Richard Dawkins (Nairobi, 1941) va estudiar en la Universitat d’Oxford, on va fer el doctorat sota la direcció de l’etòleg holandès Niko Tinbergen (premi Nobel 1973). Després d’una breu estada a la Universitat de Califòrnia, el 1970 va accedir a una plaça de professor al Departament de Zoologia de la Universitat d’Oxford, a la qual va estar vinculat durant tota la carrera acadèmica.

La física experimental de partícules amb acceleradors es troba actualment en un moment extremadament interessant davant de la imminent posada en marxa del Gran Accelerador d’Hadrons (LHC) del Laboratori Europeu per a la Física de Partícules (CERN) prop de Ginebra (Suïssa).

En la dinàmica interna de la ciència és habitual trobar-se amb la formulació de nous temes al voltant dels quals s’amunteguen conceptes, mètodes i resultats en prou quantitat i qualitat perquè aquells que els proposen suggeresquen que es tracta d’una nova ciència.

Una de les principals conclusions de la Primera Cimera de l’Agenda Global, que tingué lloc el novembre de 2008 a Dubai (Emirats Àrabs Units), destaca que el món ha de revisar els sistemes operatius bàsics que governen les economies, mercats i societats i, alhora, preparar-se per a una «reinicialització fonamental»

Segons el diccionari Alcover-Moll, la por és un «torbament de l’ànim davant un perill real o imaginari». La por que susciten en certs sectors de la societat paraules com nuclear o radiacions és sempre deguda a un perill real?

Aquest monogràfic aborda un clàssic. Un clàssic de la divulgació científica i de la filosofia de la ciència, però també de la ciència-ficció: la percepció social dels perills derivats de les activitats científiques.

En aquest monogràfic de Mètode tractarem la percepció social de diverses branques de la ciència. Les disciplines de què parlarem tenen, almenys, una cosa en comú: fan por. Veurem en què consisteixen aquestes branques científiques, quins riscos reals s’hi associen, i quins n’hi percep la societat.

Deixeu-me que comence a parlar de la figuera recordant un fet històric del qual enguany s’escauen els quatre-cents anys: l’expulsió, el 1609, dels nous convertits de moros del Regne de València.

Els jardins botànics moderns tenen el seu origen a ­Europa entre mitjan segle xvi i començament del segle xvii (principalment al Mediterrani Occidental), dins del moviment renaixentista, davant de la necessitat de proveir de plantes medicinals les apotecaries de simples i, sobretot, servir com a suport docent en els ensenyaments universitaris de medicina.

En l’últim quart del segle xx, la investigació arqueològica va experimentar una renovació tant de mètodes com de plantejaments teòrics. En les excavacions s’arreplegaven les restes materials, però també es van començar a arreplegar sistemàticament les restes biològiques (fauna i flora).