José María López Piñero, amic i mestre

06C-68
© Bruno Almela
El catedràtic d’Història de la Medicina José María López Piñero, a l’esquerra, i l’autor d’aquest article, el catedràtic emèrit de Botànica Manuel Costa.

El passat mes d’agost ens va deixar José María López Piñero. En els rigors d’agost, mentre practicava esport a la plàcida vall d’Aigües Vives, vaig rebre una trucada de l’exrector Paco Tomás. Em donava la fatal notícia de la mort del nostre comú amic José María. Impressionat, em vaig asseure en una sendera contemplant aquella vall tan bella: al meu davant, els escarpats pics de la serra de les Agulles i al fons, els conreus, ordenats amb una plàcida harmonia mediterrània. Contemplant aquell paisatge van desfilar per la meua ment records i vivències amb José María, vaig recordar trobades, converses, lectures, treballs comuns, conferències compartides, etc. 

Parlar del professor López Piñero no és fàcil. S’han publicat ja gran quantitat de notes i recordatoris més o menys formals, i en tots es ressalta la seua obra i la seua autoritat en el camp de la història de la ciència, els seus treballs, les acadèmies de què era membre, els premis, etc. De tot allò que se n’ha escrit, em va cridar l’atenció l’article que li va dedicar Luis Berenguer en El País, el 17 d’agost; i em va cridar l’atenció perquè en donava una visió diferent, més humana, destacant el seu caràcter lliure, dialogant, amè en la conversa, simpàtic i sensat. Jo hi afegiria, a més, espontani, sobretot en els últims anys, en què no posava el més mínim fre a l’hora d’expressar-se i donar opinió, la qual cosa a vegades ens feia passar algun afront als qui estàvem prop seu, sobretot a la seua esposa María Luz i a mi, que solíem saber per on eixiria, segons l’escenari o l’ambient en què es trobava.

La botànica en l’obra de López Piñero

La meua relació amb José María es remunta a més de trenta anys, des que vaig arribar a la càtedra de Botànica de la Facultat de Farmàcia de la Universitat de València, i per l’amistat que ell ja tenia amb el meu germà Pedro, metge i deixeble seu a qui va dirigir, junt amb el professor Camino de la Universitat de Brown (EUA), la seua tesi doctoral sobre El swnw en la sociedad egipcia del Imperio Antiguo. Estudio de las inscripciones existentes relativas a médicos del dicho Imperio. Dues coses van fer que immediatament ens avinguérem: d’una banda, la meua afició per la història en general i per la de la ciència en particular, conseqüència d’aquelles pinzellades de formació humanística que tenien els estudis de farmàcia de sis anys que jo vaig cursar; d’una altra, la seua sòlida formació botànica, que li permetia ser un gran coneixedor del món de les plantes i de la història de les medicinals, tant d’europees com d’americanes. 

Aquest va ser el punt de partida, i José María va confirmar i va fonamentar les meues aficions històriques i sobretot, em va ensenyar. Amb ell compartia la idea de la necessitat del coneixement de la història de la ciència, en qualsevol dels seus camps, lamentant la desaparició en les facultats de les càtedres d’història i la formació humanística dels científics. Vam iniciar una relació que es convertiria en sòlida amistat per mitjà de la qual vaig descobrir un panorama nou en el camp científic de la botànica i la història d’aquesta ciència, que jo creia conèixer i que es va eixamplar d’una manera inimaginable: me’n va ensenyar racons que em convencerien encara més de la necessitat humanística i històrica en les ciències. Jo no vaig poder compensar-lo ensenyant-li botànica perquè en sabia molta i havia fet un gran esforç buscant les equivalències entre els repertoris de plantes medicinals amb els noms vàlids actuals, tasca gens fàcil i que ell havia dut a terme amb rigor i solidesa científica, contribuint així, en part, a mitigar el retard que hi havia en els estudis de la botànica prelineana.

Repassant les seues publicacions en trobarem bona cosa de dedicades a la botànica i a la història natural i als homes que les van conrear, per això dedica alguns treballs a Jaume Honorat Pomar (ca. 1550-1606) i a Pere Jaume Esteve (ca. 1500-1556), entre altres. L’interès que sentia per la botànica era tal que no oblidaré el seu somriure i els seus ulls alegres i incrèduls quan li vaig regalar The Plant Book. A Portable Dictionary of the Vascular Plants, de Mabberley, publicat per Cambridge. Allí tenia per fi, al seu abast, els noms vàlids de les plantes amb els seus autors, distribució i en alguns casos els seus usos i propietats. Passaria a ser un llibre sempre pròxim per a la comprovació de les equivalències. 

La lectura de les seues obres i les meues converses amb ell em van permetre adonar-me del concepte integrador que tenia de la història, traçant unes atapeïdes xarxes a través de les quals es relacionaven persones, conceptes, circumstàncies, situacions sociopolítiques, etc., de tal manera que et situava enmig de l’escenari històric i te’l feia més comprensible. Tot això no exempt d’una component humanística i literària; amb raó deia que recorria a Defoe, al Decameró o a la sàtira contra els metges de Petrarca i a altres obres, sense excloure els tractats de filosofia, el cine i les historietes. 

El seu paper com a divulgador

José María López Piñero no va descuidar mai el seu interès per l’alta divulgació científica, com demostren les seues publicacions en Labor, Espasa, Salvat o els amens volums de la Fundació del Col·legi Oficial de Metges de València. Una de les seues darreres publicacions va ser un petit i simpàtic catàleg il·lustrat per ell mateix: Plantas del Alto Palancia. Medicinales, venenosas o meras supersticiones, dedicat a la comarca tan estimada per José María. 

Em va convidar a participar en una sèrie de col·laboracions, començant pel capítol dedicat a la botànica en el quart tom sobre ciència de la monumental obra España d’Espasa Calpe. Em va animar a escriure la introducció científica de l’edició facsímil que la Generalitat Valenciana va fer el 1995 de l’obra de Cavanilles Icones et Descriptiones Plantarum quae aut sponte in Hispania crescunt aut in Hortus hospitantur de 1791. El 1996 ens vam divertir preparant l’exposició i el catàleg que va organitzar Bancaixa sobre Les plantes del món en la història. Il·lustracions botàniques de cinc segles i en la qual, junt amb un fantàstic equip de joves entre els quals hi havia Felipe Jerez, Cristina Sendra, Jesús Ignasi Català i María José López, van reunir una excel·lent col·lecció d’iconografia botànica i vam recórrer la ciència de les plantes des de l’antiguitat fins als nostres dies, passant pel Renaixement, les grans expedicions, les flores, la sistemàtica, la representació gràfica científica i artística. Aquesta obra i exposició va donar lloc a una sèrie de conferències que ens portaria una nova experiència, les conferències compartides, en les quals José María i jo ens repartíem la presència i l’escenari segons la part que tractàvem.

M’hauria agradat portar-lo al camp i que veiera amb mi les plantes en el seu medi, però José María era home de biblioteca i no de camp. Em vaig confabular amb María Luz per a, des d’Altura, buscar una oportunitat per a pujar amb cotxe al cim de Javalambre, perquè em feia il·lusió explicar-li els pisos bioclimàtics i com se succeïen els diferents tipus de vegetació amb l’altura, però mai no hi va accedir. 

M’havia mostrat el seu interès i s’entusiasmava amb el que jo li explicava sobre ecologia vegetal, biogeografia i bioclimatologia, sobre els relats que li feia dels meus viatges a Veneçuela i els meus recorreguts per l’Orinoco. Parlàvem de José Gumilla i El Orinoco ilustrado; de Humboldt i de la seua estada a La Esmeralda, també de Mutis i de la trobada entre ambdós científics. Parlàvem d’aquests personatges, analitzant les seues peripècies i les seues obres sota una doble visió, geobotànica i històrica, molt enriquidora per a tots dos.

Teníem un projecte comú que era la publicació del facsímil de les lliçons que Joan Plaça, catedràtic de simples de la Universitat de València, va dictar en la Facultat de Medicina en la segona meitat del segle xvi. José María va fer l’estudi històric i jo el botànic a través de les equivalències. Ell va acabar la seua part en el termini establert; jo no vaig fer el mateix amb la meua. Per això la seua inesperada defunció el mes d’agost passat va fer que en mi es produïra una doble angoixa i una gran tristesa, per un costat la pèrdua d’un amic i per una altra el que ja no podria veure publicada una obra en què havia posat tanta il·lusió. El retard a acabar la part botànica que em corresponia ho havia impedit. Quan escric aquestes línies, el treball ja es troba en la impremta i es publicarà en breu per Publicacions de la Universitat de València. Serà per a mi un homenatge pòstum.

La importància dels mestres

José María López Piñero i jo teníem altres coses en comú, algunes ja no pròpies d’aquesta època, com és el respecte i l’admiració pels nostres mestres. Ell pels seus, com Laín Entralgo, el qual el va enlluernar en un cicle de conferències sobre la relació metge-malalt en l’Hospital de Valdecilla. A partir d’ací va decidir la seua vocació per la història de la medicina i l’abandó de la cardiologia, que inicialment li interessava, com ell mateix deia: «boja decisió». Leibbrand a Munic, el seu mestre alemany Steudel a Bonn i sobretot Erwin H. Ackerknecht a Zuric probablement va influir en el seu concepte social de la història i en el valor de la medicina en la vida quotidiana. Maravall va ser un altre dels personatges que José María admirava i comentava amb agraïment les «classes particulars» que li donava a través de les seues llargues cartes, resposta a les preguntes que li feia. Jo li parlava amb el mateix respecte i admiració dels meus mestres Rivas Goday, que va moure la meua vocació per la botànica, i Rivas-Martínez, que em mostraria l’apassionant món de les comunitats vegetals, de la biogeografia i de la bioclimatologia i gràcies al qual vaig tenir la sort de conèixer mestres que influirien profundament en mi, com Tüxen a Alemanya i Gehu a França. Valoràvem les ensenyances dels nostres mestres perquè en reconeixíem la grandesa, per això José María solia dir «sóc un nan que ha caminat a coll de gegants». Aquells gegants eren Laín Entralgo, Maravall, Leibbrand i Ackerknecht, entre altres.

Un científic de la talla de López Piñero, amb la seua formació humanista, amb la seua preocupació pels problemes socials, per la salut, per la relació metge-malalt, etc., no era indiferent a la literatura i als textos filosòfics o al cine, sense oblidar la poesia i la seua predilecció per Machado, Lorca, Eliot i sobretot Friederich Hölderlin, poeta líric alemany que va tenir la sensibilitat d’unir la tradició clàssica amb el nou romanticisme i que va cantar els ideals de la humanitat com l’amistat, el geni, la joventut i la llibertat; va ser el poeta que va dir: «L’home és un déu quan somia i un captaire quan reflexiona».

José María López Piñero ja no està entre nosaltres, però ens deixa una ingent obra amb més de 170 llibres publicats, 44 fullets, 466 capítols de llibres, 436 articles i comunicacions a congressos i 151 tesis doctorals i de llicenciatura, a més de pròlegs de llibres, articles menors i uns 45 treballs inèdits, entre els quals «el nostre Plaça», que prompte deixarà de ser-ho. Encara penses, José María, que ets un nan? Amb la teua obra has passat ja al món dels gegants i en les teues espatles ens recolzarem alguns, i si no podem fer-nos grans com tu, almenys ens ajudaràs a conèixer millor la ciència i amb això la vida. Hi ha pagat la pena conèixer-te i ha estat una alegria haver compartit amb tu converses, confidències i treballs, encara que mai no vas voler pujar a Javalambre, per això jo no em pregunte: i ara què?, Simplement et done les gràcies pel que m’has ensenyat i per l’amistat que m’has regalat. 

Manuel Costa. Catedràtic emèrit de Botànica, Universitat de València.
© Mètode 68, Hivern 2010/11.

 

04-68© Miguel Lorenzo
José María López Piñero

 

 

«Parlar del professor López Piñero no és fàcil. S’han publicat ja gran quantitat de notes i recordatoris més o menys formals, i en tots es ressalta la seua obra i la seua autoritat en el camp de la història de la ciència»

06B-68

Plantas del Alto Palancia. Medicinales, venenosas o meras supersticiones
José María López Piñero.
J.M. López, 2009.
32 pàgines.

06A-68

Las plantas del mundo en la historia

José María López Piñero.

«Un científic de la talla de López Piñero, amb la seua formació humanista, no era indiferent a la literatura i als textos filosòfics o al cine, sense oblidar la poesia»

José María López Piñero, amic i mestre
José María López Piñero, amigo y maestro

© Mètode 2011 - 68. Després de la crisi - Número 68. Hivern 2010/11

Vicerector de Política Científica i Cooperació Internacional.

RELATED ARTICLES
Filter by
Post Page
Els perquès de Mètode Notícies Editorial Focus verd
Sort by