Cecilia Jarlskog

31portada-48
R. Romero

Fa uns mesos, al saló d’actes del Campus de Burjassot (Aulari Interfacultatiu) va tenir lloc la conferència «El premi Nobel a Albert Einstein» pronunciada per Cecilia Jarslkog, en què la ponent va parlar de les  discussions que es van desenvo lupar a propòsit del guardó con cedit a Albert Einstein, de la història d’aquells prestigiosos premis i de la figura del seu creador, Alfred Nobel. Mètode no va voler desaprofitar l’oportunitat de conversar amb la professora de la Universitat de Lund (Suècia) sobre ella ma teixa i sobre el cèlebre científic, a propòsit del segle que s’ha complit d’aquell Annus mirabilis en què va publicar la seua teoria de la relativitat, i de l’Any Mundial de la Física 2005.

Cecilia Jarlskog, és membre de diferents consells consultius internacionals, presidenta del Consell de l’Institut Nòrdic de Física Teòrica, professora honorària de les universitats de Nanjing (sud-oriental) i de Shandong a la Xina. Quan va tenir lloc l’entrevista, estava a punt de ser nomenada doctora honoris causa per l’University College Dublin, títol que consta en el seu brillant currículum des de juliol de 2005. Entre les moltes universitats on ha impartit classe figuren la de Bergen (Noruega) i la d’Estocolm. Cecilia Jarlskog també es dedica a la física experimental. Investiga els camps de les simetries, la física del neutró i la gran unificació. Ha estat membre del CERN, de la Swedish Academy of Sciences, del Norwegian Academy of Sciences, de la Foundation for Strategic Research (Suècia), de la Science Foundation Ireland i del Fonamental Physics Advisory Group of the Europeen Space Agency. La llista podria continuar. Però tal vegada el més important, o almenys el factor que suscita un indubtable interès públic per la seua carrera, al marge dels fins ara esmentats, és que durant onze anys (fins al 2000) va ser un dels cinc membres del Comitè Nobel de Física (Nobel Commitee for Physics), per la qual cosa ens pot ajudar a desentranyar certes qüestions dels arxius secrets sobre la concessió del Nobel a Einstein. La seua labor continua encara avui com a membre del consell d’administració de la Fundació Nobel.

Quin va ser el motiu de la seua inclinació per la ciència?
Sempre em van interessar les ma­te­­mà­tiques, però quan va passar el temps em vaig adonar que les ma­te­màtiques eren molt seques. Jo volia estudiar els fenòmens de la natura i la física teòrica era la millor solució. Amb el temps, em vaig adonar que la física estudiava efectivament la natura i les ma­temàtiques permetien descriure-la. La física està estretament relacionada amb les altres ciències naturals i, en certa manera, les engloba totes. Estic segura que a moltes dones els encanten les matemàtiques, però no ho admeten.

Per què ho pensa així?
En realitat no ho sé. Desgraciadament, potser perquè quan són joves estan massa preocupades pel seu aspecte físic, per semblar elegants, com per adonar-se del vertader interès que pot despertar aquesta disciplina. A menys que ocórrega una mutació genètica en el sexe femení, sembla que això continuarà sent així!

Què pot dir-me de la seua vena artística? Els assistents a la seua conferència vam observar amb grat com decora els textos que projecta a l’ordinador amb motius florals realitzats per vostè mateixa.
Oh, és una afició que conserve des de fa molt de temps! Sent vertadera passió per les flors. M’encanta dibuixar-les i pintar-les de diferents maneres, grandàries, formes i colors. En les meues conferències, les faig acompanyar el text de la presentació. Com que sóc negada per als ordinadors, componc text i imatge artesanalment i després escanege una a una les pàgines per digitalitzar-les i poder projectar-les en públic.

Com se sent amb el recent títol de doctora honoris causa que li ha concedit la Universitat de Dublín?
Em sent molt, molt honrada, perquè la Universitat de Dublín és molt antiga i ha estat bressol de magnífics físics matemàtics, com William Rowan Hamilton. Hamilton va ser un home molt especial. Quan era jove va aprendre moltes llengües per si mateix. Va ser un astrònom i matemàtic molt intel·ligent. [Als cinc anys d’edat, Hamilton era capaç de traduir llatí, grec i hebreu i de recitar Homer, Milton i Dryden. Als catorze, tenia prou domini del persa per a escriure la benvinguda a l’ambaixador persa en una de les seues visites a Dublín.] En realitat, el motiu que em concedesquen el doctorat honoris causa a Dublín és que vaig estar treballant en la Science Fundation Ireland, no me’l donen per haver treballat amb físics irlandesos, com sol ser habitual. Sí que he treballat, en canvi, amb físics espanyols, però mai m’han concedit un doctorat honoris causa a Espanya! [Rialles.]

Parlem dels premis Nobel. Quins han estat els principals canvis que han tingut lloc en l’organització dels premis des de l’època d’Einstein fins als nostres dies?
Hi ha hagut alguns canvis, però cap de transcendental. Les acadèmies són, generalment, molt conservadores; els acadèmics no són proclius a fer reformes. Una de les poques transformacions que s’ha produït a l’Acadèmia dels premis Nobel és la revelació de documents antics. Només quan passen cinquanta anys des de la mort de totes les persones implicades en un premi es permet obrir els arxius que contenen les nominacions, investigacions i opinions sobre les recomanacions que es van efectuar durant el procés d’elecció del candidat. Però l’estil de l’Acadèmia continua sent el mateix que ha mantingut des de la seua fundació. Algunes persones, en canvi, desitjarien que canviara les regles, perquè ara els equips de físics experimentals que es dediquen a la investigació són molt nombrosos. Alguns equips de treball del CERN són constituïts per dos mil persones. Dos mil persones! És una qüestió molt delicada, perquè, a l’hora d’atorgar el premi, cal meditar acuradament a qui i a quants es concedeix. Només dues o tres persones podran ser les afortunades. 

Aquesta circumstància que vostè comenta potser es pot extrapolar a la condició enigmàtica de la creació cinematogràfica, no li sembla? Des de la concepció de la idea inicial fins a la seua projecció pública (salvant l’abisme del rodatge), la pràctica cinematogràfica es desenvolupa en l’entrellat de l’«art compartit», on coincideixen els més variats equips de professionals de la indústria, la tècnica i l’art. Podríem entendre que una troballa científica és el fruit d’un treball en equip de la mateixa manera que ho és una pel·lícula?
Sí, així és, però encara és més complex si parlem de ciència, perquè en el cinema sempre hi ha un autor que sobresurt, una persona capaç d’harmonitzar totes les tasques. Akira Kurosawa, Ingmar Bergman, van ser grans directors; estaven al capdavant del treball, prenien decisions. Ara, en un grup d’investigació no es pot dir que hi haja un líder. Es tracta de persones que col·laboren juntes, però que provenen de diferents llocs: una pot ser de València, una altra de Londres, una altra de París, una altra de Nova York, etc., i totes són igualment importants. Llavors resulta molt difícil i delicat esbrinar qui es mereix més rebre el guardó. La pregunta sempre és la mateixa: A qui se li concedeix? Al portaveu; al vocal del grup, que pot haver canviat de càrrec a l’any següent? A les dues-centes persones que han participat en el descobriment? Per això se sol atorgar als dos o tres directors o guies que més s’hi han involucrat. Per exemple, el 1984, el premi Nobel de física el van compartir l’italià Carlo Rubbia i l’holandès Simon Van der Meer, ambdós del CERN; el seu grup d’investigació el componien vora 104 persones.

 

«Durant onze anys Cecilia Jarlskog va ser un dels cinc membres del Comitè Nobel de Física»

33-48

33b-48

33c-48

33d-48R. Romero
Cecilia Jarlskog, en diferents moments de la seva conferència «El premi Nobel a Albert Einstein», que pronuncià ací a València.

34-48R. Romero «Una de les poques transformacions que s’ha produït a l’Acadèmia dels premis Nobel és la revelació de documents antics»

Realment, com vostè assenyala, deu ser difícil decidir qui ha de rebre el premi, perquè possiblement se’l meresquen més persones que no les que el reben; però hi ha un rerefons positiu en tot açò, que seria la feina en equip, no troba?
Sí, per descomptat. En els teus somnis t’imagines una persona treballant a les nits, pensant i pensant, resolent problemes per si mateixa, sense parar, com Albert Einstein. Però açò respon a una idea romàntica. En realitat, les coses no sempre són així.

Un científic, com pot ser considerat candidat al premi Nobel?
El primer pas és aconseguir una nominació. La Royal Swedish Academy of Sciences invita importants científics, membres d’acadèmies i professors d’universitats a proposar noms de futurs candidats a rebre el premi Nobel. Això es fa perquè, per exemple, algun d’aquells professors d’universitat potser sap de cert científic extraordinari que ningú no coneix i pot proposar el seu nom, que altrament no seria conegut mai. Ells formen el grup més nombrós. Durant els primers anys, eren unes poques persones (cinc o sis), però avui es tracta de molts científics dispersos per tot el món, uns dos-cents o tres-cents; és una circumstància que democratitza el procediment, encara que cal tenir en compte que si no ets convidat a nominar per ­l’Acadèmia, la proposta no és vàlida. Aquest procés té lloc al setembre tots els anys. Les informacions sobre els procediments realitzats s’arxiven en secret, segons he dit, durant cinquanta anys.

Com continua el procés, quan es tracta, per exemple, del premi Nobel de física?
Durant la primavera i l’estiu els cinc membres del Comitè Nobel de Física, el nucli operatiu de l’Acadèmia –entre els quals em trobava jo fins a l’any 2000–, aproven les nominacions rebudes. Han d’investigar amb l’ajuda d’assenyalats experts els candidats nominats. Després, al començament de la tardor, el Comitè presenta les seues recomanacions a l’Acadèmia.
A començament d’octubre, l’Acadèmia vota. Poden seleccionar dues o tres persones com a màxim i la seua decisió és inapel·lable. Una vegada conegut el nom o noms, es contacta amb els afortunats i es convoca una conferència de premsa per fer-ho públic. Finalment, al desembre, té lloc el lliurament de premis.

Vostè va encapçalar el Comitè de Física fins a l’any 2000. Què pot explicar sobre la dinàmica interna dels premis Nobel?
No puc dir res sobre els arxius secrets, però sí que puc parlar sobre la feina que implica la ponderació. El més important és l’avaluació, on es discuteix col·legiadament sobre els candidats. És un procés molt útil i democràtic. Quan jo formava part del Comitè, ens passàvem hores al voltant de la taula discutint obertament. No importava si eres el president o no del Comitè, l’important era argumentar.

És cert que moltes de les regles del treball intern del Comitè no estan escrites? Vostè va dir una vegada: «Es necessita molt de temps per aprendre les normes». Resulta tan difícil en realitat?
Sí, sí. Són petites regles, però porta temps entendre-les i interioritzar-les. Les més importants estan escrites, com el fet que has de guardar secret i no revelar qui ha estat nominat. Crec que això és positiu, perquè suposem que hi ha una persona nominada i jo li ho dic. Si després no resultara premiada, aquesta persona pensaria que la culpa va ser meua i el comentari hauria generat molts problemes. És millor tenir la boca tancada. Vaig conèixer un vell professor d’Estocolm quan el 1989 vaig entrar a formar part del Comitè que em va ensenyar moltíssim sobre aquest assumpte, perquè al principi jo no entenia per què havíem de guardar silenci. Però ara veig clar que la gent es posa molt nerviosa quan es parla d’aquestes coses i és preferible no dir res en absolut.

Quina va ser la seua reacció quan li van comunicar que havia estat triada per a formar part del Comitè de Física del premi Nobel?
Em vaig sorprendre moltíssim. Recorde que em van cridar a la Universitat en què treballava i em van dir que estaven impressionats per la labor que feia. Formar part del Comitè va implicar molta feina, però la investigació de com es gesten les idees m’interessa moltíssim i, a l’hora de dissertar, hi tinc bastant traça. Considere tan important la literatura parlada com l’escrita. És difícil esbrinar de qui va sorgir la idea del descobriment. Imaginem que A té una idea genial que resulta inèdita, se la transmet a B i després mor, i B publica la idea signada com a pròpia. Aquesta és la nostra feina de debò: descobrir l’origen de la idea, l’arrel, i quin n’ha estat el vertader autor, la ment que la va albergar i va donar-la a llum. Ara, he de dir que, a pesar de l’interès que planteja aquest treball, em vaig alegrar quan vaig acabar, perquè és massa dur, li dedicava tots els meus estius. No tenia temps lliure.

En acabar la conferència que vostè ha pronunciat, li han preguntat per què no hi ha un premi Nobel de matemàtiques. Vostè ha donat una resposta vertaderament enigmàtica.
Sí, és cert. No sabem per què Alfred Nobel no va crear un premi dedicat a les matemàtiques. La física i la química les considerava fonamentals (ell mateix va ser un químic inventor important); era un gran pacifista i li encantava la literatura (de fet, en la seua joventut va escriure poesia en anglès), però les matemàtiques… Bé, un professor fa temps em va dir que el senyor Nobel no va crear un premi per a les matemàtiques perquè la seua dona es va escapar amb un matemàtic. [Rialles.] No coneixem si el motiu va ser realment aquest, però de segur que Alfred Nobel, a més d’una persona caritativa i un filantrop, era un ésser humà amb passions, com tots nosaltres.

Podria dir-me per què Einstein va rebre el premi Nobel de física el 1921 per la seua teoria sobre l’efecte fotoelèctric i no anys abans, com era d’esperar, per la seua obra cimera, la teoria de la relativitat?
El Comitè es pren molt seriosament la seua feina i no pot arriscar-se a cometre un error. En aquells anys no creien que la teoria de la relativitat d’Einstein fóra correcta; havien d’estar segurs que no existia cap dubte raonable respecte d’això.

Però, si no m’equivoque, Sir Arthur Eddington, en la seua última expedició a l’Àfrica (l’eclipsi de sol de 29 de maig de 1919), va demostrar que la teoria de la relativitat general no era l’especulació teòrica d’un físic fantasiador, sinó que era correcta (que efectivament la desviació de la llum de l’estel havia de ser d’1,7 segons d’arc).
Eddington va tenir molts problemes, massa dificultats en les seues expedicions. La gent, el públic i la premsa pensaven que els seus resultats eren satisfactoris, però per al Comitè no eren suficients. Hi havia incertesa. La teoria de la relativitat era una qüestió molt abstracta, que pocs entenien. El Comitè no se la va creure, a pesar que Einstein va aparèixer diverses vegades en les llistes dels possibles candidats a la nominació. No obstant això, qui podia demostrar que la seua teoria sobre l’efecte fotoelèctric no era correcta? Aquí sí que no hi havia cap dubte per a fer-se arrere.

La controvèrsia Bohr-Einstein és de sobra coneguda. Com explicaria vostè la curiosa circumstància de la concessió del premi Nobel a Niels Bohr precisament un any després d’Eintein?
Va ser una feliç coincidència. Tant Einstein el 1921 com Bohr el 1922 van rebre els seus respectius premis Nobel per diferents aportacions al coneixement científic. Einstein es va alegrar molt per Bohr, perquè, a pesar de les seues diferències, es tenien molta estima. Sota aquest punt de vista, la discussió Bohr-Einstein no és rellevant en absolut, perquè Bohr parlava de quelcom molt concret sobre l’estructura atòmica a partir del model nuclear de l’àtom de Rutherford, en què l’àtom es veu com un nucli compacte rodejat per un eixam d’electrons més lleugers. Bohr va establir que un àtom emet radiació electromagnètica només quan un electró de l’àtom salta d’un nivell quàntic a un altre. Va donar compte de la sèrie de línies observades en l’espectre de llum emès per l’hidrogen atòmic. Va ser capaç de determinar la freqüència d’aquestes línies de l’espectre, és a dir, va associar certs colors a parts concretes de l’àtom. L’estructura mental que alberguem en pensar en un àtom li la devem en gran manera a Bohr. Grosso modo això va ser el que li va valdre el premi Nobel de física de 1922, i això no tenia res a veure amb la fundació de la mecànica quàntica i les discussions entre Bohr i Einstein.

A propòsit de Bohr-Einstein. Què li suggereixen aquesta fotografia amb les seues corresponents afirmacions?

  «L’etapa més important en la decisió del Premi Nobel és l’avaluació, on es discuteix col·legiadament sobre els candidats»
35-48R. Romero 

[Rialles.] Aquests homes eren tremends! A ambdós els encantava discutir sobre ciència; es divertien molt amb les seues tribulacions. Sobre les afirmacions, en gran manera, ambdós estaven en la veritat. Ells s’atenien al treball i a aquelles demostracions que complien una funció, però no estaven pendents de les interpretacions, perquè la majoria dels problemes provenen precisament de les males interpretacions. Molta gent s’hi acontenta, però ells no ho feien.

Einstein, amb el seu habitual sentit de l’humor, va formular una espècie d’endevinalla que mostra el seu rebuig a tot nacionalisme. «Si es provara que la teoria de la relativitat és correcta, els alemanys es referirien a mi com un alemany; els suïssos, com un ciutadà suís, i els francesos, com un gran científic. Però si la relativitat es provara errònia, els francesos em considerarien un suís; els suïssos, un alemany, i els alemanys, un jueu.» Tenint en compte que Einstein era jueu i que ell se sentia suís i va renegar de tot el que li recordava Alemanya, a pesar d’haver nascut a Ulm, com interpretaria aquestes afirmacions?
Crec que Einstein tenia un magnífic sentit de l’humor a pesar de l’època tan difícil que li va tocar viure. He llegit les seues cartes i els seus escrits de joventut i pense que coneixia molt bé la naturalesa humana. No va ser un bon pare ni un bon marit, però va ser sobretot un home honest. Considerava el jueu com una persona que lluita per l’ideal democràtic de justícia social, per l’ajuda mútua i la tolerància entre tots els homes. Creia que un tret dels jueus és la vocació intel·lectual, el privilegi que atorguen al coneixement. Einstein diu que tal vegada, més que per la seua pròpia tradició, els jueus han prosperat esperonats per l’opressió i l’antagonisme amb què sempre han topat en el món. Aquesta era la paradoxa que plantejava: l’opressió com a estímul.

Vostè sap que el treball mental d’Einstein va ser intens, silenciós i independent. Einstein deia que «l’única manera d’escapar de la corrupció personal que ve de l’elogi és treballar. Se sent la temptació d’aturar-se a escoltar. Però hem de donar l’esquena a aquest pensament i continuar treballant. El treball. No hi ha una altra cosa». Pensa vostè que l’ètica del treball va fonamentar el caràcter genial d’Einstein?
En certa manera sí. Quan Einstein es va fer famós, va haver de renunciar a la tranquil·litat. A ell no li interessava la seua projecció pública, sinó continuar treballant, continuar amb les seues investigacions. En general, açò sol passar-li a la majoria de científics que reben el premi Nobel. La fama els resta temps d’estudi i investigació i el premi pot resultar contraproduent en aquest sentit. Einstein, per exemple, solia contestar les cartes que rebia, fins i tot les dels xiquets, i ajudar les persones que ho necessitaven. El temps que hi va dedicar és temps que va restar a la investigació.

La desconfiança d’Einstein da vant l’autoritat li va permetre qüestionar totes les teories cien tífiques precedents. Einstein una vegada, burlant-se del seu propi prestigi, afirmà: «Per a castigar-me pel meu menyspreu de l’autoritat, el destí va fer de mi mateix una autoritat.» En quina mesura va contribuir el rebuig del principi d’autoritat a l’educació i els èxits científics d’Einstein?
Certament, Einstein no s’equivocava quan afirmava aquesta cosa. En la ciència no hi ha una autoritat; els experiments són l’autoritat. Per això Einstein considerava positiu qüestionar totes les teories, perquè pensava que una teoria científica existeix només per a ser superada per una altra. Aquest és el motiu que pensara que potser la física no fóra exacta, però que la naturalesa sí que ho era.
I d’ací l’afirmació que m’has citat abans a propòsit que «Déu no juga als daus amb el món». A Einstein l’única cosa que li importava era saber, saber més.

L’afany de saber a què es refereix Cecilia Jarskog, com s’ha apuntat en aquesta entrevista, tal vegada no puga separar-se de la condició jueva del nostre científic. Una condició que no hauríem d’oblidar en esmentar Einstein i la tràgica època que li va correspondre viure, com a testimoni del patiment del seu poble, especialment en acabar el 2005, quan s’han commemorat seixanta anys de l’alliberament dels camps de concentració. Voldria tancar aquesta entrevista i acomiadar la professora Jarlskog amb unes paraules que Einstein va escriure el 1934: «La recerca del saber pel saber mateix, un amor per la justícia quasi fanàtic i l’afany d’independència personal són els trets fonamentals de la tradició jueva, que em fan donar gràcies al meu destí per pertànyer a aquest poble».

Rebeca Romero Escrivá. Llicenciada en Periodisme i Comunicació Audiovisual per la Universitat de València.
© Mètode 48, Hivern 2005/06.

 36-48R. Romero

«El Comitè no es va creure La teoria de la relativitat, a pesar que Einstein va aparèixer diverses vegades en les llistes dels possibles candidats a la nominació»

© Mètode 2014 - 48. Fotogrames de ciència - Hivern 2005/06

Llicenciada en Periodisme i Comunicació Audiovisual per la Universitat de València.