sobreviurem als bàrbars i al ciment» i, tot seguit, sentencia que «Déu és turista». Sense entrar en valoracions teològiques, no ens podem estar de dir que una nova religió ha crescut a l’empara de l’urbanisme intensiu.