Algo nuevo en los cielos. El gran viaje de la humanidad por los océanos del aire.
Antonio Martínez Ron
Crítica. Barcelona, 2022. 700 pàgines.
Segurament una de les primeres preguntes que ens vam fer com a éssers humans fou què hi havia més enllà d’aquella cúpula celeste sobre els nostres caps. Algo nuevo en los cielos, l’últim llibre d’Antonio Martínez Ron, naix justament de les preguntes que sorgeixen d’aquesta mirada cap al cel. Una mirada que en l’actualitat sovint es troba constreta pels edificis de les grans ciutats, però que quan es veu alliberada de les limitacions urbanes redescobreix un espai fascinant: observem animals que solquen el cel, ens meravellem amb els fenòmens meteorològics o hi descobrim una finestra des de la qual albirar la nostra galàxia. Això és precisament el que li va ocórrer a l’autor, periodista científic amb gran trajectòria i diversos llibres de divulgació a l’esquena, quan va anar a viure fora de Madrid i va quedar captivat pel cel dels suburbis. Allà va ser on va nàixer aquest llibre; la història d’allò que va descobrir és la que es recull en aquesta obra exhaustiva, de 700 pàgines, darrere de la qual s’amaga un enorme esforç de documentació i sis anys de treball. Un llibre que parla de ciència, però també de literatura i d’art, perquè mirar el cel és una activitat que ha inspirat –i inspira– la humanitat en moltes facetes.
Així, intercalant narracions històriques i relats més periodístics, Antonio Martínez Ron ens va explicant la història «del gran viatge de la humanitat pels oceans de l’aire», tal com resa el subtítol, i de la manera com es va aprofundir en el coneixement d’aquest medi. Però també ens conta el viatge des del pati de sa casa fins a enviar una sonda a l’estratosfera (Missió Estrato-Vallekas la va anomenar), passant per les seues converses amb fonts científiques, meteorològiques o inclús caçadores de tempestes, sense oblidar la seua primera ascensió en globus. D’aquesta manera, el llibre és un gran compendi divulgatiu i al mateix temps una obra d’aventures de l’autor i dels personatges que en recorren les pàgines. Personatges que es van llançar a l’exploració dels cels abans fins i tot d’inventar-se els enginys voladors i ho hagueren de fer de l’única forma possible en aquella època: pujant a les muntanyes i desplegant allà mateix els seus laboratoris. Va ser el cas d’Horace-Bénédict de Saussure, que al segle XVIII va transportar tota una sèrie de termòmetres, baròmetres, higròmetres i altres artefactes de mesura fins al cim del Mont Blanc, a 4.810 metres d’altitud (això sí, acompanyat del seu majordom i de divuit guies, sense els quals la gesta no haguera estat possible). Exploradors que s’enfrontaven per primera vegada als efectes de la falta d’oxigen a grans altituds –fet que va provocar no pocs accidents, tal com recull el llibre (alguns amb resultat de mort)– i que ho desconeixien tot del medi aeri: Fins a quina altitud es poden trobar éssers vius? Quina és la composició dels núvols? De quin color és el cel?
Algo nuevo en los cielos és un llibre que traspua l’emoció i l’entusiasme de qui aprèn i descobreix al llarg del viatge, i per això és fàcil connectar amb l’autor durant la lectura, ja que ens fa partícips d’aquest procés fins al punt de compartir amb nosaltres part de la documentació i bibliografia històrica mencionada al llibre (a la qual es pot accedir a través de la pàgina web de Divulgameteo). Tot açò, i la prosa i estil de l’autor, fan que siga fàcil enfrontar-se i enganxar-se a la lectura d’aquestes 700 pàgines, malgrat la gran quantitat d’informació i dades que conté. Segurament, en l’entusiasme de l’autor rau aquesta abundància de temes tractats, que podrien atabalar els lectors si no fora per l’estil narratiu que predomina al llibre, que fa que el llegim gairebé com si es tractara d’una novel·la. Des dels inicis de la investigació atmosfèrica i el desenvolupament de la meteorologia, el llibre repassa també la història de l’exploració dels cels, les primeres ascensions en globus, els inicis de l’aviació (no falten els germans Wright, però tampoc d’altres mítics aviadors com ara Antoine de Saint-Exupéry) i, per descomptat, l’exploració espacial. També transiten el llibre figures clau de la història de la ciència com Charles Darwin, Francis Galton, Alexander von Humboldt o Benjamin Franklin; de la història a seques, com Cristòfor Colom; o artistes i poetes, com Durero, Magritte o Federico García Lorca. La resposta a què tenen a veure tots aquests personatges amb el cel la trobareu al llibre.
«El llibre és un gran compendi divulgatiu i al mateix temps una obra d’aventures de l’autor i dels personatges que en recorren les pàgines»
L’autor no oblida que els avanços científics no es poden explicar sense el context històric, i viceversa, un fet que queda patent al text. Si en 1854, durant la guerra de Crimea, un desastre marítim –es van perdre trenta-vuit vaixells enmig d’una gran tempestat amb les consegüents baixes personals– va significar l’impuls de les prediccions meteorològiques, el naixement de l’aviació civil unes dècades després canviaria per a sempre la forma de fer la guerra. Així ho explica Martínez Ron: «El 25 de juliol de 1909, Louis Blériot va travessar el canal de la Màniga en el seu monoplà i la gesta va posar en guàrdia els anglesos, que semblaren albirar el futur: si aquells aparells podien arribar per l’aire fins a l’illa, havien d’estar previnguts per a atacs des del cel» (p. 482). Efectivament, quan només cinc anys després va esclatar la Primera Guerra Mundial, l’aviació militar ja era un fet.
Algunes de les ressenyes del llibre han destacat la dificultat d’enquadrar-lo dins d’un únic gènere, perquè, com hem vist, Algo nuevo en los cielos no és només un llibre de divulgació: també és una obra d’història i d’història de la ciència, una crònica de viatges i un llibre d’aventures. Una obra escrita amb cura, per a gaudir i tastar amb calma. I el que és ben clar és que després de llegir Algo nuevo en los cielos no podreu evitar mirar amunt i compartir amb l’autor la fascinació pels cels.
