Zootoponímia

26-78
Amat Bellés Roig. Penyagolosa (detall, obra inacabada), 2013. Oli sobre llenç, 41 x 27 cm.

Vistabella, Atzeneta, Benafigos i Xodos són pobles que pertanyen, actualment, a la mal delimitada comarca de l’Alcalatén, però si atenem a la història convindrem que només Xodos n’és part, la resta ho és del Maestrat. Els quatre termes es troben entre el Penyagolosa i l’arc que descriu el riu Montlleó. Convé aclarir que Vistabella i Xodos es troben en la frontera lingüística amb pobles de parla castellanoaragonesa.

Pel que fa a la zootoponímia, la base de dades que hem recollit ens ofereix una interessant però minsa proporció dels noms. De 7.595 topònims, en podem considerar 178 (el 2,34 %) motivats pel món animal.

Zoonímia i antroponímia

Els noms que designen animals són, evidentment, molt emprats per a la malnominació de persones perquè aporten característiques que en creiem, o sabem del cert, pròpies d’un animal en concret. La fortalesa del bou, l’astúcia de la rabosa, la tossuderia de la burra… Encara més, dins el nostre àmbit hi ha cognoms que hi tenen l’origen, com Bou, Llop, Colom, Colomer o Falcó. Caldrà, doncs, anar amb compte a l’hora de determinar l’origen d’un topònim. Al Puerto, ja dins l’Aragó, trobem un exemple magnífic, la Griva de los Gatos. Las Grivas és un conegut mas que té com a origen el nom de l’au. Com la majoria dels masos, té diverses cases i propietats i una d’aquestes pertany a uns germans que reben el malnom de Los Gatos; zoonímia i antroponímia, doncs, en un mateix topònim.

 «Els noms que designen animals són molt emprats per a la malnominació de persones perquè aporten característiques que en creiem pròpies d’un animal en concret»

28a-78Disseny, El Tossal Cartografies
La zona d’estudi, entre el riu Montlleó i el Penyagolosa, on es troben els municipis de Vistabella, Atzeneta, Benafigos i Xodos. En aquesta zona, dels 7.595 topònims estudiats, en podem considerar 178 (el 2,34 %) motivats pel món animal.

  

Paleobiogeografia i noves espècies

El topònim, en molts casos un fòssil lingüístic, ens aporta també informació afegida, l’existència pretèrita d’animals, avui inexistents. L’ós, el cervo i el llop són espècies desaparegudes d’aquestes contrades. La freqüència, però, de llobateres o topònims que tenen com a específic el llop ens assabenten de l’antiga presència d’aquest mamífer en una geografia avui despoblada. L’ós, tan estrany avui, apareix a Xert (barranc de l’Ós) i al terme de Vistabella hi ha la vall d’Ossera, de paisatge ben feréstec i propici en l’antiguitat per albergar els plantígrads. El cervo, per la seua banda, si bé només ens apareix avui amb la forma diminutiva cervell, és present en uns quants topònims a la veïna Benassal. Altrament, de la mateixa manera que trobem topònims d’espècies desaparegudes, també constatem avui el retorn d’altres que, fins ara, havien deixat una escassa petja toponímica. Així, podem constatar que la cabra hispànica o el cabirol, fa vint anys a penes observables al massís dels Ports, han recorregut l’Alt Maestrat i ja apleguen a l’enforcall del riu Montlleó amb la rambla de la Viuda. No ens hauríem d’estranyar, doncs, que aparegueren neotopònims relacionats amb aquests mamífers.

  
28b-78Francesc Igual
El fardatxo, sarvatxo o llangardaix. El Cap del Sarvatxo (Atzeneta) és el nom d’una roca prominent, un puntal avui cobert de pins, on algú hi va veure el cap d’un llangardaix.28c-78Jesús Bernat Agut
Cabres fotografiades, recentment, a l’entrada del poble de Vistabella. No ens hauríem d’estranyar que aparegueren neotopònims relacionats amb la cabra hispànica o el cabirol, mamífers que estan guanyant presència en aquesta zona. 
 29a-78Jesús Bernat Agut
Sovint trobem alguna perdiu lluint els seus colors. Aquest animal deixà, amb el nom de la cria, perdigó, dos topònims amb motivacions diferents: fonteta del Perdigó i el mas de Perdigó, a la serra del Boi (Vistabella).
 29b-78Joan Florit
Un puput ben encrestat. És un error pensar que la font del Poput fa referència a aquesta au. En realitat el seu nom és la font dels Molins, però la Conselleria d’Obres Públiques, Urbanisme i Transport hi va situar un rètol amb el nom «Fuente de la COPUT», origen de la confusió.

Correspondències entre el referent i el nom

Amb la desaparició del món rural, tota la riquesa lèxica lligada a la vida quotidiana s’ha empobrit. També els zoònims han patit un retrocés que es manifesta en el desconeixement de moltes espècies o en la utilització d’hiperònims, mots on s’encabeix tota una sèrie d’animalets semblants o d’ordres sencers (pardal, insecte, bitxo, animalet…). Resulta, doncs, ben enriquidora l’aportació de la zootoponímia per al coneixement dels mateixos animals i per destacar la riquesa del lèxic d’aquestes contrades. Tractarem, en tot cas, d’anotar les dificultats que presenten les variants lèxiques de cada espècie o la confusió assolida que només pot resoldre el nom científic. Així, a tall d’exemple, qualsevol ocellot negre pot ser batejat com a corb pel visitant urbà; els masovers, però, distingiran entre corb (Corvux corax), i la cornella (Corvus corone), que ací és la gralla. Tanmateix, també seran gralles aquelles que en estol sobrevolen el pla, que tot «grallant» anuncien canvis de temps i pluja (Corvus monedula)

 

«Amb la desaparició del món rural, tota la riquesa lèxica lligada a la vida quotidiana s’ha empobrit. També els zoònims han patit un retrocés»

30-78Jesús Bernat Agut
Ovelles «navegant» (com diuen els pastors) pel Pla de Vistabella. L’ovella (Ovis aries), tot i ser l’animal més conegut i font econòmica dels darrers set segles, no ha batejat pràcticament cap espai, llevat d’un alvenc de les Ovelles (Xodos).

  

Els zootopònims

El món dels artròpodes troba als Abellarets i al camí dels Abugots mostres d’Apis mellifera, en el primer cas com a col·lectiu o conjunt de ruscs i en el segon referit a l’abella mascle. La lloma de la Caparra ens parla d’Ixodes ricinus, paràsit que espera entre les herbes altes per adherir-se a algun mamífer i xuclar-li la sang. Dins l’ordre Siphonapteratrobem un altre paràsit que sol anar lligat al fem dels animals, la puça; la coveta de les Puces respon al fet que moltes coves han estat emprades com a corral d’ovelles. El bancal de la Mosca i l’olivar de les Xitxarres (Cicadidae) són altres mostres de topònims que prenen algun insecte com a especificatiu. El fet que el grill, nom genèric de diferents gèneres d’insectes, origine alguns malnoms, posa en dubte la procedència zoonímica dels tres exemples trobats: corral del Grill, roca del Grill i pallisses del Grill. Entre els anèl·lids només localitzem uns bancals amb el nom de la Furga (gènere Lumbricus), cuc de terra ben estimat pels llauradors. 

El món dels peixos té poca presència en un espai farcit de barrancs d’escorrentia escassíssima i d’un riu, el Montlleó, que poques vegades aboca l’aigua dels seus ullals a la rambla Carbonera, a partir d’aquest forcall rebatejat com de la Viuda. Amb tot, trobem dos exemples: la sardina i l’anguila. Lluny de la mar es fa difícil justificar la presència de Sardina pilchardus. Es tracta, però, de casos anecdòtics: la llastra de la Sardina té en la fam de la postguerra l’origen del topònim. Sembla que fou una llastra arrabassada el 1941 i on es pagava la feina amb sardines de bóta. L’artiga de les Sardines és avui un pinaret, però potser fou artigat en el seu moment tot seguint el sistema de la llastra, o bé responga a un malnom dels propietaris. Pel que fa a l’anguila (Anguilla anguilla), tot i la dificultat actual per remuntar els rius, hem de pensar en l’antiguitat dels topònims. El toll de l’Anguila, al riu Montlleó, ja el recollien vells documents. 

Dins els rèptils, el fardatxo (Lacerta lepida), sarvatxo en aquestes contrades, i la serp (diferents gèneres d’ofidis sense especificar) ens deixen sengles mostres. El Cap del Sarvatxo és el nom d’una roca prominent, un puntal avui cobert de pins, on algú hi va veure el cap d’un llangardaix. L’ofidi, possiblement del gènere Natrix, es troba recollit en una de les fonts del Mançanar, a Vistabella, la font de la Serp.

Sí que trobem major varietat en el món de les aus, on les rapinyaires compten amb diverses mostres. Pel que fa a l’àguila, hem pogut observar el vol d’una espècie que ací coneixen com sarvatxera i, curiosament, a Galícia com a lagarteira, que es correspon amb Hieraetus pennatus. Amb tot, no descartem que alguns dels topònims foren batejats arran d’una altra espècie. Clotxa de l’Àguila, roca de l’Àguila (diverses) i pi de l’Àguila en són exemples. Els voltors són ací buitres de l’espècie Gyps fulvus, dels quals trobem nombrosos exemples com morral del Buitre, bassot de la Buitrera, roca de la Buitrera i la Buitrera, paratge alt i rocós de difícil accés on solen fer niu. El gamarús (Strix aluco) és una menuda rapinyaire nocturna que rep el nom de cárabo o carbo a terres aragoneses. Al barranc del Carbo és freqüent la seua presència nocturna. De Falco peregrinus trobem la roca del Falcó i Falco tinnunculus (xoriguer en altres llocs del domini català) bateja el cingle de la Muixeta. Afegim-hi Athene noctua, au nocturna que coneix un barranc dels Mussols.

Entre els còrvids, dos han deixat bateig, el corb (Corvus corax) i la cornella (Corvus corone). A Vistabella trobem la roca del Corb i el barranquet del Corb. Pel que fa a la cornella, gralla en el parlar local, ha batejat una de les coves més conegudes de la vall d’Ossera, la cova de les Gralles. Si bé aquesta cova antigament tenia també algun ús ramader, actualment no coneix cap presència humana i es troba habitada per cabres hispàniques i la majestuositat del rúfol o gran duc.  

 

«El topònim, en molts casos un fòssil lingüístic, ens aporta també informació afegida, l’existència pretèrita d’animals, avui inexistents»

31a-78Jesús Bernat Agut
Bous i vaques, seculars llauradors del Pla de Vistabella. En l’actualitat, aquests animals han anat incrementant la seua presència mentre davallen els ramats d’ovelles.

  

El gènere Columba ens aporta diversos topònims.  A més del racó del Colom i el cantal del Colom, trobem tres llocs batejats com el Colomer i un mas conegut com la Paloma. Més gros que el colom i amb dues plomes blanques a cada ala, com ens ho explicava un informador, se’ns mostra el tudó, que bateja un paratge conegut com el Turcàs. 

Més lligats al món de la cacera trobem la griva (Turdus viscivorus), menjador de vesc que dóna nom a una clotxa de la Griva i al pou de la Griva. Altrament, el mas de Griva (renom del propietari) té en l’antroponímia la seua motivació. També la perdiu (Alectoris rufa) deixà, amb el nom de la cria, perdigó, dos topònims amb motivacions diferents: fonteta del Perdigó i el mas de Perdigó (novament caldria cercar el malnom del propietari). Observem la diferència d’aquests topònims si atenem a la presència/absència del determinant i la consegüent informació que ens aporta l’article sobre l’origen zoonímic o antroponímic de cadascun d’ells. Afegim encara dins aquest grup, el cuquello (Cuculus canorus). Dues concurrències per a carrasca del Cuquello i una per a pi del Cuquello. Imaginem que és el seu cant característic i el seu viure «d’okupa» en nius aliens allò que li atorga la propietat de l’arbre.

Ens resta una au domèstica, la gallina (Gallus gallus domesticus). Segurament, l’ús de galliner que se li va donar a la cova en justificava el nom: coveta de les Gallines.

Dins el grup dels mamífers tractem primerament els domèstics, amb l’advertència, però, que algunes espècies, com el porc o la cabra, podrien situar-se també entre els animals salvatges. L’ovella (Ovis aries), tot i ser l’animal més conegut i font econòmica dels darrers set segles, no ha batejat cap espai, tret d’un alvenc de les Ovelles, eventual fossar oví, i de la sort del Borrego, que ens parla del mardà, mascle de l’ovella. Del porc (Sus scrofa i Sus scrofa domestica), trobem diversitat de topònims que en deriven, i cap d’ells, tret de la Porcà, tenen cap malnom en l’origen. L’únic dubte que se’ns planteja és la possibilitat que algun dels porcs siga feréstec, un senglar, com el forat del Porc i la roca del Porc. Del domèstic, tan aprofitat, localitzem una partida anomenada la Porcella, amb la caseta de la Porcella i l’ombria de la Porcella, un pujador dels Porcs, lloc per on accedien a la lloma de la Picossa quan els portaven a vendre cap als pobles de la Plana, i exemples d’aragonès en La fuente de la Puerca i Solano de la Puerca. Bos taurus se’ns mostra a través del bou, la vaca i la seua cria. En l’actualitat, vaques i bous, més independents en la pastura, han anat incrementant la seua presència mentre davallen els ramats d’ovelles. D’una banda tenim uns topònims relacionats amb el ramat, com assester dels Bous, corral dels Bous i cova dels Bous. De manera més singularitzada trobem fonteta del Bou, planet del Bou, roca del Bou i roca dels Bous. Al barranc Fondo localitzem un indret conegut com la Vaca i al mas de Racó, el pou de la Vaca. La Jònega, cria de la vaca, també ha batejat una artiga.

Dins el gènere Equus trobem noms de lloc amb cavall, egua, burro, burra i matxo. Equus asinus apareix altossal de la Burra, mas de la Burra (potser lligada a una malnominació), roca del Burro (de posat fàl·lic evident), i camí dels Burros.Una nítida granja de Cavalls (Equus caballus) és el topònim que trobem al pla de Vistabella i al terme d’Atzeneta. L’afecció creixent pels cavalls de passeig i la idoneïtat d’aquests paratges potser possibilite algun neotopònim. Si bé a la Plana el castellanisme yegua ha anat imposant-se, en aquestes contrades encara es manté egua com a nom genèric. El barranc de les Egües i un xargallar de les Egües ho palesen. El matxo, híbrid de cavall i burra o egua i burro, el mul, ha estat l’èquid més emprat en les tasques de llaurada als masos. Les variadíssimes funcions de les coves com a hàbitat alternatiu, tant humà com ramader, també inclouen l’estable. En aquest cas l’ús va ser conjuntural, la necessitat d’amagar uns matxos durant la Guerra Civil batejà la cova dels Matxos, situada a la vora del riu Montlleó. Ben prop, l’ullal de la Cova dels Matxos. 

  
31b-78Jesús Bernat Agut
Els gossos guarden ací les raberes d’ovelles. El gos, emprat com a guaita als masos, en les caceres o com a pastor de raberes, també té en la toponímia alguns exemples com la roca dels Gossos (Benafigos).
  

El gos (Canis lupus familiaris), emprat com a guaita als masos, en les caceres o com a pastor de raberes, té en la toponímia alguns exemples. La caseta del Gos Negre, la roca dels Gossos (potser com a lloc on s’estimbaven alguns animalets no volguts) i el pixador dels Gossos, vora el tossal del Mas de Monçó. Per la seua capacitat com a productor de malnoms, cal anar amb compte a l’hora d’establir la relació directa de topònims amb el gat (Felis silvestris catus). El mas del Gat podria relacionar-se amb un antropònim. L’ombria del Gat, també al mateix terme, o el Rincón del Gato, de la veïna Mosquerola, ens deixen el dubte. Mentre que la coveta dels Gats sembla tenir la motivació zoonímica directa.

Pel que fa als mamífers feréstecs, és ací on trobem mostres dels aspectes esmentats en l’apartat de la paleobiogeografia. Relacionem la roca de les Cabres amb Capra pyrenaica. Resulta ben interessant, des d’un punt de vista lèxic, la segalla, cabra jove entre un i dos anys, que bateja dues roques prominents, morral de la Segalla de Baix i morral de la Segalla de Dalt. El cervo (Cervus elaphus)palesa la seua existència pretèrita en topònims històrics apareguts tant a les visures de Benassal, mallada del Cervo i serra del Servo, com per l’esment que en fan els Establiments de la Vila de Benassal: «algú no gos pendre lenya dels alars qui són fets ho.s faran per atota salvaguia com cervos, corços ho altres…» (Barreda, 1999). També la toponímia actual de Benassal ens regala diversos topònims amb el cervo com a especificatiu. Creiem que cervell n’és el diminutiu. El Cervell de Baix i el Cervell de Dalt són dues roques properes a la fonteta del Cervell, a la serra del Boi de Vistabella. D’Oryctolagus cuniculus, a més de la lloma del Conill, trobem un curiós topònim, tancat dels Conills. Es tracta d’un extens paratge voltat, no de pedra seca com és habitual en aquestes contrades sinó de malla metàl·lica, amb la intenció de criar conills. Lepus europaeus ens regala els pradets de la Llebre. La fagina (Martes foina), garduña en castellà, és molt semblant i de fàcil confusió amb la marta (Martes martes). És un mustèlid prou conegut i escodrinyador que forada els basos per extraure’n la mel. Al voltant de la font de la Marta i al llarg del barranc de la Marta, hi ha els cingles de la Marta, les roques de la Marta i la partida coneguda com les Martes. Una mica allunyat d’aquest indret també hi ha un pou de la Marta. L’article ens fa desconfiar del l’origen antroponímic.De l’ós (Ursus arctos­), en resta la presència toponímica. L’extensa partida de la Vall d’Ossera i una cova de l’Ós.

El mític llop (Canis lupus), desaparegut avui d’aquestes contrades, roman ben viu en una quinzena de topònims. El tossal del Llop és un dels punts més elevats de la serra de la Nevera, que, amb els seus respectius aiguavessants separa els termes de Vistabella i Atzeneta. Aquest darrer terme també compta amb l’artiga del Llop, situada a les roques Pardes, i el Llobo, nom d’un maset situat al tossal de les Llastres, que caldria relacionar amb l’antroponímia evident que presenta la –o, tan productiva com a formadora de malnoms, potser del cognom Llop o provinent del zoònim. Vistabella compta amb la portera del Llop, paratge proper a Sant Joan i ben estimat pel seu pinar i rebollar, la roca del Llop i un cingle Lobo que justifica la castellanització per la seua situació davant del santuari de l’Estrella (Mosquerola), possiblement d’on li ve el bateig mixt. Encara al mateix terme trobem un metafòric Quixal del Llop, cantal o tormo que sobresurt del relleu de la costera que davalla cap al barranc. El terme de Xodos ens regala un pou del Llop i la clotxa dels Llops, on s’acostarien a beure. Ens sobta, però, que amb tanta riquesa llobera no hi aparega el clàssic Cantallops, que tampoc ho fa als termes veïns de Benassal i Culla, més present als Ports. Potser la roca i el cingle en facen el paper. Ja a l’Alcalatén, al terme de Costur, se’ns regala un suggeridor Escoltador del Llop. Abunden, això sí, els caus dels llops, les Llobateres, la Llobatera i barranc de la Llobatera. 

Sens dubte l’animal més abundant en la nostra toponímia és la rabosa (Vulpes vulpes). Localitzem diversos exemples repetits de cau de la Rabosa, coveta de la Rabosa, cova de la Rabosa, barranc de la Rabosa, fonteta de la Rabosa i tres exemples de clotxa de la Rabosa, lloc on acudien a beure. Resulten curiosos dos eixidors, el de la Rabosa i el de la Rabosa de Baix, a la serra del Boi. A més, però, trobem vint exemples més amb la variant rabosera i rabosero. Entenem que són equivalents, amb un canvi de gènere que no exigeix pensar en ofici i antropònim; senzillament són sinònims. El barranc de la Rabosera i barranc del Rabosero, artiga de la Rabosera, bancal de la Rabosera, bancals de la Rabosera, tossalet de la Rabosera, pou de la Rabosera, cova Rabosera i diverses la Rabosera. Per últim, rabosero apareix amb les variants: el Rabosero, pont del Rabosero i roques del Rabosero. 

  

32-78Jesús Bernat Agut
L’abella xucla la mel de l’estepa blanca. El món dels artròpodes troba en els Abellarets (Xodos) i al camí dels Abugots (Atzeneta) mostres d’Apis mellifera, en el primer cas com a col·lectiu o conjunt de ruscs i en el segon, referit a l’abella mascle.

  

Zootopònims al parany

Volem, finalment, esmentar alguns casos de confusió. La roca dels Pericos es troba clarament fora de la zoonímia perquè era el malnom dels propietaris, possiblement derivats d’un Pere, sense exòtics ocells que en parlaren. Ara bé, hem anotat tres topònims que ens abocaven a veure animalets on, en rascar un mica, descobrim motivacions totalment diferents, com antropònims «fabulats» o arabismes encauats pel graciós parany de l’etimologia popular. Ja n’hem parlat en el cas de l’anguila. 

La Porcà és el nom que rep un pou situat vora el camí Real de Mosquerola. Els informadors ens asseguren que és aigua de mal gust, només bona per als porcs. Els papers antics ens van aclarir, però, que aquest és el pou d’En Porcar. Un antropònim, doncs, que no pretenia fer malbé l’aigua. Fins a quin punt pot influir el topònim sobre el sabor de l’aigua!

En la zona d’estudi, com en la resta del domini al nord del Penyagolosa, no es pronuncia la –r final, tret d’aquells monosíl·labs que a tots ens vénen al cap. No era, doncs, Accipiter gentilis, au de nidificació arborícola, el que calia buscar darrere dels topònims pou de l’Assor o barranc de l’Assor, pronunciats amb -r final. La castellanització en la cartografia, assolida com a normal durant tants anys, ens aclaria que el barranco del Azor, si bé no era capaç de possibilitar la navegació del iot del Caudillo, ens prometia un paratge farcit de nius d’aquesta rapinyaire. L’esmentat pou té un mur de considerables dimensions i el barranc s’humanitza amb un molí preciós (molino del Azor a la cartografia estatal) que precisa un assut per girar l’aigua. Sembla, doncs, que més que no en l’au cal pensar en un arabisme assor, “mur”, construcció que omple topònims tan nostrats com Almassora.

Finalment, recordem en les enquestes l’aparició d’una font de la Poput. Si bé quan l’informant ens va anunciar l’existència d’aquesta font ens va alegrar poder comptar amb una au tan nostrada i onomatopeica com Upupa epops per batejar una font, prompte vam comprovar –el rètol hi era– que allò era la «Fuente de la Coput». La Conselleria d’Obres Públiques, Urbanisme i Transport havia fet seua la secular font dels Molins. 

Bibliografia
Barreda, P. E., 1999. «Els Establiments de la Vila de Benassal». In Romero Martínez, P. V.; E. Barreda i P. E. Barreda. Cooperativa Agrícola Benasalense. 50 Aniversari, 1949-1999. Cooperativa Agrícola Benasalense. Benassal.
Barreda, P. E. i J. Peraire, 1999. «Toponímia de Benassal». In Romero Martínez, P. V.; E. Barreda i P. E. Barreda. Cooperativa Agrícola Benasalense. 50 Aniversari, 1949-1999. Cooperativa Agrícola Benasalense. Benassal.
Bernat, J., 2000. Toponímia rural d’Atzeneta del Maestrat. Estudi primerenc i recull toponímic. Diputació de Castelló. Castelló.
Bernat, J., 2004. Xodos. Toponímia dels pobles valencians. Acadèmia Valenciana de la Llengua. València.
Bernat, J. i C. Canós, 1997. Mapa toponímic d’Atzeneta del Maestrat. Escala 1:20.000. Diputació de Castelló. Castelló.
Fuster, P. i J. Bernat, 2008. Mapa del terme municipal de Xodos. Escala 1.15.000. Comissió de Festes de Xodos. Xodos.
Fuster, P. i J. Bernat, 2010. Vistabella del Maestrat, entre el Penyagolosa i el Montlleó. Escala 1:25.000. El Tossal Cartografies, Gràfiques Vimar. Picanya.

Jesús Bernat Agut. Toponimista i professor de Llengua i Literatura de l’IES Álvaro Falomir d’Almassora. Membre de la Societat d’Onomàstica, Barcelona.
© Mètode 78, Estiu 2013.

 

«La necessitat d’amagar uns matxos durant la guerra civil batejà la cova dels Matxos, situada a la vora del riu Montlleó»

Zootoponímia

© Mètode 2013 - 78. La llum de l'evolució - Estiu 2013

Toponimista i professor de Llengua i Literatura de l’IES Álvaro Falomir d’Almassora. Membre de la Societat d’Onomàstica, Barcelona.

RELATED ARTICLES
Filter by
Post Page
Els blogs de Mètode El Temps de Mètode La pipeta Els perquès de Mètode
Sort by