Esteban Morcillo

Rector de la Universitat de València

Esteban Morcillo ens rep al seu despatx del rectorat. És una sala funcional, amb una taula de reunions, amb un tresillo de color taronja. El despatx està presidit per un quadre de Ximo Michavila, un paisatge de secà d’ocres suaus, dels inicis del gran pintor valencià. Aquest quadre té una força magnètica i transmet serenitat. A aquest ambient reflexiu també contribueix la veu una mica velada del rector, pausada i al mateix temps plena suggeriments. Fa poc el periodista Juanma Játiva escrivia en una entrevista en El País que «la seua conversació cordial i incansable retrata algú que sap gaudir de la vida». I és cert, el professor Esteban Morcillo té una conversa sòlida i profunda, a vessar d’idees pròpies i –això potser és el més important en aquest país tan desgavellat–, de pensament racionalista, com a bon científic que és. Però, alhora, també hi apareix en la seua conversa amb freqüència el contrapunt irònic, l’al·lusió picant, el colpet d’ull eixerit. Això fa que la seua conversa siga distesa i es puga allargar molt més d’allò esperable, i més per a algú amb una agenda tan complicada.

6-80

Miguel Lorenzo

Esteban Morcillo és metge, catedràtic de Medicina i Odontologia, i un investigador destacat en el camp de la farmacologia, i aquest rigor, aquest tarannà racionalista, l’ha aplicat des del primer dia a la seua acció de govern. Ell mateix m’indica que lamenta no poder dedicar-se més a la investigació, i com el ritme frenètic i implacable del govern de la Universitat es menja el seu temps, de vegades en actes i compromisos gens productius intel·lectualment. Perquè el que esperona Esteban Morcillo és fonamentalment la curiositat intel·lectual, i aquesta possibilitat d’unió de la saviesa que aporta estar al capdamunt d’una de les universitats més antigues i prestigioses d’Europa.

I, tanmateix, com m’indica amb un cert desencant, durant aquests quatre anys ha pogut fruir ben poc del gaudeamus igitur, de l’alegria del coneixement, i la seua energia ha hagut d’abocar-la a uns pressupostos força reduïts, a guerrejar contra els atacs a l’autonomia universitària, a apagar focs imprevists i a conduir gestions d’ultimíssima hora per a salvaguardar la remuneració dels docents. «Hem abonat les nòmines puntualment» diu, «cosa que en alguns moments no ha estat gens clara.» Esteban Morcillo em transmet aquesta informació d’una manera tranquil·la, discreta, i, en tot cas, com qui està segur que aquesta era la seua primera obligació: salvar el funcionament intern de la institució. Aquests anys passats han estat profundament viciats per aquesta angoixa econòmica, per aquesta possibilitat de fer fallida, per la sensació de ser a un pas del precipici, o d’uns esculls on pot encallar i naufragar la gran nau universitària: «La gent no sap com de prop hem estat de la catàstrofe, i no una vegada ni dues.» És ben possible que la seua actitud serena i ferma, tan poc donada al sensacionalisme, haja estat decisiva en aquests moments tan complicats. «I aquesta situació no ha canviat: tot indica que els pròxims anys seran encara més durs, i més perillosos. Per això, per a aquest nou govern he buscat un equip de consens. Ara més que mai crec que la Universitat ha d’estar unida. Els reptes que ens esperen són massa importants com per a no unir les nostres forces.»

«La universitat s’ha posicionat d’una manera cohesionada, molt unida, al davant dels diferents problemes i atacs que hem patit»

Li demane que faça una mica d’autocrítica, que em comente quins aspectes de la seua legislatura li semblen més qüestionables. Després de pensar-ho un poc, conclou: «Potser no hem sabut comunicar bé el nostre treball, tota la gestió duta endavant perquè la Universitat es mantinga on està.» Les retallades han estat importants, i també s’ha hagut de prescindir de professors associats, sobretot a causa de les imposicions de la llei Wert. De sobte, com qui emet un diagnòstic, resumeix de manera conclusiva: «Hem estat molt a prop del col·lapse i això la gent no ho sap. No ho hem explicat bé, i no es coneix prou tota la feina que hem fet en aquest sentit.»

Però això també entra una mica en la manera de ser d’Esteban Morcillo. En una entrevista realitzada a Mètode, quan encara era vicerector d’Investigació, explicava la necessitat d’abandonar els posicionaments massa radicals i polititzats, de dur a la vida acadèmica una autèntica independència política: «La institució acadèmica ha de ser des del punt de vista polític absolutament neutral. La Universitat no ha de demanar el vot per a cap partit polític.» Aquesta cautela que el caracteritza, aquesta actitud d’allunyar-se de posicions massa personalistes, també pot haver contribuït a fer que la seua tasca com a rector no haja tingut tot el ressò que mereixia. Esteban Morcillo ha estat fidel al seu programa, i durant aquests quatre anys s’ha mantingut estrictament dins de l’univers universitari. També aquesta cautela, que ell mateix justifica sempre dient que ha estudiat en els jesuïtes (tot i que de seguida afegeix, fent un colpet d’ull, «com Voltaire!»), ha ocultat un mica la dimensió intel·lectual d’Esteban Morcillo, el seu interès pluridisciplinari i humanístic. De tot això, de la Universitat i del seu perfil més personal, en parlem en aquesta entrevista.

7-80

Miguel Lorenzo

Quin és el seu balanç d’aquests quatre anys com a rector?
La primera reflexió és que han estat certament anys durs i difícils, especialment perquè a mitjan 2011 va començar a créixer una situació econòmica molt complexa per a la Universitat. En aquest sentit, voldria destacar la convivència universitària i la relació entre el claustre i els òrgans de govern, que ha estat enormement positiva. La Universitat s’ha posicionat d’una manera cohesionada, molt unida, al davant dels diferents problemes i atacs que hem patit. El balanç tindria llums i ombres. Les llums vindrien perquè hem aconseguit el reconeixement de Campus d’Excel·lència Internacional. Això no s’havia aconseguit; anteriorment, des del Ministeri s’havia qualificat la Universitat de València de «prometedora», i això per a una universitat que té cinc segles d’història quasi és un insult… Per tant, aquest reconeixement ha estat un gran èxit. També és important dir que hem patit retallades considerables durant aquests darrers anys; de vegades, la política universitària sembla més duta pel Ministeri d’Hisenda que no pel d’Educació. Tot això ens ha obligat a fer una reflexió al voltant de què entenem per autonomia universitària.

«Ens trobem amb un escenari molt complicat, i cal buscar fórmules imaginatives que ens permeten sortejar tots aquests problemes»

Quins èxits destacaria des del punt de vista docent?
La paraula «èxit» grinyola una mica amb la realitat, amb una realitat tan dura i esquerpa… Al davant de la crisi generalitzada, s’ha intentat fer la millor política, tant per als investigadors com per als docents. S’ha acabat la implantació del Pla Bolonya, amb moltes complicacions i polèmiques, i això sense rebre cap reforçament econòmic de la Generalitat o del Ministeri. Per altra banda, el postgrau continua sent un repte per a la Universitat, i millorar la coordinació és una de les grans qüestions pendents, perquè en un futur immediat es veurà com l’expressió de les especialitzacions universitàries. Sobre el tema del professorat hi ha dos problemes importants: per una banda, tenim una plantilla envellida. Aquesta és una de les nostres grans preocupacions pel que fa a la política de professorat: promoure’n la regeneració natural. Estem vivint una taxa de reposició del 10 % i això representa un pes insuportable per a la institució. Per altra banda, encara és més preocupant el tema dels joves investigadors: quines expectatives de carrera docent i investigadora els podem donar? Preocupa molt el col·lectiu d’ajudants i ajudants-doctors, perquè tenen un termini en el seu contracte. Hem fet en ells una inversió important, representen la renovació i cal apostar per la seua permanència. I ens trobem amb un escenari molt complicat, i cal buscar fórmules imaginatives que ens permeten sortejar tots aquests problemes. I tampoc voldria deixar de tractar la situació dels professors asso­ciats; la llei Wert, que ha apujat de manera no consensuada la capacitat docent del professorat fix, ha comportat necessàriament l’acomiadament de persones que aportaven a la Universitat la seua experiència i prestigi laboral, i això ha estat una pèrdua molt important.

I des del punt de vista investigador?
Sóc especialment sensible al tema de la investigació… He estat vicerector d’Investigació en dues universitats, i també he estat el director científic de l’Institut d’Investigació Sanitària… Per tant, és un món en el qual estic particularment implicat. Encara sóc un investigador en actiu. Però haig de dir que estem en una situació espe­cialment insostenible: per una banda s’han retallat els recursos d’investigació, i hem retrocedit, gosaria dir, entre sis i deu anys. La situació dels recursos que vivim és absolutament inacceptable. Avui dia el missatge que s’envia als investigadors és que se’n vagen a traure projectes europeus… Però necessitem disposar de recursos autonòmics i nacionals, i això s’ha retallat fins a límits impensables. Tot això tindrà un impacte molt greu en la universitat, i especialment sobre la nostra, que és molt gran i té molta dependència del pla nacional.
I això, lògicament, també té la seua repercussió sobre les persones, i es perden beques, contractes, convocatòries Ramón y Cajal, Juan de la Cierva, de la Salut…  En altres països europeus, amb molta més sensibilitat, com França o Alemanya, no sols no han retallat aquestes ajudes, sinó que fins i tot han apujat la inversió sobre la universitat i la recerca. La millor política anticrisi és fer més inversió en R + D i potenciar el que s’ha denominat economia del coneixement. El nostre país ha fet tot el contrari!
A més a més, això produirà un perjudici molt gran, i no es podrà recuperar immediatament, perquè caldrà refer les xarxes d’investigació i les seues plantilles. Per tant és un problema molt greu.

«La millor política anticrisi és fer més inversió en R + D i potenciar el que s’ha denominat economia del coneixement»

Com han afectat les retallades del govern a la Universitat?
Les retallades ens han afectat moltíssim. Hem patit durant cinc anys retallades a la subvenció ordinària de la Generalitat. Per donar un exemple, si parlem del conjunt del sistema universitari, fa quatre anys estàvem molt prop de 800 milions d’euros. Avui dia està en 665! Això representa unes retallades impensables… Hem punxat os! Ja no podem traure més! Hem acumulat deute antic. Anualitats no pagades en anys anteriors, hem acumulat deute recent… No estem al dia en el pagament de la Generalitat. Fins i tot la Universitat de València ha hagut d’arribar als tribunals: és la primera universitat que ha presentat un recurs contenciós administratiu reclamant a la Generalitat més de cent mi­lions simplement per interessos de pagaments. Ja estem començant a reclamar l’anualitat del 2013, que ens deu. Hem passat d’un pressupost de 60 milions d’euros a un de tan sols tres! Això acabarà afectant també el manteniment de les instal·lacions i estructures. Davant d’una situació tan greu com la que estem vivint, les persones que estan al govern de la institució han d’establir prioritats: i la nostra és evidentment la nostra plantilla, el manteniment de les persones. Però això es pot mantindre durant poc de temps. Fa falta una política molt activa i un canvi radical en la política en educació del govern valencià.

Creu que la Universitat encara és una referència per als valencians?
Rotundament sí! És un dels principals valors de la socie­tat valenciana. Tots els membres de la comunitat universitària poden tindre aquest orgull. Pertanyem a una institució més de cinc vegades centenària, un referent acadèmic i social. La Universitat ha donat exemple, no només en la formació acadèmica, sinó també social: ha format ciutadans, amb pensament crític. També ha desenvolupat recerca, ha produït coneixement… Té un magnífic parc científic i una esplèndida oficina de transferència de la investigació (OTRI), per tant està compromesa amb el benestar de la societat que l’envolta. Al capdavall va ser la societat valenciana la que va decidir crear aquesta Universitat, tan viva i compromesa.
I també vull remarcar el seu compromís amb la cultura, fent exposicions, organitzant actes, mostrant una posició ferma en temes com el Cabanyal, l’acord de la societat civil, el tancament de RTVV… En fi, la Universitat ha estat present, mai ha donat l’esquena, i mai ha defugit la seua obligació de ser un referent de la societat valenciana.

9-80

Miguel Lorenzo

Com veu el futur del nostre país? Hi ha motius d’optimisme?
[Sospira profundament.] Com a metge sempre m’agrada dir que a un malalt, per greu que puga estar, el pessimisme i la depressió no l’ajudaran a eixir de la malaltia… I fins i tot el tractament tindrà molt millor resultat si el tarannà del malalt és el d’un lluitador… Però avui dia no tens res a celebrar. Vivim una situació social especialment dura. I no em preocupa tant el tema econòmic com la pèrdua de valors, la crisi social, la pèrdua d’il·lusió per a tirar endavant un projecte social. Aquell model europeu en què es parlava d’un creixement sostenible però inclusiu: un model de creixement que ha de ser extremadament respectuós amb la societat. Crec que la Universitat de València representa el millor que té la nostra societat,  en especial perquè és una universitat pública, i això indica que és l’expressió de la voluntat del poble. Per tant l’esperança vindrà si som capaços de defensar un model d’universitat pública, de qualitat, valenciana, que defensa la nostra llengua i cultura, una universitat participativa, moderna, internacional i oberta a tothom. Com m’agrada dir: estimem la nostra universitat, estimeu-la!

Vostè és un metge lletraferit, amant de la bona literatura i de la bona música… 
Sí, la paraula lletraferit és una paraula que m’agrada molt i que descriu el fet que m’agrada molt la literatura, la música, la cultura, en general, com un element absolutament necessari per a viure… José María López Piñero em va ensenyar que el gust per la cultura s’ha de practicar en la intimitat, per això no m’agrada massa manifestar en públic els meus gusts… Els visc recollidament, amb discreció, però gaudint-ne plenament.

«Fa falta una política molt activa i un canvi radical en la política en educació del govern valencià»

I com veu la situació de la cultura valenciana?
La cultura valenciana ha de donar resposta al mateix repte que té la Universitat de València. Això és, la Universitat ha de donar resposta a la seua condició d’universalitat però també a la seua cultura. Crec que les dues coses van de la mà: donar resposta al nostre més profund sentiment íntim de condició de valencià, però buscant l’excel·lència i la reflexió. I, malauradament, això escasseja: moltes vegades les expressions culturals valencianes són massa superficials. S’ha vist en el cas de RTVV: la facilitat amb què s’ha tancat una televisió pública hauria de fer reflexionar molt als valencians.

Com veu la divulgació de la ciència? Amb la llei Wert tot allò divulgatiu, que no siga estrictament investigador, no té cap pes ni transcendència en el currículum acadèmic…
És una gran errada! Un retrocés! La nostra Universitat té el privilegi de ser pionera en la divulgació, i podem estar orgullosos de la Càtedra de Divulgació de la Ciència. Quan una persona té una activitat científica molt potent pot cometre l’errada de pensar que la divulgació és un subproducte. Confesse que quan era molt jove jo també compartia una mica aquesta visió… Que la qüestió important era publicar en revistes de prestigi i que la divulgació era una cosa menor… Avui dia, en la maduresa, haig de dir que m’adone que això és una visió totalment errònia: la divulgació científica forma part del compromís social de la ciència. I aquest s’ha de prendre molt seriosament, perquè és el veritable esperit de la ciència. En resum, és un dels aspectes més importants de la vida d’un científic.

Com a lector, però també com a metge, què en pensa, d’aquest aforisme de Joan Fuster: «La cultura tota, de cap a cap –la humanística, però també la científica– és una creació de malalts.» Cal estar malalt per a crear…?
[Riu.] Bé, Fuster era un provocador, i aquesta idea ja la coneixia. La condició de malalt obliga a la reflexió… El dolor és necessari per al coneixement. Crec que és veritat.

Qüestionari Proust

La seua virtut: El treball.
La qualitat que prefereix en un home: La sinceritat.
I en una dona: També la sinceritat.
Què és allò que més li agrada fer? Treballar.
La característica que el defineix: Les ganes de viure.
La seua idea de felicitat: El jardí d’Epicur.
La seua idea de desgràcia: La falta de coneixement.
El seu color: El groc.
La seua flor favorita: La margarida.
Si no fóra vostè, qui seria? Un home de l’Edat Mitjana.
On li agradaria viure? A València.
Els seus autors favorits en prosa: Zola.
I els seus poetes favorits: Els poemes de García Márquez.
Els seus pintors favorits: Els gravats de Dürer, perquè sóc daltònic.
I els seus compositors: Sens dubte, Bach.
Els seus herois en la vida real: Les persones que treballen en les condicions més desafavorides.
Els seus herois en la ficció: Don Quixot.
El seu menjar i beguda favorits: La truita a la francesa i la cervesa.
Els seus noms favorits: Esteban [riu].
Quina mascota li provoca aversió? El gat.
Quins personatges històrics li provoquen el major rebuig? Hitler i els dictadors.
Quin és el seu estat d’ànim actual? Optimista.
Quins defectes tolera millor? Els que naixen de l’amor. Così fan tutte.
Quin és el seu lema? Tots plegats.

© Mètode 2014 - 80. La ciència de la premsa - Hivern 2013/14