Hi ha veritats que les perceben millor els caps mediocres, car hi són conformes; hi ha veritats tals que sols posseeixen atractiu i forces de seducció per a esperits mediocres: a aquesta tesi, potser desagradable, ens veiem empentats precisament ara, des que l’esperit d’uns anglesos estimables, però mediocres –done els noms de Darwin, John Stuart Mill i Herbert Spencer—comença a adquirir preponderància en la regió mitjana del gust europeu.
Fredrich Nietzsche, Més enllà del bé i del mal.
La cita de Nietzsche que encapçala aquest article resumeix molt bé l’actitud hostil del filòsof alemany cap a la ciència. Un posicionament que després retrobarem en bona part de la col·lectivitat filosòfica, des de l’escola d’Edimburg fins a la de Frankfurt. La ciència ha inquietat sovint la classe intel·lectual, i alhora ha donat noves energies a l’anticientifisme espontani i innat de la societat. Seria ingenu pensar que si bona part de les prevencions de la societat al desenvolupament científic han tingut èxit no ha estat per aquest suport, directe o indirecte, de filòsofs com ara Lepenies, Horkeimer o Adorno. Així les coses, en aquest monogràfic coordinat per l’investigador Manel Porcar, s’analitzen les pors a la ciència: les inquietuds que produeixen en la societat l’energia nuclear, els transgènics, l’accelerador de partícules, la biologia molecular… Moltes d’elles irracionals, del tot injustificades, com ara la mala reputació dels transgènics, com molt bé apunta el coordinador.
En aquest número de Mètode també volem donar la benvinguda al prestigiós botànic Ramon Folch, i a la secció titulada «Sociofolcologia». Sens dubte, Folch és un dels més lúcids analistes de la realitat ecològica del nostre país, anàlisi que va empedrant amb la seua sòlida i variada cultura. La sociofolcologia (neologisme que hem creat a Mètode) és això: la fèrtil simbiosi folchiana de la ciència amb la resta de la cultura.
