«Para la tercera cultura», de Francisco Fernández Buey

104-80
Para la tercera cultura
Ensayos sobre ciencias y humanidades
Francisco Fernández Buey
El Viejo Topo. Barcelona, 2013. 410 pàgines.

Hi ha reflexions que una societat amb capacitat crítica no pot deixar de fer-se. L’actual desenvolupament tecnocientífic –amb els seus reptes i controvèrsies– és part consubstancial de la nostra vida i cal adquirir els coneixements necessaris per tal de superar la simple bel·ligerància en els debats públics i arribar a una discussió integradora. Així, conèixer les investigacions sobre genètica de poblacions pot ajudar a combatre la xenofòbia i el racisme amb arguments racionals, per posar un dels exemples que cita el llibre.

El filòsof vinculat al marxisme Francisco Fernández Buey defensa així, en aquest volum pòstum i inacabat, la necessitat que els humanistes abandonen actituds basades únicament en la tradició literària i que, en un camí recíproc, de doble via, els científics cultiven la formació humanística. No es tracta que l’historiador es convertesca en genetista expert ni que el químic s’especialitze en literatura o teoria política. És més aviat, advocar per un concepte de cultura que supere la divisió entre ciència i humanitats, que deixe arrere qualsevol tipus de rebuig i menyspreu cap als sabers de l’altre. Es tracta, en definitiva, de deixar ben fonamentat «un pont de doble direcció entre cultura científica i cultura artisticoliterària». Una idea de plena actualitat en un context en què, cada cop més, es valora la hiperespecialització.

Però aquesta cultura, a banda de superar la fragmentació entre ciències experimentals, socials i humanitats, cal que siga crítica. Aquest és un punt important del seu pensament perquè, per a Fernández Buey, reconèixer les limitacions de la ciència no significa ser anti-ciència. De fet, admirava profundament Einstein per considerar-lo el primer que va fer una autocrítica de la ciència, que va assumir la responsabilitat social dels científics. Per a l’autor, els perills de la ciència, les implicacions que es deriven dels avenços, han d’estar presents també en el debat social.

Francisco Fernández Buey va morir abans de poder acabar aquest llibre on segur que hagués desenvolupat més extensament tots els seus arguments. De fet, la part més enllestida i revisada és la primera –tal i com apunten els editors al principi de l’assaig–, la dedicada a les humanitats i la tercera cultura. En l’extens primer capítol repassa els autors que van marcar un debat que ha continuat fins avui en dia sobre què és la ciència i quins són els millors mètodes per a arribar al coneixement. Aquesta part, la més llarga del llibre, constitueix un excel·lent repàs a la història de les idees, a la filosofia de la ciència, per la qual cosa no resulta forçat pensar que tenia els seus alumnes en ment quan l’escrivia.

El volum, que ha estat prologat per Alicia Durán, Jorge Riechmann, Jordi Mir i Salvador López Arnal, recull també un interessant capítol on es proposen lectures per a reflexionar conjuntament, científics i filòsofs, sobre aquesta altra forma d’entendre la cultura. Entre les obres proposades, Fernández Buey fa una anàlisi del Galileu de Bertolt Brecht i d’El paradís perdut, de John Milton. També havia considerat interessant incloure-hi un diàleg sobre medicina i humanitats (amb la lectura del corpus hipocràtic) i sobre la influència en la ciència moderna de les obres de Newton i Goethe. Aquests darrers apartats, però, no els va poder acabar i s’han incorporat com a annexos al final del llibre, junt amb algunes anotacions sobre el concepte d’objectivitat i sobre les relacions entre ciència i religió.

«Fernández Buey defensa, en aquest volum, la necessitat que els humanistes abandonen actituds basades únicament en la tradició literària i que, en un camí recíproc, de doble via, els científics cultiven la formació humanística»

De la mateixa manera, l’autor deixa esbossades, en una sèrie d’idees, les conclusions del llibre. Així, adverteix que l’humanista –tot i que no pot convertir-se en un científic strictu sensu– tampoc ha de ser «la contrafigura en queixa constant per les possibles implicacions perilloses o negatives dels descobriments científics o les innovacions cientificotècniques». Aquest esforç, però, exigeix reciprocitat per part del científic. I tot per tal d’assolir una altra cultura, que pressuposa una «cièn-cia amb consciència» i que implica, no només el diàleg entre científics i filòsofs, sinó la comunicació d’aquests amb el públic general. Aquesta perspectiva requereix parar atenció a com es presenten els resultats, al mètode d’exposició. I per a això, ens proposa atendre Goethe i Marx, dos clàssics que se situaren entre la ciència i les humanitats, i que donaren molta importància «a la forma arquitectònica de l’exposició dels resultats». I com es poden començar a canviar les coses? Que l’humanista siga amic de la ciència no depèn només de l’ensenyament universitari, cal anar més enllà, apostar per la racionalitat compartida. L’autor proposa recuperar el sapere aude il·lustrat, tot i que complementat amb l’ignorem i ignorarem, propi de l’autocrítica de la ciència en el segle xx.

En definitiva, el llibre ens mostra que no es pot renunciar a aquesta reflexió sobre el coneixement i la societat en què s’insereix. Falta esbrinar qui pot fer-la millor, si l’humanista o el cien-tífic. L’aposta de Fernández Buey és rotunda: ambdós junts.

I això ens duu a rescatar l’editorial del número 21 (1999) d’aquesta mateixa revista, Mètode, on el seu director, Martí Domínguez, afirmava que «L’objectiu primordial de Mètode és lluitar contra la divisió entre ciències i humanitats, i acostar la ciència –la ciència que a més a més es realitza als nostres laboratoris universitaris– a la societat. […] lluitar contra aquest esquinçament del saber –inversemblant a les portes del segle xxi–, on ciència i cultura semblen cada dia més irreconciliables.»

© Mètode 2014 - 80. La ciència de la premsa - Hivern 2013/14

Observatori de les Dues Cultures, revista Mètode.

Llicenciada en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona i Màster en Història de la Ciència i Comunicació Científica per la Universitat de València. És membre de l’Observatori de les dues cultures, grup d’investigació pluridisciplinari de la Universitat de València que analitza les relacions entre periodisme i ciència. Actualment, la seua recerca se centra en la comunicació del càncer, tant en la premsa com en les xarxes socials.