Nikolai Ivànovitx Vavílov (1887-1943) va ser un dels grans genetistes del primer terç del segle xx i, per dissort, li va tocar viure els anys més dramàtics d’aquell segle. Així i tot, va tenir una carrera d’èxit i d’importants aportacions a la ciència, però, a partir de l’estiu de 1927, el seu enfrontament amb Trofim Deníssovitx Lissenko (1898-1976), protegit de Stalin, va tenir conseqüències fatals.
L’enfrontament entre Vavílov i Lissenko és un dels casos paradigmàtics de fins on pot arribar la col·lisió entre ciència i ideologia. Vavílov va ser l’introductor a Rússia de la genètica mendeliana, després d’haver passat un temps estudiant amb William Bateson (1861-1926) al Plant Breeding Institute de Cambridge i a la John Innes Horticultural Institution de Merton el 1913. Retornat a Rússia, el 1916 es va incorporar a l’Institut d’Agricultura de Moscou, i això li va donar l’oportunitat de recórrer, durant la Primera Guerra Mundial, la regió muntanyosa fronterera llavors entre Rússia, Turquia i Pèrsia, i recollir-hi llavors de varietats locals de diversos cereals. Va observar que moltes d’aquestes varietats eren resistents a determinades malures, encara que menys productives de gra. D’aquesta experiència i dels seus coneixements de genètica, en va resultar un pla d’aprofitament de la variabilitat natural de les plantes cultivades per obtenir híbrids que reunissin les qualitats positives de les varietats mares i, sobretot, que fossin més resistents a condicions adverses. Això el portà a viatjar per tot el món per aplegar el primer banc de llavors de la història.
En un d’aquests viatges, l’estiu de 1927, Vavílov va visitar Espanya: va passar per Madrid, el País Valencià (en particular, per l’estació arrossera de Sueca), Andalusia, Castella i Lleó –on va visitar la Granja Agrícola de Valladolid, la Tierra de Campos i el Bierzo–, Galícia (els Ancares), Astúries –on va recórrer muntanyes i valls en recerca de varietats autòctones d’escanda–, Cantàbria, Navarra i Guipúscoa, i també va arribar a Portugal.
El llibre recull fidelment l’itinerari de Vavílov i, de passada, presenta els seus interlocutors i acompanyants en cada etapa, oferint així un retrat de l’estat de la genètica i de l’agronomia a l’Espanya de fa un segle. Però també dona una imatge de la vida i els assoliments de Vavílov, i de la seva caiguda en desgràcia en els anys més foscos de l’estalinisme.
Precisament, mentre recorria Espanya en cerca de mostres i de llavors de plantes de conreu tradicional, sobretot l’escanda (Triticum turgidum ssp. dicoccoides), es començava a congriar a Rússia la conspiració que acabaria per costar-li la vida. Lissenko, amb el suport de Stalin en els seus atacs a la «genètica burgesa mendeliana», de la qual Vavílov era el màxim exponent a l’URSS, i defensant una pretesa «genètica proletària», va calumniar Vavílov acusant-lo d’«enemic de classe». Entre 1936 i 1938, Vavílov va anar perdent tots els seus suports i molts dels seus col·laboradors. Finalment, el 1940, acusat per Lissenko de «reaccionari, burgès, idealista i formalista», va ser destituït de tots els seus càrrecs, detingut pel KGB, torturat, processat i condemnat a mort.
