«El mundo que viene», de Juan Martínez-Barea

103-88

Aquest llibre ho té tot per a ser un best-seller. Estètica atrevida, format apaïsat, ritme trepidant, il·lustracions colpidores… Tanmateix, és un assaig, i no una obra de ficció, un llibre que analitza l’estat actual de la tecnologia i del món dels negocis –fonamentalment– per perfilar un escenari futur evocador i alhora creïble: el món que ve.

La idea, i amb ella l’estructura del llibre, és senzilla. El llibre comença amb un capítol amb l’explícit títol d’«El gran tsunami», que és, curiosament, un resum de les conclusions que es poden extraure de la lectura de la resta de l’obra. I aquestes conclusions, aquests tres dogmes que l’autor transmet amb una convicció contundent, són: que el món futur estarà hiperconnectat, que la tecnologia s’accelerarà com mai fins ara i que triomfaran només els que s’adapten a aquestes dues circumstàncies.

L’obra té grans encerts. El ritme, la veracitat i actualitat de les informacions, algunes molt sorprenents, com ara la comparativa entre el preu de l’electricitat fotovoltaica respecte de la convencional, són alguns dels seus punts forts. També ho és l’esperit que transmet l’obra, com pomposament s’anuncia a la coberta, «Una llamada al optimismo y a la acción». En l’opinió de qui escriu aquesta ressenya, el llibre és clarament un encert tant en el tema com en l’estratègia: una obra atractiva, dirigida al gran públic i que enganxa. L’optimisme i l’allau de dades no en són aliens al sex appeal de l’obra. Però, què en diem de les prediccions? El cas de la biologia sintètica, camp en el qual treballo, està redactat de manera breu però clara; se’ns presenta com una tecnologia capdavantera que liderarà la primera de les onades que ja ens estan afectant: la biotecnologia. Però la descripció de les fites i objectius, a mitjan termini, és potser massa optimista. Encara no es poden programar cèl·lules com si foren màquines, i el pitjor és que potser això no es podrà fer mai. Com a biòleg sintètic que sóc, no puc deixar de preguntar-me, per tant, si el hype que impregna aquesta part del llibre no es trobarà també en altres aspectes tecnològics que conec poc o gens.

L’aspecte més criticable, però, d’aquest llibre de lectura altament recomanable, no és el que diu, sinó allò que hi apareix de passada. L’estat de salut del nostre planeta a penes es comenta i, quan es fa, es fa com si no tingués cap relació amb l’impacte que les activitats humanes tenen sobre la Terra. En una contínua suma de proeses tecnològiques, productivitat i allaus de nous habitants –i consumidors–, quasi totes les gràfiques del llibre tenen forma exponencial, una rampa meteòrica cap al futur. Com si el planeta fos infinit. I la gent, els nous habitants del planeta, i també els vells, tots sotmesos al tsunami social i tecnològic que se’ns ve al damunt, a aquest nou món d’oportunitats… què passa amb la gent? L’autor, en un exercici que ressona a darwinisme social, reitera que el món que ve només serà per als preparats, per als agosarats, per als que sàpiguen aprofitar les oportunitats. I els altres? Potser s’entendria millor el missatge del llibre si canviem el «món» del títol, el món que ve, per una altra expressió més explícita: «El capitalisme que ve».

Manel Porcar. Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva (UV).
© Mètode 88, Hivern 2015/16.

© Mètode 2016 - 88. Comunicar la salut - Hivern 2015/16

Institut de Biologia Integrativa i de Sistemes (CSIC-UV)