Boscos, bardisses i herbassars: quinta essència de la Ribera

De vegades, com en aquesta salzeda en el riu Cabriol prop d’Enguídanos, diverses espècies arbòries i arbustives s’ensenyoregen del caixer del riu i fins i tot cobreixen la superfície de l’aigua.
Foto: A. Aguilella


Forests, hedges and grasslands: quintessence of the riverbank or “ribera”
. The riverbank constitutes a very different habitat to the Mediterranean countryside that surrounds it. The dynamic of the river has carved out a series of niches characterised by their wide heterogeneity and dynamism. Forests, hedges and grasslands make up the essence of the damp riversides. From earliest times, these ecosystems, with their depth and quality of soils as well as the hydrological regime of the basin, have been used by man to plant irrigated crops, eventually modifying the course of the river. The quality of the riverside environment is in a serious condition and demands the habitats found there to be re-evaluated, with the need for measures of protection to be taken to avoid their destruction.

Els pobladors mediterranis sempre han buscat la proximitat dels rius. Aquests han estat font de riquesa i han permès el desenvolupament humà. La necessitat d’aigua ha estat una constant en l’evolució humana, però a mesura que ha anat desenvolupant-se culturalment i demogràficament, aquesta necessitat ha anat incrementant-se. Fer-se lloc en la ribera li ha exigit lluitar contra la feraç vegetació de boscos, bardisses i herbassars. El resultat d’aquesta intensa i íntima relació de l’home amb la ribera es palesa en la rica terminologia que s’ha desenvolupat per a designar aquests boscos i bosquetons (alberedes, xopades, pollancredes, salzedes, omedes, tamarigars, freixenedes, vernedes), matolls riparis (baladrars, gatelledes, sargars, alocars, esbarzerars, espinars) o herbassars (creixenars, jonqueres, jonqueroles, mansegars, siscars, bogars, senillars, canyars, fenassars, grameres).

La relació de l’espècie humana amb el bosc riberenc sempre ha estat negativa per a aquest, almenys en les zones més densament poblades, com pot ser el cas del litoral valencià. Excepcionalment, en les àrees de muntanya, les poblacions humanes han sabut mantenir-se més prop de l’equilibri entre l’explotació dels recursos dels rius i la seua preservació, gràcies a uns usos tradicionals més conservadors, però també per la baixa demografia i les limitacions del clima serrà per a la seua explotació agrícola. En qualsevol cas, és justament en aquestes àrees de muntanya, en zones despoblades o gorges inaccessibles, on únicament es conserven avui dia els boscos de ribera en tota la seua esplendor.

L’hàbitat fluvial

La vegetació de ribera és un tipus de vegetació azonal, relativament independent del clima general del territori. A les zones d’elevada pluviometria, com al nord de la península o a la resta d’Europa, les diferències amb la vegetació dominant poden no ser molt acusades. En canvi, a les zones de climes secs o fins i tot semiàrids mediterranis, la vegetació ripària apareix com una formació arbòria o arbustiva frondosa de distribució linear o que serpenteja els camins de l’aigua, que contrasta fortament amb el paisatge circumdant, raó per la qual ha estat denominada amb freqüència vegetació o bosc en galeria.

   No sabem amb certesa quin devia ser l’abast de les riberes en condicions prèvies al desenvolupament demogràfic de l’espècie humana, però de bon segur resultaríem sorpresos per la seua magnitud. Els sòls dels terrenys riberencs són rics, profunds i amb un bon règim hídric, per la qual cosa estigueren des de ben prompte aprofitats per a l’agricultura i el pasturatge. Les millors hortes riberenques se situen en l’antic domini de l’albereda i l’omeda.

Les riberes fluvials constitueixen un dels hàbitats més amenaçats d’Europa. A Espanya, dels caixers fluvials existents (60.000 km), en més del 80% el bosc de ribera ha estat destruït. Els usos agrícoles, extractius (aigua potable, àrids, fusta, etc.), la creixent contaminació per residus urbans i industrials i de vegades algunes infraestructures de conservació, emparades en tècniques poc contrastades que comporten la remoció total dels llits, són les principals amenaces per als nostres ecosistemes fluvials en l’actualitat.

L’estat actual de la vegetació de ribera a les terres baixes iberollevantines (conques del Segura, Xúquer, Túria i altres rius casolans), amb algunes petites excepcions, és des d’un punt de vista ambiental i paisatgístic dolenta en molts trams i pèssima en altres (per exemple al Baix Segura i al Vinalopó). El cas més freqüent és l’absència total del bosc de ribera, el lloc del qual l’ocupen extensos canyars amb escassa diversitat o, pitjor encara, herbassars nitròfils, més propis de les runes i abocadors que d’un ecosistema tan singular a les zones seques mediterrànies. L’extensió del bosc de ribera es va veure secularment minvada per la constant expansió dels regadius, fins reduir-lo a una estreta filera d’arbres com a única protecció residual dels marges a l’erosió produïda per les riuades. Però aquesta franja encara es va anar destruint i fragmentant gradualment des dels anys 60 fins a l’actualitat.

A més, a aquesta crítica situació cal afegir un oblit quasi secular en el pensament de naturalistes, ecòlegs i ecologistes que han dirigit la seua atenció envers hàbitats més emblemàtics com el bosc mediterrani (carrascars, savinars, rouredes, etc.), les grans zones humides que constitueixen autèntics reservoris de diversitat d’aus o els ecosistemes costaners amenaçats per l’especulació urbanística. Solament en els últims anys s’ha començat a albirar un cert canvi d’actitud que permet esperar un millor futur per a les riberes. En la recent Directiva d’Hàbitats (CEE, D 92/43), que estableix les categories d’hàbitats naturals, hàbitats d’interès comunitari i hàbitats naturals prioritaris, com a categories de gestió ambiental comunitària, es presta una especial atenció als hàbitats de ribera, de tal manera que una gran part d’ells estan codificats en els annexos d’hàbitats que cal conservar. 

No obstant això, aquesta situació podria millorar-se en poques dècades si canvien les formes d’entendre els usos potencials de les riberes i si s’estableixen normes de protecció més severes, seguides de plans de restauració realitzats per científics i tècnics ambientals competents. A la curta seria imprescindible escometre inventaris i estudis cartogràfics de detall i plans de protecció de tots els retalls del bosc de ribera que encara es conserven, i des d’aquest punt fomentar-ne la recuperació i major extensió futura. En qualsevol cas, com diu González del Tánago, la recuperació de la morfologia fluvial natural del riu, així com la dinàmica fluvial i un règim de cabals ecològic, es perfilen com a factors principals per a la restauració global dels ecosistemes riparis.

Riberes saludables

   Les galeries ripícoles ben desenvolupades són essencials per a la prestació d’un conjunt de serveis rellevants tant per a l’ecosistema com per a la societat, la qual poques vegades n’és conscient. Entre aquests serveis ecològics cal esmentar el seu paper com a filtre biològic de nutrients i altres substàncies contaminants, la capacitat de retenció de sediments, l’estabilització de marges, la conservació d’hàbitats i espècies, la regulació biofísica del medi i la qualitat escènica.

La vegetació riberenca, especialment l’arbòria i l’arbustiva, actua com a filtre biològic per l’absorció de la pol·lució difusa, principalment l’excés de nutrients produït per l’adobament dels conreus dels encontorns, impedint o limitant l’arrossegament cap al curs d’aigua. El gran poder erosiu de l’aigua del riu, i en especial en els rius de règim torrencial, provoca l’arrossegament del sòl i la vegetació herbàcia, fins i tot de vegetals llenyosos de port considerable. Quan el bosc riberenc està ben desenvolupat, aquests tendeixen a estabilitzar els marges. D’altra manera, l’abundància de sediments en suspensió pot tenir efectes ambientals perniciosos, pot reblir els llits fluvials i disminuir la penetració de la llum en la columna d’aigua. La vegetació de ribera, per la capacitat que té de retenir els sediments, disminueix substancialment la seua entrada al sistema aquàtic.

El bosc al·luvial és un hàbitat preferencial per a moltes espècies de mamífers, aus, rèptils, amfibis i insectes. Les plantes proveeixen d’aliment i protecció, i així es constitueixen en un factor condicionant de la diversitat biològica riberenca. La presència d’aigua abundant, sumada a una vegetació esponerosa i diversa, representa un còctel ideal per al desenvolupament d’una rica comunitat d’animals. Moltes zones riberenques constitueixen un element fonamental per a certes aus migratòries, fins i tot arriben a constituir un important refugi d’hivern. Això és especialment cert per a moltes aus aquàtiques, però també per a multitud de petits ocells insectívors provinents de les fredes terres centre i nord-europees.

Un paper fonamental de la vegetació que ressegueix els cursos d’aigua és el de corredor ecològic. Les riberes constitueixen un sistema de xarxes que connecten amb la resta d’ecosistemes adjacents, per la qual cosa la seua conservació i restauració no es pot considerar de manera aïllada, sinó a escala de conca hidrogràfica. No n’hi ha prou amb conservar petites taques aïllades o fileres d’arbres, sinó que és necessari mantenir l’estructura del bosc i la seua connectivitat. El bosc ripari constitueix a més, en el nostre territori, un dels pocs refugis de vegetació caducifòlia, per la qual cosa resulta un hàbitat insubstituïble per a la flora. Les riberes sota clima mediterrani presenten espècies que es troben en l’extrem de la seua àrea de distribució, les quals han evolucionat amb canvis infraespecífics (varietals, poblacionals, ecotips, clons naturals), que afavoreixen la seua supervivència sota unes condicions de major insolació i dèficit hídric.

La vegetació ripícola controla el flux de radiació luminosa que arriba al llit dels rius mitjançant l’ombra que projecta sobrel’aigua. Açò es especialment important per als salmònids i altres peixos, que es veuen desafavorits per l’augment de la temperatura de l’aigua i per la reducció de la quantitat d’oxigen dissolt en l’aigua. La galeria ripícola proporciona l’ombra indispensable per al control de nombrosos processos i modifica el microclima del riu. La qualitat escènica del paisatge fluvial està indisolublement lligada a la presència de vegetació en els marges dels cursos d’aigua, especialment en territoris mediterranis on la verdor de la ribera contrasta amb la sequera dominant del paisatge. La contribució escènica de la vegetació es veu emfatitzada quan es conjuga amb altres factors com la meandrització del riu, l’encaixament o la presència d’elements que testimonien la interacció de l’home amb el riu al llarg del temps.

Figura 1. Representació esquemàtica de la zonació catenal i distints elements de la vegetació de riberes.
1) Banda de vegetació arbustiva o d’helòfits; 2) banda de vegetació del bosc de ribera. Elements; bo: bosc de ribera; so: sotabosc herbaci; li: sotabosc arbustiu (esbarzerars); ba: bardisses ripàries; he: helòfits; hi: hidròfits.

Les zonacions ripàries

Una de les principals particularitats dels sistemes fluvials és el seu marcat gradient unidireccional aigües avall. L’aigua sempre flueix cap a la mar, portant llavors, sediments, branques furtades als arbres del riu, matèria orgànica en descomposició, etc. Aquest és el concepte de flux ripari, els efectes del qual sobre la vegetació són el resultat de la suma de dos components: un de continu, reflectit en l’erosió i dipòsit de sediments, deguts al transport normal del llit, i un altre d’episòdic, a causa de les avingudes i crescudes que ocorren amb certa periodicitat, capaços de desenvolupar una forta acció erosiva sobre el llit i la vegetació, inundació prolongada, soterraments, etc. Part d’aquest flux del riu ha estat interromput per les preses i embassaments que barren el pas cap a la mar.

La major o menor proximitat al llit (presència d’aigua freàtica), i la major o menor intensitat de la inundació lateral, condicionen i organitzen l’hàbitat ripari. Com a conseqüència de tot això, en la vegetació ripària es presenta una clara zonació catenal o toposeqüència. El fenomen de la zonació ripària és relativament fàcil d’observar als rius mediterranis i septentrionals d’Europa (fig. 1). Fisonòmicament queda ben delimitat en les denominades habitualment franges o bandes de vegetació ripària.

Heterogeïnetat d’ambients

    L’enorme dinamisme de les comunitats influïdes pel règim de crescudes obliga a enfocar la ribera des d’un punt de vista temporal, a més de l’espacial, per tal de comprendre la dinàmica i raó de ser de cada comunitat. L’efecte de la irregularitat dels cabals té com a conseqüència més evident l’arrossegament de materials en determinats punts i la deposició en altres després del transport. El camí de l’aigua canvia sovint deixant braços de riu morts, privats del flux d’aigua, deixant llacunes o tolls temporals que són reomplerts per cada crescuda. Es a dir, es creen nous hàbitats aptes per a colonitzar mentre que en desapareixen d’altres en diferent grau de consolidació. En altres casos es produeix un rejoveniment de la vegetació, la qual cosa estimula la successió vegetal per tal de refer les ferides. Com se sol dir popularment, “fer i desfer, faena de matalafer”, aquesta és, al capdavall, l’essència del riu, construir i destruir.

Els tamarigars, que de vegades actuen com a substitució de l’albereda, sobretot en territoris molt secs, serpentegen resseguint els rius com en aquesta fotografia del Segura, prop del Puente de Híjar.
Fotos: A. Aguilella

El resultat d’aquesta rica diversitat d’ambients és que la vegetació de ribera se sol configurar com un mosaic de diverses comunitats en distints graus d’evolució, la qual cosa permet, o exigeix, el manteniment d’estructures metapoblacionals. En el moment actual aquestes comunitats arbustives i herbàcies dominen el paisatge riberenc, substituint al bosc desaparegut. Però, fins i tot en condicions naturals, no tota la ribera devia ser domini del bosc sinó que la devia compartir en major o menor mesura amb aquests tipus de vegetació.

Les zones inundades són l’ambient de les plantes aquàtiques que colonitzen el mateix curs de l’aigua així com zones de notable entollament. Hi ha espècies per a totes les situacions. Per a les aigües corrents, per a les estancades, per a les de moviment limitat, etc. Espigues d’aigua, volantins i llentilles d’aigua figuren entre les més freqüents. Els aiguals i mulladius d’aigües tranquil·les i poc fondes permeten el desenvolupament de la vegetació helofítica. Canyissars, bogars i mansegars solen ser les formacions més esteses. Els fangars de vora riu formats pels llims dipositats pel corrent del riu són un territori adobat per a la producció de biomassa i per tant són ràpidament entapissats per vegetació herbàcia. Els creixenars són herbassars d’herbes sucoses que es fan a la mateixa vora del riu, en aigües eutròfiques de pocs centímetres de profunditat. Els terrenys més estables, amb el temps es cobreixen de jonqueres, i encara a la tardor, els sòls exondats a l’estiu, porten un altre tipus específic d’herbassar higronitròfil dominat per la presseguera i el gram d’aigua.

    A les zones aclarides en el territori del bosc de ribera, es fan prats de diversa mena, com els fenassars, que s’estenen entapissant densament el sòl, molt sovint cobrint camps abandonats, i grameres que s’estenen en les zones més trepitjades. Totes dues, a més, signifiquen els primers estadis per a la recuperació del bosc. Això no obstant, aquesta reconstrucció té un altre aliat incondicional que és la bardissa, on s’ensenyoregen els esbarzers. Aquestes plantes, proveïdes de tiges arquejades, que fan ús de les seues grans i corbades espines per tal d’ancorar-se als arbres o entrelligassar-se amb altres de la seua espècie, constitueixen un inexpugnable filat que recobreix i protegeix el sòl, tot i accelerant la recuperació de la vegetació, a més de proveir d’abundants fruits per a nodrir l’avifauna.

Barrancs i rambles: reialme de sargues i baladres

En determinats llits amb estiatge prolongat o amb petit cabal permanent que discorre sobre llit rocós sense sòl de ribera, sota condicions de torrencialitat estacional, el desenvolupament del bosc de ribera es veu limitat i és substituït per matolls. Als barrancs i rambles la vida resulta molt distinta de la dels rius. La discontinuïtat, magnitud i incertesa de la circulació es tradueix en un efecte destructor que tendeix a seleccio nar rigorosament el seu poblament vegetal. A les zo nes mediterrànies amb substrats calcaris, com és el cas de la façana marítima valenciana, es desenvolupen els baladrars, on s’entremesclen sisques, esbarzers i tamarius, formant bosquines més o menys denses depenent de l’activitat hídrica. En rius d’aquestes característiques en altres zones peninsulars es fan els anomenats tamujares (formacions de Securinega tinctoria) al vessant iberoatlàntic, i alocars (Vitex agnus-castus) al vessant iberomediterrani, per exemple al nord de l’Ebre.

El baladre no pot aplegar a les zones de muntanya. El fred el deté poc més tard que al margalló, que queda en la terra baixa termomediterrània. En aquestes condicions dominen el paisatge denses salzedes arbustives que no solament es fan als barrancs i rambles, sinó també com a primera banda a la vegetació ripària, on l’efecte de les revingudes i la inundació són majors. La gran flexibilitat dels vímets, que tan ben aprofitada ha estat per a l’elaboració de cistelles i altres objectes artesanals, és una característica de primera necessitat en aquest ambient, així com la capacitat de rebrotada i arrelament. Els salzes més frequents són la sarga, el sàlic, el salze triandre, el gatell i, en menor mesura, la vimetera.

Figura 2. Alguns representants habituals dels boscos riparis (a sota), i de les seues orles (a dalt), mostrant diferències en la dispersió zoòcora i anemòcora respectivament. a) Esbarzer (Rubus ulmifolius); b) Lonicera hispanica; c) roser caní (Rosa canina); d) espí blanc (Crataegus monogyna); e) roldor (Coriaria myrtifolia); f) sanguinyol (Cornus sanguinea); g) om (Ulmus minor); h) àlber (Populus alba); i) freixe (Fraxinus angustifolia); j) blada (Acer granatense); k) salze blanc (Salix alba); l) tamariu (Tamarix canariensis).
Dibuix: S. Ríos

Una meravella de natura 

   Siga com siga, la vegetació riberenca és, a més de la pell verda del riu, la síntesi de la interacció de múltiples factors ecològics i històrics. Un llibre obert que ens desvela la vida més íntima dels rius. Des de la primera pàgina on ens parla d’ambients muntanyencs, on cada primavera es fon la neu que nodreix el riu en la seua capçalera, fins a l’epíleg protagonitzat per les planes al·luvials litorals on s’atura l’incessant transport d’aigües tèrboles que s’obrin camí cap a la mar. Ben bé paga la pena reflexionar sobre la relació amb el món ripari des d’una base de respecte i consideració envers aquesta meravella de la natura.

Bibliografia
Costa
, M., 1999. La vegetación y el paisage vegetal en las tierras valencianas. Ed. Rueda. Madrid.
Blanco et al., 1997. Los bosques ibéricos. Una interpretación geobotánica. Planeta. Barcelona.
Folch, R. ,1981. La vegetació dels Països Catalans. Ketres.
Barcelona.

Antoni Aguilella. Jardí Botànic, Universitat de València.
Segundo Ríos.
Centro Iberoamericano de la Biodiversidad-CIBIO, Universitat d’Alacant.
© Mètode 38, Estiu 2003.

 

 

 

«A Espanya, dels caixers fluvials existents (60.000 km), en més del 80% el bosc de ribera ha estat destruït»

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Salzeda de muntanya. A les zones muntanyenques els salzes arbustius, principalment sargues (Salix elaeagnos subsp. angustifolia), prenen gran protagonisme perquè són una de les poques espècies que poden suportar la violència de les crescudes sobtades. Mostra d’un sargar al riu de Millars. Foto: A. Aguilella

 

Les pollancredes, sovint substituïdes per plantacions d’espècies híbrides de xop com en aquesta fotografia, donen un toc especial de color i calidesa al paisatge quan s’acosta l’hivern.
Foto: A. Aguilella

 

 

«Cal afegir un oblit quasi secular en el pensament de naturalistes, ecòlegs i ecologistes, que han dirigit la seua atenció envers hàbitats més emblemàtics com el bosc mediterrani»

 

 

 

L’albereda és el bosc de ribera per excel·lència. En aquesta imatge, presa en el riu Túria al seu pas per La Olmeda, es pot veure un bosc jove d’àlbers colonitzant les terres adjacents al riu.
Foto: A. Aguilella

 

Molt sovint, per poder travessar serres i muntanyes i arribar a la mar, els rius s’obren camí a través de profunds tallats com aquest de Chillapájaros, al riu de Millars, més amunt de Montanejos. Cal destacar les taques que s’observen dins l’aigua, que corresponen a mates d’espiga d’aigua (Potamogeton pectinatus).
Foto: A. Aguilella

 

 

«Com se sol dir popularment, “fer i desfer, faena de matalafer”, aquesta és, al capdavall, l’essència del riu, construir i destruir»

 

 

 

Els barrancs mediterranis, com aquest dels encontorns de Cof­rents, a l’estiu s’engalanen amb la floració rosada del baladre (Nerium oleander).
Foto: A. Aguilella

 

 

En els trams baixos dels grans rius valencians, el bosc fluvial ha estat substituït per canyars antròpics tan densos que quasi contacten els d’una riba amb els de l’altra. Canyars del riu Túria al seu pas per Bugarra.
Foto: A. Aguilella

 

© Mètode 2013 - 38. Camins d'argent - Estiu 2003