Lo Volga, el Rose, el Ganges, amb llurs sorrals i roques
cent rius sembla que hi tomben en torb escabellat:
generacions i segles, així afamada emboques,
tu, sense fons ni vores, negrosa eternitat.
I es munten i revenen, i arreu bolcats s’abismen
en remolí, frisosos, mar sobre mar, al fons,
d’a on, amb bull d’escumes i vents que s’enfurismen,
renàixer sembla el caos, sepulcre i bres dels mons.
Jacint Verdaguer, L’Atlàntida.
És ben cert que, com assenyala el professor Manuel Costa, la situació dels taxònoms i dels sistemàtics –dels especialistes en la biodiversitat–, ha arribat a un punt insostenible. Cada vegada més, aquells que treballen en algun sector de la ciència que no té una aplicació immediata tenen majors dificultats per a aconseguir projectes d’investigació, quan no senzillament una beca o una subvenció que els permetesca mantenir-se en el seu lloc de treball. La nòmina de becaris aturats –amb excepcionals expedients acadèmics i amb brillants currículums d’investigació– creix dia a dia. En moltes ocasions, aquests investigadors es troben en un atzucac, en un carreró sense eixida: la seua especialització, totalment menystinguda per la societat, és una llosa per a trobar una feina alternativa, més quan manquen d’experiència laboral. Amb una edat mitjana de trenta anys, els becaris d’investigació es troben al davant de la singular odissea d’haver de tornar a començar: una reconversió cruel i una mica inversemblant, on la falta d’ètica no sols és atribuïble a l’administració, sinó en alguns casos als mateixos grups d’investigació que accepten contractar –o més aviat subcontractar– mà d’obra barata sense després assegurar-los la més mínima garantia laboral.
Així les coses, no sols els taxònoms es troben en un dramàtic procés de desaparició, sinó la ciència base. I, tanmateix, aquest país durant els darrers anys havia aconseguit eixir de l’apotegma unamunià del “que inventen ellos”. La revista Mètode ha estat testimoni de com els nostres laboratoris, i molts altres de l’Estat Espanyol, produeixen una ciència de qualitat. Aquest monogràfic dedicat al “Caos i a la complexitat”, coordinat pels professors Josep Ros i Jesús Navarro, n’és, si més no, una nova demostració. Els nostres equips investigadors són competitius i dinàmics, amb un potencial personal de primer ordre. Potser aquesta altíssima qualitat de la nostra investigació encara siga desconeguda per la societat, i és possible que per això la recerca bàsica no siga considerada una prioritat pels nostres governants. Siga com siga, aquest ha de ser l’objectiu primordial de Mètode: traure la ciència dels nostres laboratoris universitaris i fer-la pública. Donar-la a conèixer de la manera més atractiva possible. Perquè una bona investigació tan sols es pot dur a terme des de la il·lusió i el compromís amb una societat. I tal com van les coses, en els nostres centres de recerca el desengany i la decepció comencen a ser la nota general.
