Tots els amfibis i rèptils dels Països Catalans

102a-80
Amfibis i rèptils de Catalunya, País Valencià i Balears, per
X. Rivera, D. Escoriza, J. Maluquer-Margalef, O. Arribas i S. Carranza, publicat perLynx Edicions i Societat Catalana d’Herpetologia (Bellaterra i Barcelona, 2011, 274 pàgines).

En els darrers anys ha sorgit un planter d’herpetòlegs catalans de gran vàlua que realitzen estudis de transcendència internacional. Tan aviat fan recerca de la fauna autòctona com en fan en altres continents. No crec que sigui exagerat dir que és la millor generació que tenim d’investigadors sobre aquest grup de vertebrats. La prova és que els seus treballs es publiquen a revistes d’impacte arreu del món. La majoria pertanyen a la Societat Catalana d’Herpetologia, entitat molt activa que ha promogut l’obra que comentem.

Tot i que, com és lògic, n’hi ha molts més, els cinc autors de l’obra que ressenyem pertanyen a aquest grup d’investigadors. És a dir, que «no están todos los que son», però sí que «son todos los que están». Per tant, la qualitat i rigor del text estan garantides.

Un altre fet que recolza aquesta embranzida de l’herpetologia catalana és que, el mateix any, l’editorial Omega va publicar una obra igualment important: Anfibios y reptiles de la Península Ibérica, Baleares y Canarias, els autors de la qual són catalans (vegeu la ressenya del Dr. Carranza al número 73 de Mètode). Tanmateix, una guia no fa la competència a l’altra, ja que, a part de l’àrea geo­gràfica que abasten, el planteig és ben diferent, de manera que es poden considerar complementàries.

Totes dues són guies de camp, però la dels Països Catalans és molt més «senzilla». Dedica tres o quatre pàgines a cada espècie i un nombre similar de fotos, mentre que l’altra pot arribar a tenir fins a set pàgines i vint-i-cinc fotos. En total, inclou 67 espècies i 280 fotografies, en front de les 112 espècies i 1.550 fotos de la grossa.

Tot això fa que sigui més ràpida de llegir i també molt més fàcil de portar! En efecte, el format és similar, però el gruix no: la nostra protagonista té menys d’una tercera part de pàgines. Podríem dir, doncs, que és «més de camp».

Indicades aquestes dissemblances en l’obligada comparació de dues publicacions aparegudes simultàniament i sobre el mateix tema, si analitzem el tractament de les espècies no observarem gaires diferències. No de bades els autors han mantingut una bona comunicació, intercanviant informació i fotografies. Atès el rigor amb què han escollit el nom en català, el podem considerar «l’oficial» a partir d’ara. Cada fitxa conté els següents apartats: identificació, hàbitat, distribució, biologia, sistemàtica, biogeografia i conservació. Evidentment, no hi falten els mapes de distribució.

Val a dir que les espècies tractades arriben a 67 perquè s’hi han inclòs les desaparegudes en temps recents i les que viuen en àrees properes o limítrofes, és a dir, que eventualment podrien aparèixer a casa nostra en un futur. I què entenen per «casa nostra»? Doncs no solament els països que s’indiquen al títol, sinó també Andorra, Catalunya del Nord i la Franja de Ponent. O sigui, que el territori que abasta la guia és de forma completa el dels Països Catalans.

La part introductòria és curta però molt interessant, sobretot la descripció del medi físic i el capítol de les postes i larves. En resum, recomanem vivament aquesta guia de la sèrie «Descobrir la natura» per a tots els professionals, aficionats i naturalistes interessats en el tema.

© Mètode 2014 - 80. La ciència de la premsa - Hivern 2013/14

Biòleg, professor, escriptor i fotògraf de natura (Barcelona)