Conflictes i reformes a les hortes valencianes

Conflict and reform in the Valencian market garden. The Valencian market garden of today is a result of traditions which have been maintained over the centuries. The author proposes a vision of the current market garden in terms of a continued process of historical reform. Taking the liberal reforms of the xix century as a point of reference, he recounts some of the changes they have undergone, and attempts to analyse the role played by conflict in how these spaces have evolved.

La imatge tradicional (que s’ha presentat) de les hortes valencianes ha remarcat el predomini del costum en la gestió de les comunitats. Els valencians, s’ha dit, hem sabut mantenir les sàvies formes d’organització heretades del passat, i com a mostra, cada dijous el Tribunal de les Aigües encara es reuneix a la porta dels Apòstols de la Seu. La conflictivitat apareix com una molesta constant al llarg de la història, la qual s’ha volgut explicar com un producte de mentalitats arcaiques.

Aquesta interpretació no resisteix una anàlisi històrica basada en la documentació dels arxius. És cert que a l’Horta de València, en allò tocant a la gestió del reg, la tradició ha estat la norma. Però, no s’ha d’obviar que les nostres hortes, lluny de mantenir-se en un aïllament idíl·lic, s’han vist sotmeses a les mateixes transformacions històriques que la resta de la societat.

Les reformes liberals de mitjan segle xix en són un bon exemple. Els governants de l’època es trobaren amb unes hortes majoritàriament hereves del sistema de privilegis foral, que afavoria clarament algunes comunitats per sobre d’altres. Els desequilibris en l’organització territorial i en la distribució dels recursos hídrics havien donat lloc tradicionalment a enfrontaments cíclics entre comunitats, els quals retornaven aleshores, agreujats pel notable creixement demogràfic.

«No s’ha d’obviar que les nostres hortes s’han vist sotmeses a les mateixes transformacions històriques que la resta de la societat»

En la tradició foral, bona part dels conflictes representaven intents d’alterar el sistema de privilegis vigent en benefici d’un nou equilibri. Les comunitats menys afavorides prenien molt sovint la via de la lluita o la resistència per tal d’alterar una situació que hipotecava el seu desenvolupament. L’organització de les hortes –del reg i dels termes dels pobles– distava de tenir la rigidesa que hom li ha pretès. Bona part dels conflictes se solucionaven per mitjà de la negociació i l’acord, i els causants del conflicte molt sovint treien beneficis de la lluita, encara que les seues demandes no sempre foren les més justes.

Aquesta tradició de resistència camperola es va reviure en la majoria de les hortes valencianes al segle xix a fi d’afrontar les reformes liberals. Preocupats per fomentar una agricultura racional com a part d’un ampli programa de canvi social i econòmic, les autoritats liberals consideraven les tradicions forals com un reducte del passat que calia eliminar. L’aposta dels nous regidors fou la reforma de costums i institucions, i arribaren a imposar a les hortes el nou model econòmic ascendent. En aquest punt sovint toparen amb l’oposició dels camperols.

Generalment, les reformes liberals se centraren en una transformació de l’organització del reg, materialitzada, al seu torn, en la redacció de noves ordenances. Amb les ordenances es donà, en primer lloc, preferència a la simplificació en l’organització de les hortes –eliminació dels privilegis i dels complicats sistemes de gestió de les hortes heretats d’època foral–, encara que també hi subjau clarament la intenció de privilegiar els propietaris agraris.

Als terratinents i industrials, el regim liberal els garantí el control de les institucions públiques –mitjançant el vot censitari– i també, molt sovint, de les noves institucions privades que haurien de regir els grans sistemes de distribució hídrica. Amb les noves ordenances no sols es passava el control de mans d’institucions comunals –ajuntaments o comunitats de propietaris igualitàries– a les dels principals terratinents. A més, com que es privilegiaven els regants per damunt de la resta d’usuaris –indústries i abastaments urbans– les antigues xarxes de distribució esdevenïen, cada volta més, sistemes adaptats a les necessitats agràries. Els canvis superaren en profunditat i abast qualsevol reforma dels segles anteriors. Es tracta, al capdavall, d’un canvi de model que a poc a poc marginava l’antiga agricultura de subsistència i tendia vers una nova agricultura comercial.

Canvis de tan ampli abast alçaren una oposició, també, inusitada. El segle xix és el període de major militarització de les hortes. No sols s’introdueixen a molts pobles les ordenances de policia rural i es contracten guàrdies armats; també és el moment de creació de la Guàrdia Civil i, fins i tot, en ocasions es féu intervenir l’exèrcit per a calmar les protestes. L’origen de les revoltes es pot buscar també en el creixement demogràfic i en els cicles de sequeres al llarg del segle, però un detall que es pot considerar innegable és que, pel seu abast, molts dels episodis de resistència distaven de tenir un origen fortuït. En moltes ocasions, l’extensió de les protestes va obligar a trobar solucions de consens.

La davallada de la conflictivitat arribaria amb les importants transformacions econòmiques de les darreries del xix. La legislació liberal, que havia anat privatitzant els recursos hídrics, posà les bases a l’extensió del reg amb pous, i va convertir la utilització de les bombes de vapor en una activitat molt lucrativa. La legislació reconeixia la propietat privada dels cabals extrets del subsòl, en contradicció amb el costum històric de reconèixer, almenys, la comunalitat de l’ús. Als voltants de les velles hortes tradicionals s’estendrien noves hortes dependents de l’extracció amb vapor dels cabals de pous. Els nous regadius signifiquen un pas més en la direcció encetada dècades abans: l’abandonament del vell model històric de pobles envoltats d’hortes i separació de la producció –ara destinada al mercat– de les necessitats dels habitants de l’entorn més immediat.

El model liberal arribà vigent fins al present. Tanmateix ara, al contrari del que s’esdevingué al segle xix, les hortes i els terratinents perden importància social.

© Mètode 1999 - 22. Hortes valencianes - Número 22. Estiu 1999

Doctorand. Departament d’Història Contemporània. Universitat de València.