La pintura en certa manera salva el gènere humà, genera emoció, reflexió, enriqueix, motiva per viure serenament.
Francisca Mompó
«Francisca Mompó conjuga l’expressivitat, dins d’un ordre. I ella mateixa confessa que el seu estil es troba en el primitiu pop art»
Hi ha un aspecte en el món quotidià de Francisca Mompó que crida l’atenció: l’espai on pensa i pinta els seus quadres. És l’estudi en què van treballar Rafael Solbes i Manuel Valdés, quan van ser Equip Crònica. Allí va treballar també la nostra pintora, quan Manuel Valdés ja firmava la seua obra com a Valdés, i allí va continuar treballant, quan Manolo es va traslladar a Nova York.
Però aquesta herència no es va reduir al lloc. Potser per tractar-se d’un lloc poderós, amb una càrrega de vivències plàstiques tan forta que resultava impossible d’eliminar. Per això Francisca Mompó continua una llarga trajectòria popartística, tan arrelada al territori valencià.
I quina és l’aportació de Francisca Mompó? Què té la seua pintura que no tinga la resta de la producció popera? La majoria dels estudiosos coincideix a dir que conjuga l’expressivitat, dins d’un ordre. I ella mateixa confessa que el seu estil es troba en el primitiu pop art, en tant que va servir de pont entre la tradició abstracta i la figuració contemporània. I amb aquesta declaració de principis no fa sinó recordar-nos els seus començaments abstractes, el seu interès per la matèria i el gest. «Es tracta de conciliar situacions d’objectes i persones amb elements formals d’absoluta arrel abstracta, informalista o geomètrica». Quasi res! Encara sort que, al final, la lectura li pot resultar més aviat fàcil a l’espectador.
I és que «Francisca Mompó torna constantment al lloc del crim», assegurava Carlos Pérez, a finals de 1999, amb motiu de la mostra «Encàustiques», presentada al castell de Requena. I la mateixa autora li ho confessava a Martí Domínguez en El País: «No t’enganyes. El pintor ha d’anar a la font! Alla on tu t’estàs no vindrà res a buscar-te. Jo no tinc res a descobrir al carrer del Túria! Això és una visió idealista de l’art… Elspintors sempre busquem l’auxili de les avantguardes. Després ho dus al teu registre. El treball d’un pintor és de corredor de fons, és un llarg procés de maduració, que va entenent quins són els grans èxits de l’avantguarda artística del moment i estirant del fil.»
En els seus començaments hi ha –sembla que de manera clara– la seua reflexió sobre els diferents accents popartístics que en el món –món occidental, més aviat– s’han esdevingut. Per la meua part –dit siga amb tot el risc que calga–, em sembla oportú afegir-li algunes influències –bones, per descomptat– més, com ara les del Dada, Arroyo i Adami, Linder i Condo, com també les d’altres creadors més o menys narratius.
La pintura de Francisca Mompó és àmplia en suggeriments, alhora que es manifesta amb la suficient ambigüitat per propiciar múltiples lectures. Vaja, que, com dirien els semiòtics, ens trobem davant d’una obra polisèmica. I això és bo? Això és boníssim, ja que –a l’hora de contemplar-la– provoca reflexions diferents i diferenciades, personals i intransferibles. I això, tal com està el panorama reflexiu, s’ha d’agrair.
