|
Alguns termes mèdics han passat al llenguatge quotidià. Un d’aquests és placebo, que solem associar amb un simulacre d’intervenció. Però el placebo és molt més complicat que tot això, i Walter Brown només necessita un grapat de pàgines per posar sobre la taula alguns dels seus aspectes més enrevesats. D’una banda hi ha el reconeixement que, durant la major part de la història, els metges han fet servir placebos i han confiat en la capacitat que tenen per a induir curacions. D’altra banda, una gran part de la població continua fent servir placebos, tot i que no els diguin per aquest nom. Hi ha les receptes que els metges fan perquè el pacient surti amb la sensació que li han fet alguna cosa. I hi ha les anomenades «medicines alternatives», que bàsicament funcionen estimulant l’efecte placebo. Amb aquest panorama com a punt de partida, Brown revisa la literatura científica i troba que, per a moltes malalties, l’efecte placebo és gairebé igual que l’efecte dels tractaments científics. No només en malalties que tenen un component psicològic important, com les depressions lleus, sinó també en malalties com la hipertensió o l’asma, que, a priori, podrien semblar poc modulables per l’expectativa del pacient o el condicionament pavlovià. Fins i tot algunes cirurgies placebo poden ser tan efectives (o tan poc efectives) com les cirurgies autèntiques. És conegut que l’acte mèdic inclou elements que per ells mateixos són capaços d’activar l’efecte placebo. La bata blanca, el títol a la paret, l’estetoscopi al coll i la recepta escrita tenen un poder innegable que, en el millor dels casos, s’afegeix a l’efecte farmacològic del tractament. Experiments en pacients amb dèficit d’atenció i hiperactivitat indiquen que és possible substituir una part del tractament farmacològic per un placebo sense que el tractament perdi efectivitat. La proposta de Brown és aprofitar tot el potencial de l’efecte placebo en la pràctica clínica, no només com a punt de comparació durant el desenvolupament de nous tractaments. Això presenta dilemes ètics i pràctics. Si acceptem que el metge no pot mentir al pacient, cal informar-lo de la naturalesa del tractament que es proposa. S’ha vist que això no disminueix l’eficàcia del placebo. El que trobo més difícil és determinar en quins casos és acceptable receptar un placebo i quin és el missatge que es transmet. Tot això ve al cas de les teràpies alternatives, que, cada cop més, entren en la pràctica mèdica estàndard. Fins i tot acceptant que una recepta de boletes homeopàtiques o unes sessions de reiki tinguin un efecte positiu sobre un pacient, la manera com el metge plantegi el tractament pot obrir encara més la porta a la pseudociència en la pràctica mèdica. La qüestió és: si la pseudociència pot ajudar, no valdria la pena incorporar-la a l’arsenal terapèutic per tractar, per exemple, depressions lleus, i deixar la medicació per als casos greus? La meva resposta visceral és que no, però Brown argumenta el cas contrari de manera molt convincent. Si, en lloc de tota la comèdia de diagnòstic homeopàtic basat en símptomes, els metges receptessin boletes «genèriques» presentant-les com a placebo, seria acceptable l’homeopatia a les consultes mèdiques? Per a sorpresa meva, no tinc resposta. Jesús Purroy. Biòleg i escriptor (Barcelona). |
«Fins i tot acceptant que una recepta de boletes homeopàtiques o unes sessions de reiki tinguin un efecte positiu sobre un pacient, la manera com el metge plantegi el tractament pot obrir encara més la porta a la pseudociència en la pràctica mèdica»
|
