«Qualsevol pot determinar l’edat de les abelles de la següent manera: les nascudes l’any en curs són brillants i tenen el cos verd oliva. Les més velles són tosques d’aspecte, aspres al tacte i arrugades per l’edat. Però aquestes són més expertes i hàbils, perquè el temps les ha instruït en l’art de buscar la mel. Són també endevines, fins el punt que poden conèixer per endavant l’arribada de les pluges i de les glaçades.
I quan comprenen que hi haurà un d’aquests dos meteors o tots dos no emprenen el vol massa lluny, sinó que volen a l’entorn dels ruscs com si volgueren estar prop de la porta. Els abellaires, guiant-se per aquests indicis, prediuen als llauradors l’arribada del mal oratge. Per descomptat les abelles no temen tant el glaç com la pluja torrencial o la neu. Sovint volen contra el vent portant en les potes una petita pedra, perquè el vol els resulte més passador, i, d’aquesta manera se les empesquen perquè la pedra servesca de contrapès al vent contrari i, sobretot, perquè així el vent no les aparte del seu camí.»
Claudi Elià, Història dels animals. Llibre I, 11.
Abelles de mel, el tema és primaveral. I, tanmateix, és ben amarg. Un nou any, la Conselleria d’Agricultura de la Generalitat Valenciana ha publicat un decret que perjudica el món de l’apicultura, i que el fa –si això és possible– més insostenible. La mala gestió de la Conselleria d’Agricultura en el moment de controlar la plantació de cítrics ha provocat l’aparició de llavors en certes varietats de mandarines (el que el llaurador coneix com “la pinyolada”). Segons els tècnics de la Conselleria, les causes d’aquestes aberracions són les abelles, que produeixen amb la seua pol·linització creuada l’hibridament de varietats, amb la subsegüent aparició de pinyols. Tot i que les abelles beneficien clarament la pol·linització dels cítrics, amb un considerable augment de la producció i la qualitat, el nou decret de la Conselleria obliga els apicultors a situar els seus ruscs a cinc quilòmetres dels camps de tarongers! Al mateix temps, la Conselleria –en un nou exercici d’inconseqüència– ha registrat amb denominació d’origen la mel valenciana de flor de taronger! Alguns apicultors asseguren que hauran de dur la mel de la Xina…
En fi, en aquest número de Mètode hem volgut interessar-nos per aquest col·lectiu en vies d’extinció, amb una llarga tradició a les nostres terres. Al mateix temps, hem volgut presentar una nova i suggerent iniciativa, la de l’apicultura ecològica, amb el suport de l’Ajuntament d’Alcoi i promoguda per Salvador Andrés, un entusiasta estudiós de les abelles. En les planes de Mètode trobareu diverses interpretacions de l’apicultura, des dels orígens de les poblacions socials d’himenòpters fins a anàlisis del sector, passant per un suggerent esbós històric i un atractiu vocabulari mel·lífer. I moltes coses més… Fuster i la ciència, Rovira i Virgili i la natura, rellotges de sol, entrevistes, opinió… Al capdavall, com assenyalava Jorge Wagensberg durant la inauguració de la Càtedra de Divulgació Científica Cañada Blanch, la qüestió veritablement important en la divulgació (i en la docència) és crear estímuls. En aquest sentit, us ho assegure, Mètode n’és a vessar.
