Prometeo americano és la biografia de Robert J. Oppenheimer, publicada el 2005 i guardonada amb el Pulitzer de 2006, entre altres premis. La seua traducció tardana al castellà ha estat propiciada per la pel·lícula Oppenheimer, dirigida per Christopher Nolan i basada en aquest text. Es tracta d’un llibre extens, fruit d’un treball de vint anys que va arreplegar unes 50.000 pàgines d’entrevistes transcrites, cartes, diaris, documents desclassificats i expedients de l’FBI. I malgrat tot, es llig com una novel·la farcida d’històries familiars, de recerca científica, de guerra i pau, d’espionatge i de lluites de poder. Hi ha molt poca física: no es parla ni de les seues aportacions a la disciplina, ni a la bomba, i això contribueix a aquesta llegibilitat. En invocar la llegenda de Prometeu, castigat pels déus per donar-li el foc a la humanitat, els autors volen dramatitzar «el triomf i la tragèdia» de la vida d’Oppenheimer, subtítol del llibre. El llibre ens conta la infantesa de Robert i el seu germà Frank en una família jueva acomodada. Als 22 anys, Oppenheimer va arribar al Laboratori Cavendish de Cambridge, on patia sovint atacs d’ansietat i va enverinar una poma en un matusser acte de venjança pel qual quasi va ser expulsat. La poca destresa en el laboratori el va empènyer a fer un doctorat en física teòrica amb Max Born en la Universitat de Göttingen. Després, va començar a ensenyar a la Universitat de Berkeley, on va fundar l’escola més important de física quàntica dels EUA. També va donar suport a causes d’esquerra, com ara la República Espanyola, i va tindre relacions amb comunistes i excomunistes com la seua dona Katherine Puening, o la seua amant, la psiquiatra Jean Tatlock, per la qual cosa l’FBI li va obrir un expedient.
Malgrat això, el general Leslie Groves el va reclutar per a dirigir el Projecte Manhattan per a fer la bomba atòmica en secret. Davant la possibilitat que els nazis tingueren un programa d’armes nuclears, Oppenheimer va reunir un equip científic a Los Álamos, Nou Mèxic, un lloc desèrtic que estimava i prop del qual tenia un ranxo. Quan Alemanya es va rendir al final de la II Guerra Mundial, alguns dels científics del projecte començaren a dubtar de si calia continuar endavant. Però Oppenheimer estava a favor de fer-ho: la bomba es va completar i l’assaig nuclear «Trinity» es va dur a terme amb èxit.
El president Truman va decidir llançar les altres dues bombes sobre Hiroshima i Nagasaki per a forçar la rendició del Japó. Així, va visibilitzar Oppenheimer com el pare de la bomba atòmica. Això el va convertir en científic assessor del govern i membre de comissions com la Comissió d’Energia Atòmica (CEA). En 1947, va ser nomenat director de l’Institut d’Estudis Avançats de Princeton, on estava Albert Einstein que, excepte en una carta enviada a Roosevelt l’any 1939 en què havia suggerit la necessitat que els Estats Units desenvolupara la bomba abans que els alemanys, mai es va implicar en el desenvolupament d’aquesta. Quan els soviètics van iniciar les proves atòmiques, el físic Edward Teller i el president de la CEA Lewis Strauss van promoure la bomba d’hidrogen i Oppenheimer es va posicionar en contra.
En l’ambient de caça de bruixes del senador McCarthy, l’FBI va omplir la casa d’Oppenheimer de micròfons ocults i va intervenir-li el telèfon. En 1953, va ser convocat a una audiència pública per a esclarir si havia actuat d’espia per als soviètics. Planificada per Strauss, a Oppenheimer no li van permetre veure les proves del fiscal, com en els processos inquisitorials. Teller, Ernest Lawrence i altres van testimoniar en contra seua. Ell, al seu torn, va denunciar alguns deixebles, com David Bohm, Joseph Weinberg o Giovanni Rossi Lomaniz, que van perdre el lloc de treball i algun es va haver d’exiliar. Finalment, l’autorització de seguretat d’Oppenheimer va ser revocada: la seua imatge pública va quedar destruïda i es va neutralitzar la seua influència política.
Això el va deixar ferit: va comprar una casa a les illes Verges, on anava amb la família a passar uns quants mesos a l’any. La resta de temps continuava treballant com a director de l’Institut d’Estudis Avançats. Es va convertir en una mena de Galileu contemporani, màrtir de la caça de comunistes. Es van escriure articles defensant-lo, com el «We accuse!» dels germans Alsop, que reproduïa el títol de Zola en la seua defensa de Dreyfus, o l’obra de teatre El cas Oppenheimer de Heinar Kippard. D’altra banda, Oppenheimer no va voler participar en cap de les iniciatives que van prendre altres científics contra la cursa d’armaments, a les quals va ser convidat, com ara les conferències Pugwash organitzades per Bertrand Russell, Joseph Rotblat i Leo Szilárd en 1957, que encara se celebren, ni va signar el manifest Einstein-Russell de 1955, al contrari que altres físics amics seus com Max Born, Linus Pauling i Percy Bridgman.
El 1963, deu anys després, el president Kennedy, li va atorgar el Premi Fermi com un gest de rehabilitació política, que li va ser lliurat pel president Johnson. Com a fumador impenitent que era, Oppenheimer va patir un càncer de gola que el va matar en 1967.
En resum, es tracta d’una lectura molt recomanable sobre una persona i uns fets crucials en la història del segle xx, que amplia amb escreix la pel·lícula i mostra moltes coses que no hi apareixen, com, per exemple, els problemes del seu complicat matrimoni i dels seus fills. A més, permet comprovar errades de la pel·lícula, com ara que Niels Bohr estigués a punt de rosegar la poma enverinada o que la conversa que, al film, Oppenheimer manté amb Einstein sobre els perills de la bomba, en realitat es va produir amb Arthur Compton. Però tant en la biografia com en el llibre hi ha una absència significativa, la de 640 dones que participaren com a químiques, físiques, tècniques d’explosius i bibliotecàries en el projecte Manhattan, un 11 % del personal total. La crítica diu que és la biografia definitiva d’Oppenheimer, però després de llegir-la es constata que és molt difícil entendre i compilar la vida d’una persona. Com en Ciutadà Kane, al final sempre hi ha un Rosebud.
