|
Reconstrucció paleoambiental del Miocè final de Venta del Moro, fa uns 5,5 milions d’anys. Introducció El Miocè i el Pliocè són dues èpoques de la història de la Terra compreses entre fa uns 23 i 5,3 milions d’anys (m. a.), la primera, i entre fa uns 5,3 a 1,8 m. a. la segona. Per tant, ambdues s’incloen dins l’era Cenozoica, popularment anomenada era Terciària. Els terrenys miopliocènics continentals es troben a la Comunitat Valenciana repartits en una sèrie de conques generalment d’extensió reduïda, si exceptuem la del riu Cabriol. Això no obstant, especialment a les comarques del Baix Vinalopó, l’Alcoià, la Plana de Requena-Utiel, la Foia de Bunyol o la Plana Baixa, s’han descobert alguns jaciments paleontològics miopliocènics d’una importància científica i patrimonial ben rellevant, alguns dels quals comentarem tot seguit.
Reconstrucció paleoambiental del Miocè inferior de Bunyol, fa uns 17 milions d’anys. Pel que fa als diferents grups de fòssils trobats en aquests terrenys, hem de destacar, per la importància científica i patrimonial dels jaciments i pel volum de publicacions científiques que el seu estudi ha generat, els jaciments amb restes de mamífers, que són els vertebrats fòssils més abundants en els ambients continentals terciaris. En tot cas, en la nostra àrea geogràfica caldria afegir una excepció: els importantíssims afloraments amb insectes, amfibis i plantes fòssils de Ribesalbes, Olocau i Bicorp, tots tres inclosos en la categoria de jaciments de conservació excepcional. El coneixement dels mamífers fòssils terciaris de la Comunitat Valenciana arranca de mitjan segle XIX, amb la descripció, obra del paleontòleg francès Paul Gervais (1853), d’unes poques restes procedents de l’antiga mina de lignits d’Alcoi. Actualment es coneix l’existència de jaciments amb mamífers en més de deu conques terciàries, distribuïdes al llarg del nostre territori. Pel que fa a l’edat dels jaciments, el registre paleontològic conegut de mamífers a la Comunitat Valenciana queda restringit, a hores d’ara, als darrers 18 o 20 milions d’anys, datació que representa menys d’una dècima part de la història evolutiva global del grup, encara que és previsible que a curt termini s’obtindran resultats satisfactoris en la recerca de mamífers mesozoics als rics afloraments del cretaci continental de les comarques dels Ports, l’Alt Millars, els Serrans, la Foia de Bunyol o la Ribera, on s’estan produint actualment importants troballes de dinosaures i pterosaures. Al nostre territori s’ha localitzat fins ara un nombre relativament reduït de jaciments amb mamífers fòssils terciaris, especialment pel que fa a macromamífers. En canvi els jaciments de micromamífers són més abundants. Se’n troben, per exemple, bons conjunts a les àrees de Crevillent, Alcoi o Alboraig. Seguint un ordre històric atenent al seu descobriment, podem destacar, i en parlarem tot seguit, els jaciments amb macromamífers d’Alcoi, Bunyol, Venta del Moro, Crevillent i Almenara. Alcoi, la localitat clàssica La localitat clàssica de la mina d’Alcoi, d’edat Pliocè Inferior (és a dir, amb una antiguitat d’uns 5 m.a.), és un dels primers jaciments espanyols coneguts de mamífers fòssils, citat per primera vegada a mitjan segle XIX. Es troba a la partida del Gormaget, entre els termes municipals d’Alcoi i Cocentaina. Les restes esquelètiques i dentàries foren trobades en l’antiga mina de lignits d’Alcoi, i recuperades de les capes carbonoses explotades industrialment des del 1841 fins al 1862, encara que més tard, el 1917, s’obriren noves galeries. Els fòssils de macromamífers, obtinguts al llarg d’aquest interval de temps, es troben dispersos per diferents museus i institucions: al Muséum National d’Histoire Naturelle, de París, al Museo Geominero i Museo Nacional de Ciencias Naturales, ambdós de Madrid, al Museu de Ciències Naturals de València (on hi ha exemplars en exposició) i, especialment, al Museu Arqueològic Municipal Camil Visedo Moltó, d’Alcoi. La llista faunística es compon d’óssos, cavalls, rinoceronts, porcs, bòvids i proboscidis del grup dels mastodonts. Entre aquesta fauna cal destacar l’aparició més antiga en el registre fòssil del gènere Ursus, i la presència d’un boví de gran talla, descrit el 1853 a partir de fòssils procedents d’Alcoi per l’insigne paleontòleg francès Paul Gervais. El jaciment és, per tant, la localitat tipus d’una nova espècie de bòvid, Alephis boodon, la qual cosa marca gran part de la seua importància científica. Bunyol, un ric jaciment El jaciment de Bunyol es troba situat al Cerro de la Cruz, a la rodalia de la població, i és una altra de les localitats clàssiques de mamífers fòssils de la Península Ibérica. La primera referència escrita, de 1922, prové del cèlebre paleontòleg Royo Gómez. Més de trenta anys després, el jaciment és redescobert pels no menys cèlebres paleontòlegs catalans Miquel Crusafont i Jaume Truyols i, al llarg de la segona meitat del segle XX, és objecte de successives campanyes d’excavació escomeses per l’Institut Paleontològic de Sabadell, la Universitat d’Utrecht (Holanda), la Universitat de València i el Museu de Ciències Naturals de València. Actualment, la pràctica totalitat dels fòssils obtinguts en aquestes actuacions es troben dipositats a les col·leccions de la darrera de les institucions esmentades (on es pot contemplar una vitrina dedicada al jaciment). L’estudi d’aquesta localitat paleontològica ha donat lloc a un bon volum d’articles científics i a una tesi doctoral. Els sediments rics en vertebrats es van formar a la vora d’un antic estany durant el Miocè Inferior, fa uns 17 m. a. Pel que fa a les condicions climàtiques, en aquesta época es va registrar un màxim d’humitat i temperatura, la qual cosa va permetre el desenvolupament d’ambients boscosos de tipus tropical, que degueren alternar amb àrees més obertes. Així, no és gens rara la riquesa de l’associació de mamífers de Bunyol (més de 50 espècies), ni la diversitat observada en alguns dels grups representats (per exemple quatre espècies de porcs, quatre espècies de rinoceronts, etc.), característiques que també trobem en altres jaciments contemporanis de l’àrea mediterrània. Així mateix, la presència entre els rosegadors de dos gèneres d’esquirols voladors, i la troballa de nombroses restes de calicoteris abona la hipòtesi ambiental plantejada. Els calicoteris, trobats a Bunyol, eren uns estranys animals emparentats amb els cavalls però amb urpes en lloc de peüngles i amb els membres anteriors més desenvolupats que els posteriors, i que s’han relacionat tradicionalment amb ambients forestats. Finalment, cal ressaltar que Bunyol és la localitat tipus ni més ni menys que de sis noves espècies de mamífers: els rosegadors Eumyarion valencianum (Daams i Freudenthal, 1974), Ligerimys ellipticusMiopetaurista diescalidus (Daams, 1977) i Fahlbuschia decipiens (Freudenthal i Daams, 1988), el rinoceront Lartetotherium montesi (Santafé, Casanovas i Belinchón, 1987) i el carnívor Ysengrinia valentiana (Belinchón i Morales, 1989). Aquestes troballes ens parlen de manera ben cridanera de la gran importància científica i patrimonial d’aquest jaciment paleontològic. (Daams, 1976), Crevillent, un mar d’aigües En la zona compresa entre Asp i Crevillent aflora una sèrie estratigràfica excepcional d’edat miopliocènica amb sediments marins i continentals, i amb nombrosos jaciments paleontològics. Les roques sedimentàries de Crevillent, i els fòssils que aquestes contenen, ens parlen d’un mar d’aigües càlides amb esculls coral·lins i poblades per taurons, sirenis i cetacis, i també ens parlen d’ambients costaners deltaics on es desenvolupaven estanys litorals i, cap a l’interior, àrees més obertes amb praderies i zones boscoses al voltant dels cursos fluvials.
Reconstrucció paleoambiental del Miocè superior de Crevillent, fa uns 8,5 milions d’anys. Les primeres dades sobre la presència de jaciments amb mamífers fòssils a l’àrea de Crevillent les proporciona el geòleg francès Christian Montenat, qui va estudiar la zona en la darreria de la dècada de 1960, en el transcurs de la realització de la seua tesi doctoral. Així, el 1970 en publica la primera notícia escrita, en col·laboració amb el paleontòleg català Miquel Crusafont. Des d’aquesta data, diversos equips, holandesos i espanyols, han treballat a la zona estudiant les diferents capes sedimentàries amb fòssils de mamífers. Sens dubte, el jaciment més important és l’anomenat Crevillent 2, format durant el Miocè Superior, fa uns 8,5 m.a., en un ambient de tipus palustre. Les excavacions en aquesta localitat es van practicar durant la segona meitat de la dècada de 1980, amb suport econòmic de la desapareguda Institució Valenciana d’Estudis i Investigació (IVEI), per un equip integrat bàsicament per paleontòlegs de la Universitat de València i del Museo Nacional de Ciencias Naturales, de Madrid. El seu estudi ha generat al voltant d’una trentena d’articles en revistes especialitzades nacionals i internacionals i la tesi doctoral del signant d’aquest text. Pel que fa a la gran importància científica i patrimonial de Crevillent 2, hem de fer constar dues dades. En primer lloc, que és la localitat tipus per a dos taxons: una nova espècie de rosegador del grup dels hàmsters, Neocricetodon occidentalis, i un nou gènere i espècie de cérvol, Lucentia iberica; en segon lloc, que en les últimes síntesis del neogen continental, elaborades per comissions d’especialistes internacionals, Crevillent 2 ha estat designada com la localitat de referència per a la zona de mamífers MN11 del Miocè Superior, compresa entre fa uns 9 i uns 8 milions d’anys. La llista faunística de vertebrats d’aquest jaciment es compon de més de quaranta espècies; entre els mamífers destaca la presència del porc espí més primitiu conegut, óssos, tigres amb dents de sabre, una mofeta, un porc gegant aproximadament el doble de gran que l’actual porc senglar, un cérvol que tenia les banyes amb una única bifurcació, i dues espècies de proboscidis (animals del grup dels elefants) bastant singulars: un mastodont, amb quatre defenses, dues de superiors i dues d’inferiors, en lloc de les dues superiors dels actuals elefants, i un dinoteri, que tan sols tenia defenses inferiors i dirigides cap avall. Però possiblement l’animal més representatiu de la fauna de Crevillent és Birgerbohlinia, una robusta girafa de coll curt proveïda de quatre grans banyes. D’altra banda, entre els rèptils trobats tant a Crevillent com a Venta del Moro destaca la presència de cocodrils i tortugues gegants, semblants a les que avui habiten les illes Galápagos i Seychelles. Tot el que hem comentat avala la necessitat de conservar aquest jaciment, que ja ha patit l’espoliació en diverses ocasions. Venta del Moro, punt d’unió entre Europa, Àfrica i Àsia El jaciment paleontològic de Venta del Moro, situat prop d’aquesta població de la Plana de Requena-Utiel, també té un grau excepcional d’interès científic. Dins del marc cronològic del terciari, se situa en la darrera etapa del Miocè (Messinià, o Turolià Superior en l’escala continental), i les dades paleomagnètiques i faunístiques li confereixen una antiguitat entre 5,5 i 5,8 m. a. Els sediments que componen el jaciment són molt rics en fòssils de vertebrats, però també de plantes, així com de mol·luscs (terrestres i aquàtics) i d’altres invertebrats. Per tant, el seu estudi presenta un gran interès per al coneixement de la successió de faunes i flores en el trànsit Miocè-Pliocè. El va donar a conèixer el professor del Departament de Geologia de la Universitat de València Fernando Robles l’any 1969, a partir d’informació proporcionada per uns alumnes, i la primera publicació científica data de 1973. Ha estat l’objecte de tres tesis de llicenciatura, d’una tesi doctoral i alguns articles en revistes internacionals de primer ordre (com ara Nature). El jaciment va ser excavat durant la dècada de 1970 per personal del Museo Nacional de Ciencias Naturales, de Madrid, inicialment sota la direcció del prestigiós paleoantropòleg Emiliano Aguirre (premi Príncep d’Asturies pels seus estudis a Atapuerca) i posteriorment de Jorge Morales. Al setembre de 1995 es van reprendre les excavacions, amb campanyes anuals ininterrompudes fins al dia d’avui, a càrrec de l’Àrea de Paleontologia del Departament de Geologia de la nostra universitat, amb el suport econòmic de la Conselleria de Cultura i també, inicialment, de la desapareguda Institució Valenciana d’Estudis i Investigació (IVEI). Les riques col·leccions de fòssils resultants de totes aquestes actuacions, en bona part encara en fase d’estudi, es troben principalmente al Museo Nacional de Ciencias Naturales, de Madrid, i al Museu de Geologia de la Universitat de València (on hi ha exemplars en exposició), encara que també hi ha petites col·leccions a l’Institut Paleontològic de Sabadell i al Museu de Ciències Naturals de València (on es pot contemplar una vitrina dedicada al jaciment). Els sediments fossilífers es componen d’argiles, lignits i carbonats que es formaren a la vora d’una antiga llacuna. Un règim climàtic marcadament estacional, amb alternança d’èpoques de pluja i sequera, provocava canvis en el nivell de les aigües; fins i tot han quedat registrades etapes de dessecació. Especialment durant les èpoques de sequera, al voltant de la minvada llacuna miocènica de Venta del Moro probablement es concentrava una gran quantitat d’animals, circumstància que el convertia en lloc idoni de cacera per als carnívors. Les restes esquelètiques, cobertes pels sediments dipositats en una nova etapa de crescuda, s’han conservat en forma de fòssils i ens permeten conèixer la composició de l’antiga comunitat faunística. En l’època en què es va formar el jaciment de Venta del Moro (Messinià, és a dir, l’últim pis del Miocè), la Terra travessava una etapa de glaciacions que provocaren el descens global del nivell dels mars. A més a més, es produïen moviments tectònics fruit de l’acostament de les plaques africana i eurasiàtica. Com a conseqüència d’ambdós processos va quedar interrompuda la connexió entre la Mediterrània i l’oceà Atlàntic, i això sembla que va provocar un o més episodis de dessecació parcial de la Mediterrània (l’anomenada crisi de salinitat del messinià), el que va facilitar una època de migracions faunístiques entre Europa, Àfrica i Àsia. La conseqüència d’aquest fenomen queda ben patent a Venta del Moro, amb la troballa de fòssils pertanyents a grups de mamífers procedentes d’África i Àsia, i que mai abans havien viscut al continent europeu, com és el cas dels hipopòtams o dels camells. La llista faunística coneguda fins el moment es compon de més de setanta espècies, entre invertebrats (bàsicament ostracodes i mol·luscs) i vertebrats. Entre aquests últims podem destacar la presència de cocodrils, tortugues gegants, porcs espins, castors, una mona, un enorme ós, dues espècies de tigres amb dents de sabre, linxs primitius, hienes, rinoceronts, tres espècies de cavalls tridàctils, elefants del grup dels mastodonts, hipopòtams, camells gegants, dues espècies de cérvols i tres o quatre tipus de bòvids, entre els quals es troba l’avantpassat dels bous i altres semblants als actuals antílops. Igual com en els casos anteriors, per tal de remarcar la importància científica i patrimonial d’aquest jaciment paleontològic hem de dir que Venta del Moro és també localitat tipus, en aquest cas, de quatre noves espècies de grans mamífers: l’ós Agriotherium roblesi, els bòvids Tragoportax ventiensis i Parabos soriae i el camell Paracamelus aguirrei. A més a més, cal assenyalar que les últimes campanyes d’excavació han proporcionat fòssils d’un primat trobat per primera vegada a la Península Ibèrica, emparentat amb els actuals langurs asiàtics. Almenara Els jaciments amb mamífers fòssils de Casablanca, a Almenara, foren descoberts a principi dels anys vuitanta en unes antigues pedreres, formant part d’un complex de reompliments de fissures càrstiques. S’han estudiat, des d’un punt de vista paleontològic, diversos jaciments, dels quals els més importants són els anomenats Almenara M, del Miocè terminal, amb una edat molt semblant a la del jaciment de Venta del Moro abans comentat, i Almenara 1, del Pliocè terminal, amb una antiguitat d’uns 2 m.a. Tant Almenara M com Almenara 1 han proporcionat restes fòssils de primats. Almenara M va ser citat per primera vegada el 1986, i ha estat estudiat bàsicament per personal de l’Institut Paleontològic de Sabadell, on es troben dipositats els fòssils obtinguts. Pel que fa a la seua importància, convé ressaltar que és la localitat tipus d’una nova espècie de rosegador, Protatera almenarensis, i que recentment Salvador Moyà, paleontòleg de l’esmentada institució, ha descrit dents d’una mona (gènere Macaca), que s’interpreta com un altre immigrant africà relacionat amb l’anomenada crisi de salinitat del messinià, a la qual ja hem fet referència en el comentari de Venta del Moro. Almenara 1, citada inicialment el 1984, ha estat estudiada per personal del Museo Nacional de Ciencias Naturales i Universidad Complutense, de Madrid, i de l’Institut Paleontològic de Sabadell. Dins el complex càrstic d’Almenara, és el jaciment amb un contingut paleontològic més ric (prop de quaranta espècies de mamífers), i també constitueix la localitat tipus d’una nova espècie de rosegador, Kislangia gusii. A més a més, s’han trobat restes fòssils d’un primat del gènere Paradolichopithecus. Conclusió Podem concloure dient que, malgrat la seua escassesa, els nostres jaciments amb macromamífers fòssils tenen una gran rellevància científica i alguns han esdevingut localitats paleontològiques clàssiques en el context europeu. Els exemples que ací hem escollit són tots ells jaciments catalogats com a “punts d’interès singular” en els mapes geocientífics de les respectives províncies, editats per la Diputació Provincial de València i les conselleries de Medi Ambient i d’Administració Pública de la Generalitat Valenciana. A més a més, formen part de l’inventari que integra la Carta Paleontològica de la Comunitat Valenciana, promoguda per la Conselleria de Cultura. Com a exemple de la seua importància científica i patrimonial, i de la consegüent necessitat d’una conservació efectiva, recordem que tots els jaciments ací comentats són localitat tipus per a nous taxons i que Venta del Moro i Almenara es troben entre els escassos jaciments neogens de la Península Ibèrica que han proporcionat restes fòssils de primats. Cal comentar finalment que al Museu de Geologia de la Universitat de València es troben dipositades importants col·leccions de dues d’aquestes localitats, Crevillent i Venta del Moro, de les quals es prepara una mostra que s’exposarà molt probablement el proper any a les sales que la Universitat de València té al carrer de la Nau. Plini Montoya. Departament de Geologia, Àrea de Paleontologia, Universitat de València. |
«Entre els rèptils trobats tant a Crevillent com a Venta del Moro destaca la presència de cocodrils i tortugues gegants, semblants a les que avui habiten les illes Galápagos i Seychelles»
Els calicoteris, trobats a Bunyol, eren uns estranys animals emparentats amb els cavalls però amb urpes en lloc de peüngles i amb els membres anteriors més desenvolupats que els posteriors.
Les roques sedimentàries de Crevillent, i els fòssils que aquestes contenen, ens parlen d’un mar d’aigües càlides amb esculls coral·lins i poblades per taurons, sirenis i cetacis, i també ens informen d’ambients costaners deltaics on es desenvolupaven estanys litorals i, cap a l’interior, àrees més obertes amb praderies i zones boscoses al voltant dels cursos fluvials. Possiblement l’animal més representatiu de la fauna de Crevillent és Birgerbohlinia, una robusta girafa de coll curt proveïda de quatre grans banyes.
«Venta del Moro i Almenara es troben dos dels escassos jaciments neogens de la Península Ibèrica que han proporcionat restes fòssils de primats»
Als jaciments de Venta del Moro s’han trobat fòssils pertanyents a grups de mamífers procedentes d’Àfrica i Àsia, i que mai abans havien viscut al continent europeu, com és el cas dels hipopòtams o dels camells. |
