|
El filòsof bilbaí Miguel de Unamuno, establert durant bona part de la seua vida a Salamanca –«terra de deveses i braus de toreig»–, afirmava que li repugnaven les corregudes de toros per la crueltat i perquè la gent perdia massa temps parlant-ne. Així mateix, cridava l’atenció sobre l’embrutiment de la majoria dels aficionats a aquesta «festa bàrbara». En aquell moment Unamuno desconeixia que, després de la seua defunció, i després de la Guerra Civil, el toreig es convertiria en la festa nacional espanyola per excel·lència, patrocinada i encoratjada per Franco (juntament amb el futbol). El dictador imitava així l’absolutista Ferran VII, el qual va tornar a Espanya coses tan boniques com ara la censura o la Inquisició a més del toreig, i això malgrat que els anteriors monarques il·lustrats, Carles III i Carles IV, havien prohibit la festa taurina. En l’actualitat, les corregudes de toros provoquen debats irats, sobretot arran de l’acabada d’aprovar abolició definitiva a Catalunya –mesura que entrarà en vigor a partir de 2012–. Figures de la política, el toreig i la cultura s’han manifestat a favor o en contra de les curses de braus. Destacats intel·lectuals com Jorge Wagensberg o Fernando Savater van opinar sobre el conflicte; també ho ha fet el filòsof Jesús Mosterín (Bilbao, 1941), que va participar fervorosament en la polèmica «a favor dels toros» i en contra de la «festa nacional». Els articles periodístics d’aquest destacat pensador i actiu defensor dels drets dels animals han estat el millor que s’ha publicat en la premsa escrita, donada la seua claredat i contundència. D’ací que siga un encert haver-los aplegats tots en aquest volum que ressenyem, un llibre en què Mosterín rei-tera arguments que en realitat tenen molt de senderi; raons d’home il·lustrat que haurien de ser prou per tancar d’una vegada i per sempre el debat taurí/antitaurí. L’autor de llibres com ara La cultura de la libertad (Espasa, 2008) –o aquella magnífica Història de la filosofia en diversos toms que publica Alianza– en la seua defensa dels toros fuig de les denominades «raons del cor»; en canvi, s’aferra a la lògica pura i a l’argumentació objectiva per defensar el que creu que ha de ser possible des de la perspectiva d’una ètica que busca el Bé i la Justícia en tant que metes compartides. Així, en la moderna Espanya d’Internet resulta anacrònica una festa que amb la seua «melindrosa coentor, gestos amanerats i, sobretot, abjecta i anacrònica crueltat» –com diu Mosterín– ens sembla avui tan sols una recialla grollera i coenta de l’Espanya més bàrbara i ultramuntana. Mosterín parteix de la base que els defensors del toreig desconeixen la realitat dels braus. Es pensen que aquest noble animal és una formidable màquina de matar que quan envesteix busca massacrar tot déu que se li acoste. Ben altrament, el toro és un animal pacífic, un herbívor i un remugant que simplement vol gaudir de les pastures mentre pren solaç a la devesa. Només si se sent assetjat reacciona envestint. Amb els seus raonaments, el filòsof prossegueix enderrocant d’altres tòpics que busquen justificar l’art del toreig: que els braus no pateixen; que l’espectacle no és cruel, ja que dóna opció al toro de defensar-se; que el brau de toreig és espècie única i que si no hi haguera corregudes desapareixeria… Així descobrim que el toro no és exclusivament espanyol, sinó que existeix en més països. Tampoc la festa cruel és autòctona: des de l’Edat Mitjana fins a la Il·lustració es practicava a la resta d’Europa alguna cosa semblant al toreig; es llancejaven bous o es massacraven en públic d’alguna manera. El que va succeir és que aquests espectacles van acabar prohibint-se. Actualment tan sols a Mèxic i Colòmbia perviuen les curses de braus. El món civilitzat les abomina. Cap argument ètic les justifica, ni tampoc els qui les defensen esgrimeixen raonaments morals en favor seu, únicament apel·lacions ridícules a la tradició i la resta d’objeccions reaccionàries, inculcades en èpoques bàrbares. A l’hora de raonar, relativitzen i trivialitzen fins i tot un fet tan notori com la crueltat (de cruor, “sang vessada”) de l’espectacle taurí, adduint que d’actes «més cruels» el món n’està ple (Savater o Vargas Llosa així ho han expressat per a estupor de quants els llegim). Comptat i debatut, els articles de Mosterín reunits en aquest volum convencen. Ni tan sols caldrà llegir-los tots, perquè unes quantes pàgines bastaran perquè qui encara albergue dubtes aposte per la raó i l’ètica, en contra de la crueltat festejada. L’important és que amb la contundència de les seues proclames, Mosterín ha cridat l’atenció de la societat espanyola sobre el desconeixement regnant respecte a l’atàvica realitat de les corregudes de toros; i ha fet un pas més cap a un horitzó que algunes vegades s’albira més pròxim: l’oblit definitiu d’aquella Espanya «devota de Frascuelo i de María» –resclosida en la plaça de toros i la sagristia– que tan refractària es mostra a desaparèixer. Luis Fernando Moreno Claros. Doctor en Filosofia, Universitat de Salamanca. |
A favor de los toros
«Els articles de mosterín reunits en aquest volum convencen. Unes quantes pàgines bastaran perquè qui encara albergue dubtes aposte per la raó i l’ètica, en contra de la crueltat festejada» |
