«La cuchara menguante», de Sam Kean

93-73

Davant de la lectura d’aquest assaig sobre la taula periòdica és impossible quedar-se indiferent. Sam Kean, un jove autor llicenciat en Física, passeja el lector per tota la taula periòdica, però no de la manera habitual, període per període o seguint l’ordre alfabètic dels elements. Ho fa de manera temàtica: els diners, el poder, els verins, la guerra, l’art o la bogeria són el fil conductor que segueix l’autor. Tot això magníficament il·lustrat amb biografies i fets històrics curiosos, espectaculars o espantosos: Scott i l’estany, Gandhi i el iode, Napoleó III i l’alumini, els euros i l’europi, el fèmur d’un conill i el titani, Fidel Castro i el tal·li, l’estilogràfica Parker 51 i el ruteni, el rei Mides i el zinc… Si bé és cert que unes poques explicacions requereixen coneixements bàsics de física i química, també ho és la sorprenent claredat amb què l’autor desgrana tot l’entramat del món atòmic.

La lectura de les relacions humanes amb els elements és apassionant. Unes, molt tristes i plenes de patiment, com la relació que va descobrir el doctor N. Hagino el 1946 entre l’arròs i el cadmi a la regió de les mines de Kimioka al Japó. Altres, eufòriques pels diners que van reportar, com en el cas de l’alumini. La majoria, espectaculars per l’important avenç que van permetre en altres camps, com l’ús combinat de neodimi i itri en el làser i les seues aplicacions en medicina. Per no oblidar històries de disputa generacional com la viscuda entre lord Kelvin i Rutherford pel que fa a l’heli i al seu ús en la datació de la Terra…

Molt interessant és també l’homenatge a les dones que va fent al llarg de tot el llibre. A la seua contribució a la construcció i comprensió de la taula periòdica. A vegades, dones anònimes, com totes aquelles xiques (les «computadores»), moltes d’elles esposes de científics en Los Alamos, que es van dedicar a calcular a mà taules de dades en el Projecte Manhattan. Altres vegades, dones que van ser considerades simples aficionades i «mestresses de casa», però que al final van aconseguir un gran reconeixement amb ni més ni menys que un Nobel de Física, com Maria Geopepert-Mayer. Dones com Lise Meitner, que mai va veure la seua gran labor reconeguda amb un Nobel per raons alienes a la ciència, però que sí que té un element en el seu honor, el meitneri. I és clar, Marie Curie i Irène Joliot-Curie –la mare amb dos premis Nobel i la filla amb un– ambdues mortes per leucèmia a conseqüència, probablement, dels seus treballs científics. 

Menció especial a errors i fracassos que en alguns casos van ser la base de grans descobriments, com el cas de Pauling, premi Nobel en química. Pauling, entestat a sostenir que l’hèlix d’ADN tenia tres brins, i que el 1962 va acabar coincidint a Estocolm amb Watson i Crick, però per a arreplegar… el Nobel de la Pau. 

Carmen López Valiente. Professora de Biologia i Geologia en l’IES Districte Marítim (València).
© Mètode 73, Primavera 2012.

 

La cuchara menguante
Y otros relatos veraces de locura, amor y la historia del mundo a partir de la tabla periódica de los elementos
Sam Kean
Traducció de Joan Lluís Riera. Ariel. Barcelona, 2011. 423 pàgines.

© Mètode 2012 - 73. La força del món - Primavera 2012
Doctora en Ciències Biològiques i professora de Biologia i Geologia a l'IES El Clot (València).