«Santiago Ramón y Cajal», de Juan Antonio Fernández Santarén

90-85

Entre les novetats editorials aparegudes en 2014, any en què es complia el vuitanta aniversari de la mort de Santiago Ramón y Cajal (Petilla de Aragón, 1852 - Madrid, 1934), destaca per damunt de la resta la recent publicació de l’epistolari del metge navarrès, en una rigorosa i, a la vegada, accessible edició (amb la transcripció depurada de les cartes i semblances biogràfiques dels seus destinataris, però sense notes que entrebanquen la lectura) a cura de qui potser és el major expert en la seua vida i obra: el professor del Departament de Biologia Molecular de la Universitat Autònoma de Madrid Juan Antonio Fernández Santarén. Un llibre tan necessari com sorprenent, no sols pel seu contingut, inèdit durant vuit dècades, sinó pel rerefons polèmic i un tant descoratjador que ens posa al davant. 

I dic açò perquè en obrir el gruixut volum ens topem de cop i volta amb una «Nota aclaratoria de los herederos de Santiago Ramón y Cajal» en la qual María Ángeles Ramón y Cajal, néta del premi Nobel, argumenta que, tot i la quantitat d’homenatges i reconeixements post mortem rebuts pel seu avi, aquest ha estat víctima, durant els darrers seixanta anys, d’una campanya difamatòria iniciada per l’advocat García Durán Muñoz, responsable de divulgar una imatge falsa de l’històleg («se dedicó durante todos los años de su vida y apoyándose en fuentes verbales de dudosa autenticidad, a tratar de manipular la intachable conducta personal y familiar de D. Santiago») que investigadors de la talla de Laín Entralgo, Agustín Albarracín o López Piñero haurien contribuït a perpetuar («ninguno de ellos tuvo el menor inconveniente en manejar textos, fotografías familiares, dibujos, etc., sin el permiso de sus propietarios, los hijos de D. Santiago»), amb l’excusa de voler «humanitzar» Cajal. De fet, la portaveu de la família va més enllà i no dubta a afirmar que, si per ella fóra, les cartes que ara llegim mai no s’haurien publicat, puix a l’autor no li hauria agradat gens l’exposició de la intimitat que comporta la publicació d’una correspondència privada. Tanmateix, i tenint el compte l’enorme esforç de l’editor i de la Fundación Ignacio Larramendi, entitat impulsora i finançadora del projecte, s’ha donat el vistiplau al llibre amb la intenció, conclou l’hereva, que la figura del científic puga ser realment coneguda i ponderada.

Però, per si açò fóra poc, no acaba ací la peripècia editorial d’aquest epistolari. En realitat, el més greu ho conta l’editor a la seua sucosa introducció, on ens narra de manera detallada –i documentada – una història gairebé novel·lesca, impròpia d’un país del «primer món». I és que, com diu Fernández Santarén, editar les cartes de Cajal hauria d’haver estat una empresa senzilla «si los acontecimientos acaecidos con su legado hubieran tenido un mínimo de lògica». Lamentablement no ha sigut així i entre la gran quantitat de documents i objectes personals que han anat desapareixent, l’autor calcula en unes 12.000 el nombre de cartes «perdudes» misteriosament durant un període en què el seu llegat s’ha conservat en unes condicions que, per dir-ho de manera suau, no han estat les millors (l’editor parla, literalment, de cartes guardades en caixes de galetes i d’altres episodis, igual d’inversemblants, que revelen la negligència i la desídia dels responsables que haurien d’haver vetllat per aquell patrimoni). 

Per sort, i gràcies als dos útils apèndixs finals –un amb la distribució cronològica de la correspondència i l’altre amb la relació de les cartes localitzades fins el moment actual– que incorpora aquesta edició, sabem que, de moment (hi ha la possibilitat que en puguen aparèixer moltes més, ara il·localitzables o en mans privades), han sobreviscut al naufragi un total de 3.510 cartes (1.381 d’escrites per Cajal i 2.129 de rebudes per ell) que cobreixen el lapse que va entre el 1876 i el 1934. D’aquestes, conservades –paradoxalment– en la seua major part a la Biblioteca Nacional d’Espanya (i no a l’Institut Cajal del CSIC, dipositari legal del llegat), el llibre en recull una ampla i representativa selecció distribuïda en nou capítols (l’escola histològica, científics nacionals i internacionals, escriptors i artistes, polítics i personalitats, institucions, periodistes i periòdics, familiars i un apartat final miscel·lani), segons el vincle personal o la filiació professional dels interlocutors en el diàleg epistolar. Un autèntic tresor documental i una veritable mina de dades, d’un innegable valor històric, que ens permet –com diu l’editor– apropar-nos a la realitat sociocultural de l’Espanya i l’Europa dels últims anys del segle xix i el primer terç del segle xx, no debades conegut per la historiografia com «Edat de plata» de la cultura espanyola.

D’altra banda, convé remarcar igualment que, si bé resulta forçosament incomplet, aquest epistolari esdevé, des d’ara mateix, una referència ineludible dins la bibliografia cajaliana i un complement ideal dels llibres més autobiogràfics del Nobel de Medicina (les seues memòries, Mi infancia y juventud i El mundo visto a los ochenta años, o el recull de pensaments i aforismes, Charlas de café), atès que ens mostren el Cajal més íntim i ens ajuden a perfilar millor el retrat d’un ésser humà polièdric que, fins ara, únicament podíem conèixer a través dels textos editats mentre era viu i escrits deliberadament per a ser publicats. Des d’aquest punt de vista, opine que, tot i els obstacles que ha hagut de superar la investigació, o justament per això, ens trobem davant d’un llibre que reclama la nostra atenció i que mereix, com a mínim, aquest breu comentari.

Francisco Fuster. Institut de Llengua, Literatura i Antropologia (CCHS- CSIC, Madrid).
© Mètode 85, Primavera 2015.

 

Santiago Ramón y Cajal
Epistolario 
Juan Antonio Fernández Santarén
Fundación Ignacio Larramendi / La esfera de los libros. Madrid, 2014. 1.396 pàgines.

«Convé remarcar que,
si bé resulta forçosament incomplet, aquest epistolari esdevé una referència ineludible dins la bibliografia cajaliana i un complement ideal dels llibres més autobiogràfics del Nobel de Medicina»

 

 

© Mètode 2015 - 85. Viure amb el canvi climàtic - Primavera 2015

Departament d’Història Moderna i Contemporània (UV, València)