|
Defensar la ciència dintre de la raó és el llibre més interessant i complet que he llegit sobre filosofia de la ciència en molt de temps. Forma part, amb Els secrets del que és viu de Michel Moranges, d’una nova col·lecció de Publicacions de la Universitat de València anomenada «Pensament científic» que, amb aquests inicis, arranca amb molt bon peu. I sense més preàmbuls passem al llibre, que no es limita sols a les qüestions d’epistemologia de la ciència, sinó que tracta qüestions de sociologia de la ciència, amb la qual cosa situa la ciència en el seu context social, dóna resposta als sociòlegs crítics de la ciència i completa les propostes dels filòsofs de la ciència. I tot açò ho fa amb un estil directe i clar («la claredat és la cortesia del filòsof», com deia Ortega), amb pinzellades d’humor i amb molts exemples d’història de la ciència, que il·lustren la seua anàlisi. El resultat és un llibre estimulant i accessible i, a la vegada, rigorós (32 pàgines de bibliografia en són una mostra) i de gran abast temàtic i físic (amb un total de 488 pàgines). Donarem un tast del que el lector hi pot trobar. En el pròleg l’autora se situa entre el cientisme i el cinisme. En el primer capítol mostra la ciència com un refinament de l’experiència quotidiana (posició defensada abans per autors com Bernal o Ziman, que no esmenta), que fa conjectures, comprova si resisteixen les evidències i les jutja abans d’acceptar-les. Utilitza la metàfora de l’encreuat, on les pistes són com les evidències experimentals i les entrades que es creuen, com les raons. En el segon fa una revisió sistemàtica del que ella, irònicament, anomena «vell deferencialisme», és a dir, Popper, Reichenbach, Kuhn, Lakatos, Feyerabend i tutti quanti. En el capítol tercer aborda el tema crucial de l’evidència científica, més ampla que les dades, i ho exemplifica amb les evidències per a la doble hèlix. Mostra com la comunitat científica estén l’abast de l’evidencia més enllà de qualsevol individu. En el quart parla de la ciència com a investigació empírica sistemàtica, amb molts trets en comú amb la quotidiana, i destaca la importància dels ajuts científics, que no són sols els instruments d’observació. En el capítol cinquè argumenta que la ciència només pot tenir èxit si hi ha un món real susceptible de ser conegut, posició que anomena «realisme modest» i que contraposa amb aquells que diuen que la naturalesa és una construcció. En el sisè afirma que les ciències socials també són investigació empírica sistemàtica, però amb un contingut diferent i tenint en compte la intencionalitat (les creences i metes de la gent per a explicar els seus comportaments). En els següents capítols s’endinsa en temes no habituals de la filosofia de la ciència. Així, en el setè qüestiona el programa fort de Barnes, el radical de Collins i l’etnometodològic de Latour, pel seu relativisme, que soscava les seues aspiracions de veritat, alhora que accepta que la ciència és una institució social dins d’una societat amb la qual interactua. En el capítol vuitè ens parla de la retòrica de la ciència, diferenciant-la de la literatura, i mostra que la terminologia és un altre ajut de la investigació que varia quan aquesta avança. En el novè aborda el tema de quin testimoni científic és acceptable en un judici i el problema que es planteja quan, com és usual, hi ha testimonis experts contradictoris. En el capítol deu aborda el tema de la ciència i la religió, fa referència als conflictes històrics entre elles, així com als més recents (creacionisme i disseny intel·ligent) i qüestiona els intents de reconciliació entre les dues. En el capítol onzè mostra els valors de la ciència: epistemològics (amplifica la nostra capacitat intel·lectual), ètics (la integritat científica) i estètics. Mostra que les evidències tenen poc a veure amb la raça, el gènere o la civilització, qüestiona una ciència amb adjectius (ja siguen aquests nazi, soviètica, feminista o progressista). Però deixa sense respondre la qüestió que planteja sobre si la ciència (o almenys les neurociències o la psicologia cognitiva) ens pot dir alguna cosa sobre els valors. En el darrer capítol, el dotzè, qüestiona el final de la ciència profetitzat per autors com Spengler o, més recentment, per Horgan, al temps que recorda que règims totalitaris o teocràtics poden suprimir-la, com ja va passar amb la ciència àrab o la xinesa. En resum, un llibre de lectura molt recomanable per a científics i professors de ciència (el premi Nobel Weinberg recomana llegir-lo), per a investigadors de l’educació científica i, també, evidentment, per a filòsofs i sociòlegs de la ciència. A més a més, aquesta edició té una molt bona relació entre qualitat, quantitat de pàgines i preu. Jordi Solbes. Departament de Didàctica de les Ciències Experimentals i Socials, UV.
|
Defensar la ciència dintre de la raó |
|
|
«El llibre no es limita sols a les qüestions d’epistemologia de la ciència, sinó que situa la ciència en el seu context social, dóna resposta als sociòlegs crítics de la ciència i completa les propostes dels filòsofs de la ciència» |
