|
Poc se sap del poeta Lucreci, per no dir que amb certesa no se’n sap res. Es creu que va viure un segle abans de Crist, i el seu nom es recorda per un poema enciclopèdic, una formidable visió cosmogònica, conegut com De rerum natura (“Sobre la naturalesa”). Aquest poema va enlluernar els seus contemporanis, com ara Ciceró, que de seguida lloarien la potent factura dels versos hexàmetres, però també el sorprenent i agosarat contingut. Perquè en De rerum natura, Lucreci escampa la filosofia d’Epicur, i la visió atomista de Demòcrit i Empèdocles. També amera el seu llibre amb una visió desenganyada i escèptica, i assegura que els déus no tenen res a veure amb els homes i que no estan pendents dels seus actes. No és estrany que Montaigne citara el nom de Lucreci en quasi un centenar d’ocasions als seus assaigs, i que la Il·lustració el recuperara com un dels més importants maîtres à penser. Diderot va supervisar la traducció francesa i es va sadollar del seu pensament materialista i evolucionista, i durant el segle xviii seria el seu màxim defensor. Perquè el que encara a hores d’ara sorprèn i emociona és la qualitat de la seua veu, la claredat amb què s’expressa i la bellesa sòlida i intrínseca dels seus versos. En pocs escriptors la forma i el fons es concilien millor: d’alguna manera Lucreci enceta la gran divulgació, la gran difusió del pensament. La seua entrada, amb aquella invocació a Venus, és d’un lirisme emocionant, un clam a la bellesa i a la vida que ha estat imitat per molts poetes més. L’editorial Acantilado ha recuperat l’excel·lent traducció d’Eduard Valentí, i presenta el llibre amb un acurat pròleg de Stephen Greenblatt, acreditat guanyador del premi Pulitzer amb el seu assaig El Gir, una sorprenent història sobre el poema. Greenblatt explica en el pròleg que durant el Renaixement una còpia del poema va ser descoberta en un monestir d’Alemanya, i enviada a Florència: el poema es pensava perdut del tot, i per això aquella inesperada recuperació va colpir tot el Renaixement italià. Va enlluernar l’ambient neoplatònic de la cort dels Mèdici i va ser un revulsiu contra les asfixiants imposicions de l’Església. Pensadors com Marsilio Ficino o com Giordano Bruno serien fortament influïts, com també alguns pintors, com Piero di Cosimo o Sandro Botticelli. Aquest últim dedicaria a Lucreci la seua famosa obra La primavera, i els estudiosos de l’art ho interpreten com l’escenificació de la famosa a invocació a Venus lucreciana: «Mare dels Enèades, goig dels homes i dels déus, Venus nodridora, que sota les esteles errívoles del cel pobles d’éssers el mar portador de naus i la terra fructífera!». (Aquesta cita pertany a la versió catalana a cura del doctor Joaquim Balcells, que, malgrat l’estil fortament modernista, també mereixeria una reedició). Siga com siga, Greenblatt explica que gràcies a aquella fortuïta troballa Lucreci es va tornar a llegir, i a poc a poc la seua veu es va anar escampant per tot arreu. A França, influint Montaigne; a Anglaterra, influint Francis Bacon. Potser si aquella còpia de Lucreci s’haguera perdut, si no haguera estat descoberta quasi per casualitat, la història del pensament hauria estat molt diferent. Aquesta és la fascinant força de la veu de Lucreci, que ha modulat els temps moderns. Martí Domínguez. Director de la revista Mètode (UV). |
De rerum natura
|
