La transformació de l’Amazones

 Hi haurà selva humida tropical a l’any 2030? Sobreviuran les diferents comunitats indígenes que es troben actualment en perill en aquesta regió? Desapareixerà un dels ecosistemes amb més biodiversitat del planeta? La resposta a aquestes preguntes dependrà de les accions polítiques que es portin a terme i de la investigació científica.

La regió amazoniana és un ecosistema únic que s’ha anat formant al llarg d’uns 12.000 anys al voltant de l’impressionant riu Amazones. Aquest nom li’l deu a un frare espanyol, Gaspar de Carvajal, que fou el primer cronista europeu a viatjar pel riu durant l’expedició de Francisco de Orellana en la segona meitat del segle xvi. En una ocasió, els espanyols van ser atacats per dones armades que, de la mateixa manera que en la mitologia grega, volien esclavitzar els homes per reproduir-se i després matar-los.

La conca amazònica, formada per gairebé set milions de quilòmetres quadrats, comprèn un territori repartit entre Colòmbia, Veneçuela, Equador, Brasil, Perú, Bolívia, Surinam i Guaianes. Tot i que és impossible saber el nombre total d’espècies que hi ha al nostre planeta, es pensa que la meitat d’elles es troba a la selva tropical humida, regió que com­prèn l’Amazones, les selves d’Indonèsia i de l’Àfrica central.

El curs fluvial de l’Amazones marca el ritme d’un ecosistema molt complex i excepcional. Des del seu naixement a la serralada dels Andes fins a la desembocadura a l’illa de Marajó, a la costa atlàntica del Brasil (on forma un estuari de 400 quilòmetres i les seves aigües s’endinsen 150 quilòmetres mar endins), el riu recorre 6.870 quilòmetres, la mateixa distància que separa Nova York d’Alemanya. Per aquest gran riu circula una cinquena part de tota l’aigua dolça del planeta, al mateix temps transporta més de 800 milions de tones de terra l’any i en alguns trams la profunditat pot arribar a 120 metres. Les aigües són navegables per vaixells grans fins a la ciutat d’Iquitos (Perú), situada a 2.375 quilòmetres de la desembocadura. És difícil imaginar-se l’extensió d’aquesta conca fluvial, que equival a tot Europa occidental. Els parcs nacionals i les reserves ecològiques comprenen uns 4,5 milions d’hectàrees, una superfície equivalent a Suïssa.

En primer lloc, destaca la selva plujosa de terra ferma, que cobreix el 70% d’aquest ecosistema, on destaca la gran quantitat d’espècies vegetals per metre quadrat de superfície. En aquests moments, hi ha més de 30.000 plantes que ja han estat identificades i diàriament se’n descobreixen de noves que poden aportar beneficis medicinals desconeguts. En segon terme, hi ha la vegetació de muntanya amb un predomini de matolls en les zones elevades i de bosc més dens a baixa altitud. Trobem també les sabanes de les terres altes, formades per gramínies i jonqueres amb matolls i arbres petits. A continuació, hi ha els boscos d’igapó o zones pantanoses, on l’aigua es troba en el sòl durant períodes molt llargs. Tanmateix, les zones pantanoses es classifiquen en altres subgrups en funció del temps durant el qual l’aigua inunda el bosc durant la temporada de pluges dins l’estació humida. D’altra banda, a la costa es troben els manglars litorals de manera aïllada, on els arbres s’han adaptat a conviure amb el medi marí. Referent a la biodiversitat, s’ha comprovat que una hectàrea de bosc tropical pot contenir fins a 50 espècies d’arbres diferents. Algunes plantes que podem trobar-hi són les orquídies i les bromeliàcies; també hi ha falgueres gegants, a més d’arbres com la caoba (Switenia macrophylla), l’arbre del cautxú (Hevea brasiliensis), la jatoba o curbaril (Himenaea sp.), la guilandina o pal del Brasil (Guilandina echinata), el tauari (Couratari sp.), el palissandre (Dalbergia sp.), la píquia (Caryocar sp.), la castanheira (Beertholettia excelsa), el copaier ­(Copaifera multijunga), etc. Un fet curiós és que algunes flors atenyen rècords de longitud, com la Victoria regia, la flor més gran del món, que pot arribar als dos metres de diàmetre; i com la fulla més gran de l’Amazones, un altre «gegant» que pertany a la família de les poligonàcies i que, gràcies als seus 2,5 m de longitud, pot sostenir el pes d’un nadó.

Pel que fa a la fauna, només al Brasil s’han identificat 483 espècies de mamífers, 517 d’amfibis, 468 de rèptils, 30 espècies de crancs, més de 3.000 espècies de peixos d’aigua dolça –15 vegades més que totes les espècies d’aigua dolça trobades en tots els rius d’Europa– i segurament entre 10 i 15 milions d’espècies d’insectes, moltes de les quals sense classificar. La majoria de l’activitat animal té lloc a 40 o 50 metres del terra. Quan es fa fosc, o bé quan surt el sol, granotes, micos, ocells i altres animals comencen a emetre el seu reclam, i és aleshores quan se sent una gran quantitat de sons estranys que es propaguen per la selva a quilòmetres de distància. Alguns d’aquests protagonistes són ocells, com els petits colibrís (Thau­thoma sp.), amb una talla d’entre 5 i 10 cm de longitud, o els guacamais blaus (Ara arana), que fan el niu en palmeres buides i poden viure més de 80 anys. No hem d’oblidar tampoc l’hoatzín (Opisthocomus hoazin), un ocell pre­històric que es pensava extingit. Entre els insectes, destaquen les papallones tropicals, moltes sense classificar, com la papallona reial (Calastrandia sp.), de bonics colors, i també escarabats com el Titanus gigantus, el més gran del món, amb 20 cm de longitud. Tampoc hem d’oblidar les prou conegudes formigues talla-fulles (Atta sp.), que tallen fulles per cultivar uns fongs dels quals s’alimenten. A banda, hi ha el grup dels mamífers, amb una bona diversitat de representants, com els peresosos (Bradypus sp.), que poden passar-se tota la vida dalt dels arbres sense tocar terra. Durant la nit entren en escena els ratpenats vampirs (Desmodus rotundus), que s’alimenten de sang dels mamífers, i l’agutí (Dasyprocta sp.), un rosegador nocturn capaç d’obrir les fruites i llavors més dures. També hi ha el tapir (Tapitus terrestris), un herbívor de grans dimensions, o el jaguar (Pantera onca), el rei dels felins. Més amunt, a quaranta metres del terra, trobem els titís (Callithrix sp.), petits micos en perill d’extinció. Amagat en algun cau es refugia l’armadillo (Dasypus novemcintus), que porta unes plaques dures que li recobreixen el cos i es pot fer una bola impenetrable. En els cursos fluvials viu el dofí rosat de l’Amazones (Inia geoffrensis), que menja 3 o 4 quilos de peix cada dia. D’entre els rèptils i amfibis destaquen les serps com l’anaconda (Eunectes murinus), capaç de menjar petits mamífers, i també el caiman (Caiman sp.), semblant al cocodril, que s’alimenta de peixos i mamífers. Finalment, amagades dins la vegetació, hi ha petites granotes verinoses (Dendrobates sp.), el verí de les quals utilitzen els indígenes per untar les seues fletxes.

Els altres habitants

La selva amazònica és una de les regions amb més biodiversitat del planeta, però l’extensa flora i fauna que hi podem trobar no són els únics habitants d’aquest racó de la Terra. Uns 20 milions de persones han fet d’aquesta regió la seva llar. Alguns desconeixen la civilització, no han tingut contacte amb l’home desenvolupat, i tampoc no saben de l’amenaça que hi ha sobre la selva. Durant el segle xvi, la població indígena al Brasil era de 6 milions de persones. Amb l’arribada dels espanyols, el nombre d’indígenes va disminuir considerablement. A final dels anys cinquanta, la població era d’unes 100.000 persones i en l’actualitat és d’un milió de persones. Dos de cada tres indígenes viuen en reserves. En l’actualitat hi ha 379 grups ètnics de població indígena de tradicions milenàries. Alguns dels grups més importants són: els araras, asurinis, ianomami i kayapos. Tots quatre són agricultors nòmades, caçadors i recol·lectors, encara que entre els ianomami hi trobem també paranyers. Els primers pateixen la invasió de les seves terres i l’efecte de la colonització i extracció il·legal de fusta. Els asurinis estan amenaçats per la construcció de preses i la desforestació. Els ianomami viuen en uns territoris afectats per la degradació del medi ambient i per projectes miners, incendis, assajos d’armes i greus violacions dels drets humans. Finalment, els kayapos pateixen la desforestació, la contaminació per extracció de minerals i la construcció de preses.

L’explotació dels recursos

En aquest indret es troba un dels majors boscos tropicals del planeta. Malgrat això, en l’actualitat té un futur ben incert per culpa de la política dels països sud-americans, basada en l’enriquiment, i de la mala gestió dels recursos naturals. La desforestació i els incendis, l’expansió de l’agricultura i la ramaderia, les plantacions de soja, les prospeccions petrolieres, la mineria i el narcotràfic són alguns dels problemes que han d’afrontar aquestes selves.

Les tales il·legals representen el 85% de l’activitat de les empreses que es dediquen a l’explotació forestal. Aquestes empreses operen en zones sense posseir títols legals o utilitzen documents de plans de gestió legals per treballar en terres on és prohibit talar els arbres.

Durant l’any 2003 es van perdre prop de 24.000 quilòmetres quadrats de selva. L’any següent, es van desforestar uns 26.000 i el 2005 la pèrdua ha estat de 18.900 quilòmetres quadrats. Les fotografies de satèl·lits han mostrat les imatges de la degradació d’aquests boscos. Si hi ha uns 3.000 milions de quilòmetres quadrats de selva, es calcula que una tercera part ja s’ha destruït.

Aquest creixement en la desforestació ha animat els governs a intentar aplicar una sèrie de mesures i a augmentar els pressupostos destinats a protegir el medi ambient. Tot i això, aquestes accions no es reflecteixen en l’estat general de la selva, que continua desapareixent any rere any. Les organitzacions conservacionistes d’aquests països van recordar que les polítiques proteccionistes que defensen els governs encara no han trobat ressò en la major part de l’administració. Només alguns dels sectors dels governs segueixen les directrius de sostenibilitat; la majoria, en canvi, promouen projectes d’impacte negatiu, com ara l’especulació immobiliària a les àrees forestals.

Primerament es pensava que els sòls que es troben en els boscos de l’Amazones eren molts rics en nutrients i eren aptes per al conreu de diverses plantes. Actualment, però, s’ha comprovat que aquests sòls són en general pobres. Tot i l’exuberància de la selva, aquest ecosistema es troba lligat a una ecologia molt concreta. El cicle de nu­trients és a curt termini: hi ha uns organismes descomponedors que transformen la matèria (fulles, branques, fus­ta…) i això proporciona els nutrients necessaris per al creixement de la selva perquè els nutrients es mantenen dins la pròpia biomassa, és a dir, que la selva s’alimenta ella mateixa. Estudis edafològics realitzats han demostrat que el 90% del sòl no és apte per a conreus ni per a la ramaderia i es degrada fàcilment. Els conreus que es practiquen són de vida curta i al cap de tres o quatre anys s’esgoten els nu­trients i s’ha de talar o cremar més bosc per obtenir més terre­ny. D’aquesta manera la desforestació continua avan­çant. Els am­bientalistes fan crítiques als governs, que actuen de manera contradictòria, ja que, d’una banda el Ministeri de Medi Ambient desenvolupa projectes per conservar l’Amazones, i per altra, dóna suport i recursos a les activitats agrícoles, especialment al monocultiu de la soja, una de les principals causes de la desforestació indiscriminada. La major part de les zones de selva desforestades al llarg dels últims anys ha estat utilitzada per al conreu de la soja.

L’altra riquesa amazoniana: el petroli i la mineria

L’activitat de les companyies de petroli constitueix una greu amenaça per a l’ecosistema de la selva amazònica. Els governs d’aquests països lliuren anualment milions d’hectàrees de les terres indígenes a les compa­nyies petroleres. Durant les diferents fases d’extracció de petroli s’utilitzen additius químics molt contaminants que després surten del pou barrejats amb les ­aigües de formació, que són aigües d’elevada salinitat. Aquests residus sense tractar contenen substàncies tòxiques que van a parar als rius, com per exemple hidrocarburs solubles, tòxics, radioactius i metalls pesants, com el coure, plom, cadmi, mercuri i crom. Aquests últims són bioacumulables, és a dir, entren a formar part de les xarxes tròfiques i s’acumulen en organismes vius com ara els peixos. Les anàlisis realitzades de les mostres d’aigua recollides prop de les zones de vessament donen uns resultats força dramàtics. Tenen un pH que desaconsella l’ús domèstic i temperatura i conductivitat elevades, per tant són aigües d’elevada salinitat. Aquestes aigües tenen un impacte molt negatiu sobre la vida vegetal i animal. Les altes concentracions d’hidrocarburs impedeixen l’intercanvi gasós en la vida aquàtica i la fotosíntesi. Gairebé cap cultiu hi pot sobreviure i els indígenes es queixen perquè els rius estan contaminats i ja no hi pesquen perquè es posen malalts i moren. Actualment hi ha centenars d’informes mèdics sobre la gravetat dels efectes que els residus del petroli causen en les comunitats indígenes situades prop de les extraccions petrolíferes. Els primers símptomes són febre, diarrees i vòmits. El risc de patir càncer i els avortaments en les dones de les comunitats s’han incrementat sensiblement en els darrers anys.

En aquesta regió, a més, es troben una gran quantitat de metalls i pedres precioses. L’or, els diamants i les maragdes són els més buscats. En els darrers anys la febre de l’or ha disminuït considerablement, cada cop és més difícil trobar bons jaciments d’aquest metall i cada cop cal endinsar-se més a l’interior de la selva per tal de prospectar zones noves. Malgrat això, el nombre de garimpeiros –persones que es dediquen a buscar or de manera il·legal en aquesta zona– no ha disminuït, sinó que s’ha convertit en una atracció que ha generat una «febre de l’or» dins la regió selvàtica. Aquestes persones generalment són els immigrants més desafavorits provinents de les zones pobres buscant una manera fàcil de guanyar-se la vida. Aquest fenomen genera greus problemes en les zones de Brasil, on els grups de miners, la desforestació i el deteriorament de les condicions de vida acceleren la degradació ambiental. Molts assentaments miners es troben infestats de malària. Aquesta malaltia, transmesa per un mosquit, és molt perillosa i moltes vegades, mortal. Amb l’extracció d’or, la selva es transforma en petites basses i aiguamolls que proporcionen les condicions òptimes per a la cria de larves de mosquit i per a la infecció i transmissió de la malaltia. Altres factors considerats són l’impacte ambiental que ocasiona aquesta activitat, els canvis en el curs del riu, la contaminació del riu amb mercuri i, finalment, la violència generada entre garimpeiros i els indígenes, que veuen amb impotència com els fan fora de les seves terres i han de fugir de les zones on s’instal·len els cercadors d’or.

Violència i narcotràfic

Els actes de violència han estat presents en moltes de les etapes de la història de l’Amazones. Des de l’arribada dels espanyols fins a l’actualitat, gent de tota mena ha arribat a la selva disposada a explotar el seus recursos a qualsevol preu. A principi de segle, durant l’explotació del cautxú, una onada de violència va esclatar en aquesta zona i va causar la mort de més de 30.000 nadius de diferents ètnies. Malgrat això, la violència apareguda des de començament dels anys vuitanta és per causa del narcotràfic. Grups subversius i narcotraficants s’han ajuntat per dominar la natura i protegir un producte que genera milions d’euros l’any: la cocaïna. La baixada de preus dels productes tradicionals, com el cacau, el blat de moro, el cafè, l’arròs, la iuca o els plàtans, i la manca d’ajudes de l’estat han forçat els agricultors a abandonar aquests conreus per les plantacions de cocaïna. Un problema greu que s’afegeix als mencionats anteriorment i que amenaça també la selva tropical humida.

BIBLIOGRAFIA
Davis, W., 2004. El Río: Exploraciones y descubrimientos en la selva amazónica. Pre-textos.
Gómez Parra, R. O., 1992. «La Amazonia “los indígenas protestan”», Interviú, octubre 1992.
Martins, E. J., 2000. «La Amazonia vuelve a despertar al ambientalismo». ­Tierramérica [en línia]
Uhl, C. i J. Saldarriaga, 1986. «Fragilidad de la pluviselva amazónica». In­vestigación y Ciencia, 121: 72-81.

INTERNET
http://www.rena.edu.ve/venezuela/amazonas.html
http://www.junglephotos.com/
http://www.ociototal.com/recopila2/r_viajes/amazonas.html

 Ricard del Río. Fotògraf de natura (Tarragona).
© Mètode 54, Estiu 2007.