La qüestió dels fonaments biològics del llenguatge ha interessat des de sempre a la humanitat (se suposa que la primera cosa que va fer Adam va ser donar nom als animals) i pot orientar-se de dues maneres, segons es conceben les llengües prioritàriament com a instruments de coneixement o com a eines de comunicació. En el primer cas, caldrà veure com funciona el cervell humà en relació amb el llenguatge –el qual apareix així com una emergència adaptativa resultant d’una major complexitat (vegeu l’aspecte formal del problema en el treball de Rafael Beneyto)– i quina llum aporten sobre això els seus comportaments patològics (qüestió examinada en el de Carlos Hernández i José María Tormos). En el segon cas, és a dir, quan el llenguatge es considera sobretot en la seua dimensió comunicativa, caldrà plantejar com són les relacions comunicatives dels animals (és el contingut de l’article de Carles Riba) i com van poder evolucionar en els homínids (el de Sebastià Serrano). Així i tot, no tots estan convençuts que el llenguatge pertany específicament a la nostra dotació genètica (aspecte desenvolupat en el treball de Víctor Longa), perquè prefereixen relacionar-lo amb capacitats cognitives generals (és la idea de Wolfgang Wildgen) desenvolupades junt amb la cultura, la qual es reflectix en la forma del llenguatge (és la proposta de M. Josep Cuenca). El debat segueix –apassionant i apassionadament– obert.
