«Antes de Hubble, Miss Leavitt», de George Johnson

105-66

Antes de Hubble,  Miss Leavitt
George Johnson
Traducció de Víctor Zabalza de Torres. Antoni Bosch. Barcelona, 2009.  181 pàgines.

L’univers era una fotografia plana. Només dels estels pròxims en sabíem la distància mitjançant mètodes geomètrics, però les llunyanes nebuloses o cúmuls estel·lars eren només taques de llum al panell còsmic, sense cap profunditat. Aquesta era la situació a començament del segle xx, fins que una dona, de salut fràgil, trobà una eina per esbrinar la veritable grandesa de l’univers.

Un dels objectius del passat Any Internacional de l’Astronomia va ser la reivindicació del paper de les dones en la investigació astronòmica. Generalment no se les ha deixades participar-hi gaire, i només en temes marginals, fins ben avançat el segle xx. Aquest va ser el cas de Henrietta Swan Leavitt, que formà part del grup de dones calculistes de l’Observatori de Harvard. Amb un pressupost limitat, el director d’aquest centre va voler estalviar i contractà dones que, amb un salari mínim, eren atentes, educades i pacients, les persones més adients per analitzar milers d’avorrides plaques fotogràfiques de camps estel·lars. Però Miss Leavitt, que era graduada a Radcliffe amb un currículum tal que, si hagués estat home, li hauria proporcionat un títol de llicenciat en humanitats per Harvard, va acceptar el treball tediós de mesurar les lluminositats dels estels en les plaques de la Petita Nebulosa de Magalhães. I va ser allí on va fer el descobriment de setze estels que tenen unes propietats ben curioses: la seua lluminositat varia periòdicament i les més brillants tenen un període de variació més llarg. Com que la distància que ens en separa és bàsicament la mateixa, l’efecte, anomenat actualment relació període-lluminositat de les cefeides, és realment intrínsec i constitueix un instrument fabulós per mesurar distàncies a la nostra galàxia o més enllà.

Però el llibre no només ens conta la trajectòria vital de Miss Leavitt, sinó que també ens explica tot el que va aportar el seu descobriment a l’hora d’establir l’escala correcta de l’univers. En uns anys en què era viva la polèmica sobre si la Via Làctia era l’única galàxia, i per tant era tot l’univers, o bé si hi havia multitud de galàxies i la nostra era només una de tantes, l’aportació de Leavitt va ser essencial per discernir-ho. Shapley fou el primer a utilitzar els estels de Miss Leavitt per mesurar la Via Làctia, però fou Hubble qui va intuir les veritables dimensions de l’univers, quan descobrí primerament cefeides a la galàxia d’Andròmeda i després quan demostrà que les galàxies s’allunyen entre elles tot suggerint així un univers en moviment i en expansió. Sense la contribució de Miss Leavitt aquest progrés espectacular de l’astronomia extragalàctica dels anys vint del segle passat no hagués estat possible. Ella, mentrestant, no va aconseguir mai cap reconeixement acadèmic ni laboral. Fins al final dels seus dies, el seu lloc de treball no va passar d’ajudant, malgrat la contribució a la ciència que havia fet. Únicament al final de la seua vida s’atreví a assignar-se la professió d’astrònoma en respondre a la pregunta d’un oficial del cens de Boston.

© Mètode 2011 - 66. Ona verda - Número 66. Estiu 2010

Doctor en Física Solar. Tècnic superior d’investigació del Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València. Col·laborador dels projectes IMaX (Imaging Magnetograph eXperiment) i SO/PHI (Solar Orbiter Polarimetric and Helioseismic Imager).