«Hi ha pocs arbres tan nobles com l’olivera. Cap de tan sever, senyorívol
i reposat. La seva longevitat és impressionant. Essent un arbre
d’una aguda sensibilitat, sorprèn la seva resistència als accidents naturals.
És evitern i d’una indescriptible sobrietat.»
Josep Pla, Per passar l’estona, 1979.
L’arbre evitern: així anomena Josep Pla l’olivera. I és ben cert. El que admira d’aquest arbre és aquella fructífera combinació d’utilitat i longevitat. Hi ha oliveres al nostre país que es diu que són mil·lenàries, que foren plantades pels romans, o qui sap si pels fenicis. Tant se val, l’olivera desperta en l’home un sentiment agut de gratitud, d’estima, de civilització, de pau i de saviesa. El que el roure és en els països freds, l’olivera ho és al Mediterrani. El tòtem natural, la germinació de la terra, l’essència vital. En aquest número de Mètode, hem volgut, doncs, retre homenatge a aquest paisatge nostre tan preuat, i al mateix temps cada vegada més en perill. Els abusos urbanístics, l’especulació amb aquests arbres gegantins, l’abandó dels conreus fan que cada vegada més aquests cultius –aquests superjardins, com els anomena Pla– desapareguen del nostre paisatge. Al llarg del monogràfic, coordinat pel químic Fernando Sapiña, trobareu una aciençada revisió dels aspectes biològics, etnobotànics i gastronòmics que concerneixen l’olivera i el seu fruit. Tot això encapçalat per un excepcional dibuix del pintor Pepe Azorín, que ja va tractar a fons les retortes i suggerents figures dels troncs d’aquest arbre en l’exposició «La cara nord de l’olivera». Un número de Mètode, us ho assegure, que cal llegir i conservar, amb altres col·laboracions ben valuoses, com ara un interessant estudi de Jaume Terradas sobre la diversitat de les plantes, un suggerent article del matemàtic Claudi Alsina sobre art i ciència i un breu assaig del poeta Antonio Cabrera sobre la Serra d’Espadà, acompanyat d’un preciós apunt de Rosa Torres.
