|
Geographical Science, painting and beauty. This article reflects on the geological and geographical foundations of beauty, which is reminiscent of the title of an article written in the twenties by the Mallorcan Bertomeu Darder Pericàs, and which enables us to relate landscape painting and geographical science directly. To explain geography through landscape painting –and visa versa– could be a way to look in depth at the humanization of Science as well as into the scientific reasoning underlying the representation of nature. Hi ha decididament dues formes d’enfrontar-se al repte d’harmonitzar la producció artística, la natura i l’explicació geogràfica. La primera és negant-ne la possibilitat. La segona, defensant-la. Ortega y Gasset en un article de 1957 es mostrava partidari de la primera opció quan escrivia: «Llevad al mismo paisaje un cazador, un pintor y un labrador: los ojos de cada uno verán ingredientes distintos de la campiña; en rigor, tres paisajes diferentes. Y no se diga que el cazador prefiere su paisaje venatorio después de haber visto los del pintor y el labrador. No; estos no los ha visto, no los verá nunca.» La segona posició tenia un defensor també il·lustre: Alexander von Humboldt. En la seua monumental obra Cosmos (1845-1858) escrivia la importància de la influència del món exterior sobre la imaginació i el sentiment, «influència que ha donat en els temps moderns un poderós impuls a l’estudi de les ciències naturals» i defensava que aquest impuls havia estat protagonitzat per «l’animada descripció de regions llunyanes, per la pintura de paisatge, sempre que caracteritze la fesomia dels vegetals [i] per les plantacions o la disposició de les formes vegetals exòtiques en grups que contrasten entre si». Certament la relació entre geografia, art i natura és manifesta. Josep Sureda i Blanes, doctor en farmàcia i químic, alcalde d’Artà i primer traductor de Die Balearen de l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, en un article escrit als anys vint del segle passat a la revista Llevant, una publicació definida per algú com mallorquina i catòlica, demanava la compatibilitat entre «la poesia de la naturalesa» i els «mètodes de la ciència». «Es tracta –diu– de dos sistemes complementaris que ja Goethe va saber fondre en un sol mètode.» I en parlar de mallorquins, recorde ara les paraules d’un jove Vicenç Maria Rosselló Verger, catedràtic de Geografia Física a la Universitat de València, que el 1964 escrivia –en castellà, malgré lui–: «Si el Mediterráneo es un mar entre montañas, Mallorca es su mejor compendio; el paisaje de la isla siempre se ve cerrado, como en un cuadro del Quattrocento por las sierras de perfil cortado.» La comparança del paisatge de Mallorca vista per un geògraf amb un quadre del Quattrocento és significativa. Però encara n’hi ha més: és o no és el següent fragment de Rosselló indicatiu d’una impressió plenament «pictòrica» de la geografia?: «Hacia levante se inclina el altiplano y desemboca en un golfo de verdor de donde emergen en gran número las vistosas ruedas de los molinos… La villa, de un tinte amarillo dorado, preside las dispersas casitas cuya blancura puntea el azul-verde de la alfalfa, rodeada de almendros y frutales, viñedos, pinares y garrigas». Però, a més, un geògraf cerca sempre un punt de vista, una elevació del terreny des d’on captar l’escena… Igual que un pintor. Rosselló afirma: «La más clara impresión de una comarca se tiene contemplándola desde algunos puntos elevados: los Puigs de Randa, Consolació, Sant Salvador… Consolació, el montecillo humilde de Santanyí […] va a ser la mejor atalaya […] Se contempla la costa de Porto Colom hasta más allá de Campos y en ella Cala d’Or, con sus casitas blancas, Porto Petra, las bellas calas familiares de los pescadores, contrabandistas y pintores.» Pescadors, contrabandistes, pintors i…, geògrafs!, com el mateix Rosselló, que ha estudiat una a una totes aquelles cales de Mallorca. Aquelles cales del sud-est de l’illa que eren destinació final de pintors i de geògrafs i, per això, amidades i immortalitzades a parts iguals pels uns i pels altres. Pels uns, com Rosselló, des de la ciència geomorfològica. Pels altres, com l’argentí «nacionalitzat» mallorquí Francisco Bernareggi, des de la pintura. Hom diu de Bernareggi (1878-1959) que se sentia tan lligat a aquells indrets que es disgustava molt en veure passar, sols passar, qualsevol altra persona, i encara més un altre pintor. Amb aquest precedent, és fàcil endevinar que la nostra tesi és clara: els punts en comú entre geografia, natura i art –començant pel «punt de vista», en sentit físic i preeminent de l’espai–, són tants que ben bé es podria analitzar i explicar el croquis geològic i la configuració física del relleu a través de la pintura i, en general a través de la representació de l’espai, és a dir, de la cartografia i, per filar més prim, essencialment de la cartografia precontemporània, tan significativa com naïf. Tanmateix, la tesi té una cara oculta: també es podria explicar l’art i la pintura per la geografia. Això i no una altra cosa és el que va recollir el geòleg mallorquí de primeries del segle passat Bartomeu Darder Pericàs, amb un treball de títol impagable: Els fonaments geològics de la bellesa de Mallorca (1928). La bellesa, doncs, tenia un component racional: la geologia com a substrat incommovible, la geomorfologia com a catalitzador visual de formes i la geobotànica com a matisadora dels colors. El silogisme està servit: si la bellesa és pintura de paisatges i la geologia és la base de la bellesa paisatgística, aleshores, la geologia està en els fonaments de la bona pintura de paisatges. Certament, molt s’ha parlat de com l’art condiciona la imatge d’un país, especialment des d’època romàntica (els noms de Turner o Constable se’ns vénen als llavis), però, i a l’inrevés? Quan Darder va publicar el 1920 un dels primers mapes fisiogràfics i geomorfològics de l’illa de Mallorca, diferenciant-la en cinc unitats, quan l’anglès Gilbert el 1934 també va dir la seua i quan el ja citat Rosselló, el 1974, va reblar el clau amb una altra divisió del relleu mallorquí, quina influència tingueren en la materialització i idealització d’un paisatge –i d’un paisatgisme!–, a Mallorca? Què fou abans, la geografia o l’art? El pintor Pau Fornés (Palma, 1930) ho tenia clar: «El paisatgisme s’explica en funció de la luxúria de blaus i verds, fins i tot grisos, de la mar i els pins i els núvols horabaixando.» També hi ha, com sempre, arguments contraris. Ramon Nadal (Palma, 1913-1998) va contribuir amb la seua pintura de paisatge a «fixar» la geografia illenca, a solidificar una imatge prototípica de Mallorca. Però ens interessa, ara, el cas contrari: com la geografia pot ser explicada amb i per la pintura… En altres paraules, la possibilitat que el fenomenal llibre de Rosselló del 1964 sobre el sud-est de l’illa de Mallorca –i altres que en vingueren després–, pogueren ser explicats i complementats, amb les obres, per exemple, del pintor Miquel Brunet (premi, per cert, Ramon Llull a les Arts el 2003) per a la planura, amb Bernareggi per a les cales, amb Sassu per a Formentor, amb Blanes per a Artà o amb Mir per als penya-segats. La geografia de Mallorca podria recolzar-se en les pintures d’Anglada Camarasa, de Cittadini, de Benàssar, d’Hubert, de Cerdà pare i fill? Si el pintor Aligi Sassu (Milà, 1912 – Palma, 2000) va poder il·lustrar el llibre A les Illes de Baltasar Porcel o el del poeta Bota Totxo, per què no el de Rosselló Verger? Santiago Rusiñol, Vall dels tarongers (Viganarais, Mallorca). Barcelona, Abadia de Montserrat. No hi ha cap impediment de la ciència, al meu entendre, que ho impossibilite i l’únic fre és la mateixa limitació de l’obra pictòrica, que no naix, la majoria de vegades, per complementar o explicar el text científic. La pintura de paisatge no és un croquis geomorfològic ni arriba al detall de la figura científica. Fet i fet, poca geomorfologia litoral es podria explicar amb Sorolla i poca hidrologia fluvial amb Muñoz Degrain! –millor ens aniria amb Gonzalo Salvà i l’interior muntanyenc valencià–. Però sí que serveix com a recurs didàctic i com a mitjà de culturalització general, de sensibilització social. Si ens toca explicar, per exemple, el paisatge de la Toscana, per què no, seguint Josep Pla, fer servir els frescos de la cavalcada de Cosimo de Mèdici i de Lorenzo el Magnífic al palau Mèdici Riccardi de Benozzo Gozzoli, tan admirat per l’escriptor català? Hi ha, però, un altre impediment: el rebuig d’alguns científics a incloure aquesta concessió al sentiment. No ens pot estranyar que als anys vint del segle passat es produïren fortes reaccions contra l’espiritualitat del paisatge i les seues conseqüències. Sureda i Blanes se’n va fer ressò en un article de Llevant: «Com un eco del criteri biològic que s’estén arreu del món envaint els terrers de les més diverses activitats humanes han sortit, fa poc, en la nostra llengua tres estudis que consideren els paisatges Mostrats des d’un punt de vista estrictament formal.» Es referia a El paisatge de Catalunya, de Marcel Chevalier; El Montseny, d’Ignasi de Segarra, i al ja citat Els factors geològics en la bellesa de Mallorca de Bartomeu Darder. Aquests tres textos reafirmaven la fonamentació quantitativa del paisatge, i potser tenien raó: naixien com a reacció davant l’excés de sentimentalisme. «Es tracta d’oposar una mena de rigorisme científic a les vaguetats líriques de les ànimes sensibles», afirmava un més que comprensiu Sureda i Blanes. Els temps, però, han canviat. Avui, hauria de ser possible cultivar una «geografia racional», una «doctrina objectiva del paisatge», un «rigorisme científic», com defensaven Chevalier, Darder i Segarra, i una culta i proporcionada delectació per la pintura, apreciant el valor afegit que per a l’explicació ordenada de la natura té la pintura, sempre sense caure, com Chevalier afirmava, en «l’admiració beata i passiva de la naturalesa». En un temps com el nostre de sensualitat exacerbada i col·lectiva, un quadre permet introduir conceptes geogràfics millor que cent tractats –tan necessaris com feixucs–, de la nostra ciència. Aprofitem-nos-en. Josep Vicent Boira Maiques. Departament de Geografia, Universitat de València. |
Domenico Ghirlandaio, Adoració dels Mags, detall del paisatge. Florència, Hospital dels Inocents. Un exemple de paisatge del Quattrocento com els evocats pel geògraf Vicenç Rosselló en la seua descripció de Mallorca.
Antonio Muñoz Degrain, Amor de mare, València, Museu de Belles Arts.
«La pintura de paisatge serveix com a recurs didàctic i com a mitjà de culturalització general, de sensibilització social
Ramon Nadal, Palma i la seva badia. L’artista pintà el 1949 una imatge de la ciutat quan començava a expandir-se sobre la seua badia.
El geògraf Pierre Deffontaines dibuixant durant el seu treball de camp. Extret de Pierre Deffontaines, Geografia dels Països Catalans, Barcelona, 1975. Dibuix del geògraf Pierre Vidal de la Blanche de les barraques valencianes amb notes sobre el seu aspecte, técnica constructiva i distribució comarcal. Extret del carnet 26, full 8 recte, Bibliothèque de l’Institut de Géographie de París.
«Poca geomorfologia litoral es podria explicar amb Sorolla i poca hidrologia fluvial amb Muñoz Degrain!»
|
